Tot i que sempre ha estat al mateix lloc, la sortida pel desaparegut peatge de l’A-2 de l’Albi ens apropa més a aquest racó de les Garrigues esquerp en comunicacions. Encara que sigui una comarca coneguda pel seu apreciat oli d’oliva verge extra (a les cooperatives dels pobles i als cellers de vi venen aquest article i el porten a casa), la producció de vi sempre hi ha estat present. De fet, a començaments del segle XX l’oliver —aquí dit auliver— va substituir molts camps de vinya arrasats per la plaga de la fil·loxera. 

A l’Albi passem per la cooperativa agrícola, edifici atribuït a l’arquitecte modernista Cèsar Martinell, i ho aprofitem per fer la visita guiada al call jueu i les ruïnes del castell. Amb el guia accedim al reixat que protegeix les pintures rupestres de la Balma dels Punts i la Vall de la Coma, declarades patrimoni de la Unesco, així com l’enigmàtica Espiral. És una pedra oscada d’un metre de diàmetre a la qual alguns atribueixen una força tel·lúrica que pessigolleja els peus nus.  

Després de dinar al restaurant de Ca la Margarida, ens adrecem a tres cellers, relativament nous, però que han assolit força prestigi, com ho prova que la meitat de la producció de vins de muntanya, de verema manual i ecològics, la venguin a una quarantena de països. 

Una aposta personal

Al proper poble del Vilosell, Tomàs Cusiné va comprar el 2003 l’antiga cooperativa vinícola i una trentena d’hectàrees de vinya per abocar-hi l’experiència adquirida a la finca familiar del Castell del Remei. Era una aposta tan personal que el celler porta el seu nom. Pioner en l’elaboració de vi de muntanya, Cusiné remarca que el raïm, arrecerat a les muntanyes de Prades, té una pell més gruixuda i de llarga maduració, amb el qual s’obté un vi de color intens però de tanins suaus, rodó i amable al paladar. La seva gamma inclou reduïdes produccions de “vins de finca”, provinents de terrers individualitzats de poques hectàrees que, segons la varietat de raïm, tipus de sòl i elaboració, donen vins amb notes de tast ben diferenciades.   

El celler, que denota una producció artesana, es pot visitar i té a tocar un hotelet de cinc habitacions. De davant del celler en surten dues rutes senyalitzades, circulars i a peu, que segueixen les construccions de pedra seca de les cabanes de volta, basses i aljubs (7 km) i per la serra de la Llena (11 km), que inclou Sant Miquel de la Tosca –s’hi pot anar directament en cotxe–. Aquí, en set fonts hi neix el Set, l’únic riu de cabal estable de les seques contrades de les Garrigues, del qual Josep Pla va dir que “era un riu més aviat minso”.  

Tomàs Cusiné ens porta a la Pobla de Cérvoles, on hi ha un altre celler seu, el Cérvoles. És una mica més antic, del 1997. De les finques, d’escassa pluja, poc sol i nits fresques, en resulta un vi intens i profund. Al petit celler cuiden el mínim detall, des de les provatures dels colors de les etiquetes, teixides a ganxet, fins a la selecta recol·lecció per obtenir el premiat i exclusiu Estrats. L’èxit és el resultat del que Cusiné resumeix en tres paraules que són la seva filosofia: experiència, tecnologia i innovació. I ens ho mostra de forma ben clara. D’aquí pocs anys, totes les botes i dipòsits del celler, de fusta i acer inoxidable, les haurà substituït per altres de nous materials i formes. L’elaboració del vi, conclou, està en constant evolució.  

Un ferrer entre vinyes

A la Pobla de Cérvoles tenim un altre celler familiar, el Mas Blanch i Jové. L'ha creat un matrimoni d’Agramunt que, enamorats de la zona, havien comprat unes desenes d’hectàrees de vinya i que el 2005 van decidir elaborar ells mateixos el vi. De les seves terres, aspres i poc productives, i amb llevats propis seleccionats, en surten vins agosarats i molt frescos. La seva filla Sara ens acompanya a la sala on reposen desenes de botes de fusta, però, en la cerca de nous mètodes de criança, també tenen àmfores de terrissa i ous de ciment i granit, que redueixen el taní i preserven la fruita. 

L’estança és alhora un esclat pictòric, amb obres exposades de reconeguts artistes, entre elles el mural del pintor garriguenc Gregorio Iglesias, una ingent obra de 60 metres de llarg i 5 d’alt, inspirat i inicialment pintat entre vinyes. I de l’interior artístic del celler anem a l’exterior, a la Vinya dels Artistes, un extens i sorprenent museu a camp obert. Es recorre de forma lliure, per un itinerari d’uns dos quilòmetres marcat entre els camps de conreu (i que inclou un irresistible parc infantil enmig d’un bosquet). La idea d’aquesta galeria d’art sense portes va sorgir de l’amistat del propietari del celler, que és ferrer, amb el desaparegut Josep Guinovart mentre aquest desenvolupava l’Espai Guinovart d’Agramunt. 

L’artista volia democratitzar l’art i fer-lo accessible a tothom. Partint del desig “d’art en llibertat” Guinovart va concebre l’enorme escultura metàl·lica Orgue al camp, perquè la marinada en fos còmplice sonora, com “un instrument perquè el vent pugui cantar als ceps”, i construïda enmig de les vinyes pel mateix amo del celler. El polifacètic Carles Santos també va recórrer al ferrer amb un genial i esbojarrat esbós per a una actuació en una ciutat: una estructura metàl·lica que subjectaria una pila de pianos que cremarien mentre ell tocava un altre piano. De l’estudi del projecte en va sorgir una amistat entre ells dos que va desembocar en la segona obra permanent a les vinyes, La Sargantaneta, una barca que belluga amb el vent, talment com si navegués, però dalt d’un arbre.  

Des d’aleshores, el camp s’ha anat omplint de peces de diferents formats i materials (seguint les indicacions de l’autor, les metàl·liques han estat realitzades pel ferrer propietari). Avui reconeguts artistes hi tenen exposades una vintena d’obres, que repiquen, que s’il·luminen a la nit o que s’integren en harmoniós silenci entre vinyes, oliveres i pinars. Esclat, una obra “que esquitxa de reflexions i vesteix de llum la pedra nua”, pertany a Frederic Amat, l’avantpassat del qual era Josep Espasa, nascut a la Pobla de Cérvoles i fundador de l’editorial, i l’enciclopèdia, Espasa. El fill il·lustre té una escultura dedicada al poble. És davant un antic molí d’oli del 1870, ara meitat Ajuntament i meitat Ecomuseu. La Pobla sempre ha tingut un atractiu turístic, i els encants de les cases de pedra i els llocs d’interès es poden seguir aprofitant la Ruta Joan Brossa, sis faristols amb fragments dels seus poemes repartits pels carrers i que acaba al Cap de bou, poema visual del poeta a la Vinya dels Artistes. De diversos indrets del poble en surten una desena de rutes circulars senyalitzades, d’entre 5 i 11 km, a peu o en bicicleta. 

Més art a l’aire lliure

A l’entrada de la Vinya dels Artistes ens sorprèn una petita cara esculpida en pedra. És obra de Marta Pruna. L’artista té el taller i la sala d’exposicions en un antic molí d’oli a una desena de quilòmetres, a Cervià de les Garrigues, poble que la va captivar tant que s’hi va establir. Amb escultures exposades en diferents parts del món i a punt de sortir un llibre que recull la seva obra, Pruna va iniciar a Cervià un projecte molt personal: escultures a l’aire lliure, integrades al territori i perdurables. 

És el Camí dels Set Sentits, un itinerari artístic senyalitzat de setze escultures de pedra i fusta que conflueixen en equilibri amb la natura. El camí, d’uns dos quilòmetres i que segueix el curs dels rius Set i Gorgs, el podem fer per lliure o guiats per la mateixa artista. El recorregut ens vol evocar els cinc sentits orgànics, als que s’afegeixen els no corporis de la intuïció i la reflexió, per tal que aflorin les nostres pròpies emocions a l'observar rostres humans tallats amb esforç, tant amb un precís cisell com de forma abrupta i salvatge amb una radial elèctrica. 

Pruna ens diu que ofereix de forma altruista el seu treball escultòric, amb la pretensió de difuminar el concepte del teu i meu propi de les sales d’art, i perquè observem com varien en un medi natural sempre canviant. La seva intenció és que les escultures de pedra perdurin en el temps, motiu pel qual estan esculpides directament a les roques que fa milers d’anys estan incrustades al terreny.  

Caminant per Cervià de les Garrigues segur que topem amb l’Ajuntament, edifici modernista que abans acollia també les escoles i residència dels mestres. La façana és de pedra, treballada amb formes decoratives, que va ser extreta d’una pedrera propera (activitat encara molt activa en aquesta zona per la seva alta qualitat). Del centenari forn de llenya de Casa Mariana en surt la massa per elaborar uns contundents braços de gitano de nata, crema o trufa de 80 centímetres de llarg i el pa de ronyó, típic de les Garrigues i que només s’elabora en quatre forns de la comarca. Davant mateix, el remodelat El Nou Casal ha començat amb empenta una nova etapa culinària que ha obtingut una bona acceptació. A uns dos-cents metres, al restaurant Els Fogons de la Carme serveixen plats inspirats en els gustos tradicionals. Als dos restaurants el pa de ronyó acompanya els plats.  

A uns tres quilòmetres, pel camí que voreja el curs del riu Set, al conjunt de les Besses s’estenen les ruïnes del poble del mateix nom, habitat des de l’any mil i poquet fins que van ser aniquilats per les tropes espanyoles de Felip V. Resta en peu part del molí fariner, del qual es diu que és la construcció més antiga de la comarca, i dalt del turó, les romanalles del castell denota la importància que va arribar a tenir aquest lloc. En més bon estat resisteix l’ermita, en l’esplanada de la qual se celebra un aplec anual.   

De Cervià tornem a l’autopista. D’aquesta part de les Garrigues ens quedarà un pler record, a més de pa de ronyó, unes garrafes d’oli d’oliva verge extra i un parell de capses d’ampolles de vi al maleter del cotxe. I potser no us ho hauria de dir, però del braç de gitano només en queda la capsa.