A l terme municipal de Santo Domingo de Silos (Burgos), a part d’un cèlebre monestir romànic, hi ha un cementiri imponent. No és de veritat, ni hi ha sigut sempre. Es va construir el 1966 per rodar-hi, entre altres coses, la seqüència del duel de la pel·lícula El bo, el lleig i el dolent, de Sergio Leone. El temps el va sepultar, però va tornar a la vida gràcies a un apassionant exercici d’arqueologia cinèfila.

El cementiri on s’amaga el tresor que persegueixen els tres protagonistes de la pel·lícula no es va construir, per tant, a Almeria, on es van rodar la majoria dels spaghetti westerns de l’edad d’or del gènere, sinó a la Sierra de Arlanza burgalesa. Allà es va filmar més d’una hora d’una pel·lícula que en dura més de tres però que es recorda, sobretot, per la seqüència de l’enfrontament final entre els personatges que interpreten Clint Eastwood, Eli Wallach i Lee Van Cleef: plans detall de mans als revòlvers i primeríssims primers plans dels seus rostres. Marca Leone, mentre sona Ecstasy of gold, un dels temes d’una de les partitures més celebrades d’Ennio Morricone.

“Sense Morricone aquestes pel·lícules no serien el que són, no haurien transcendit. La música actua com a fil argumental”, opina Sergio García, un dels socis fundadors de l’Asociación Cultural Sad Hill, juntament amb David Alba i Antonio Sanz. Es va crear el març del 2014, tot i que la primera intervenció s’havia fet l’agost anterior amb la instal·lació de les dues tombes principals, la d’Arch Stanton i la del soldat desconegut. L’objectiu final era recuperar-lo i “repoblar-lo” amb tombes, com al cementiri fictici original.

Per commemorar el 50è aniversari del rodatge, el juliol del 2016, van projectar la pel·lícula a l’aire lliure en un espai pràcticament exacte al que es veu al film. I aquest 2020 s’hi ha incorporat la tomba oficiosa d’Ennio Morricone, que va morir el 6 de juliol passat. Considerant com s’identifica la música amb la pel·lícula i el respecte que suscita la figura de mestre italià, va haver de ser, per força, un moment solemne. “Sí, ho va ser”, confirma el Sergio, emocionat, que va ser qui va preparar i col·locar la tomba aquella mateixa tarda.

Turisme de pantalla

El camí que porta al cementiri és degudament polsegós i l’espectador ben predisposat pot distingir contorns que recorden al Monument Valley dels westerns de John Ford. Quan s’hi arriba, un food truck contribueix a ambientar l’espai en el Far West, i la panoràmica de les tombes impressiona, però no intimida.

És un diumenge d’estiu i el cementiri està ple de gent. Les projeccions se li acumulen, al Sergio, que, vestit amb ponxo i barret, recita diàlegs de la pel·lícula mentre un acòlit li fa la rèplica. No es diu Sergio en honor de Leone, però es declara molt fan de l’ spaguetti western. La barreja genètica hi ajuda: és d’Aranda de Duero, fill de pare burgalès i mare almerienca, nascuda molt a prop del desert de Tabernas. “De petit em pensava que totes les pel·lícules del gènere s’havien rodat allà”, reconeix. Va ser el productor valencià Josep Anton Pérez Giner qui va recomanar a Sergio Leone la Sierra de Arlanza quan el director buscava localitzacions alternatives.

Sergio García no va ser conscient que el cementiri on es va filmar el final de la pel·lícula El bo, el lleig i el dolent era al costat de casa seva fins que n’hi va parlar David Alba. Aviat van contactar amb el Colectivo Arqueológico de Salas de los Infantes (impulsor d’excavacions paleontològiques i arqueològiques i del Museo de los Dinosaurios), encapçalat per Diego Montero, un dels principals dinamitzadors de la zona. Tots junts van començar a cavar i treure pedres per aconseguir desenterrar el tresor que era el cementiri en ell mateix.

Un cop constituïda l’Asociación Cultural Sad Hill, les xarxes socials van actuar com a altaveu. “Són un aparador per descobrir gent amb aficions comunes. T’adones que per molt friqui que siguis sempre trobaràs que n’hi ha molts com tu”, diu el Sergio. Van impulsar un original crowdfunding : l’apadrinament de tombes. Tothom que hi invertís 15 euros tenia dret a posar el seu nom, o el de qui desitgés, en una. “Jo tenia molt clar el potencial que tenia tot això, però no pensava que poguéssim assolir els objectius en tan poc temps”, diu Sergio García. L’èxit va ser tan gran que tot va estar a punt el juliol del 2016 per projectar la pel·lícula amb públic al cementiri recuperat.

El primer objectiu, doncs -retre homenatge a la pel·lícula-, està sobradament aconseguit. El segon és de més llarg recorregut: posar Burgos en el mapa de l’anomenat “turisme de pantalla”, que engloba tant espais de cinema com de sèries. “El que ha passat a San Juan de Gaztelugatxe (Biscaia) o a Girona amb Joc de trons és com si et toqués la loteria”, considera. I recorda que per al rodatge d’ El bo, el lleig i el dolent també es va fer servir com a escenari el poble de Carazo, on es va rodar l’escena del camp de concentració de Betterville, i el monestir de San Pedro de Arlanza, a Hortigüela, reconvertit en la Misión de San Antonio. En aquest punt es troben el turisme patrimonial i el cinematogràfic. “Tenim a menys d’una hora la catedral de Burgos, un dels temples gòtics més importants del món, i un escenari cinematogràfic també de primer ordre internacional”, diu Sergio García.

La pandèmia, amb la recomanació de fer turisme de proximitat i especialment a l’aire lliure, ha afavorit aquest any les visites a Sad Hill: “En un dels llocs més colpejats del que s’anomena l’Espanya buidada, hi ha hagut un increment de l’ocupació en cases rurals i restaurants”. Evidentment, no serà igual a l’hivern, perquè les temperatures són baixíssimes a la zona, però Sergio García opina que “tret d’Almeria, que ja no és el mini-Hollywood que va ser però on continua havent-hi una indústria, no existeix cap precedent com aquest aquí”. El portaveu de l’Asociación Cultural Sad Hill aspira a fer del cementiri un lloc de culte per a cinèfils i persones amb interessos culturals en general, i que es mantingui viu però mai massificat.

Ara mateix ja no es poden apadrinar més tombes i les aportacions es destinen al manteniment d’un espai en el qual, segons Sergio García, tard o d’hora s’hauran d’implicar institucions com la Diputació de Burgos o la Junta de Castella i Lleó. En paral·lel, està pendent de constituir-se la Burgos Film Commission amb l’objectiu d’impulsar els rodatges a la província. Hi ha un antecedent gloriós: la pel·lícula El Cid (Anthony Mann, 1961), que es va filmar parcialment a la província i que va portar fugaçment les seves estrelles, Charlton Heston i Sophia Loren, a la capital. Hi ha una altra pel·lícula, un western força oblidable (Les petroleres, 1971), però molt recordat perquè va reunir a Burgos les dues grans dives del moment, Claudia Cardinale i Brigitte Bardot, una bomba mediàtica que va obviar el Diario de Burgos de l’època.

El cap li bull, a Sergio García, emprenedor de mena: regenta un alberg turístic en una reconvertida estació de tren a Hontoria del Pinar, a 40 quilòmetres del cementiri. I continua imparable en la preparació i divulgació d’actes destinats a reivindicar el valor turístic i cultural dels paratges burgalesos.

Si la situació ho permet, el juliol del 2021 (coincidint amb les dates en què es va filmar la pel·lícula, ja farà 55 anys) es projectarà el film en dos dies consecutius, juntament amb el documental que es va rodar per deixar constància d’una experiència que apel·la, fonamentalment, al poder creador de les passions compartides.

Documentant la proesa

El director gallec Guillermo de Oliveira es va sentir captivat per la història des que en va sentir a parlar. Així va néixer, el 2018, el documental Desenterrando Sad Hill, que explica dues històries alhora: el rodatge al cementiri l’any 1966 i la recuperació de l’espai des que es va arrencar la primera mala herba fins a la projecció final. És alhora una interessant reflexió sobre la importància dels mites, o dels espais mítics, en l’imaginari col·lectiu. Trepidant, commovedor i hilarant a estones, el documental va aconseguir el premi Noves Visions al Festival de Sitges el 2018 i una nominació als premis Goya aquell any. La seva repercussió va representar un punt d’inflexió per a la iniciativa: van començar a arribar al voltant de 70 o 80 sol·licituds d’apadrinament de tombes al dia i ràpidament es van assolir les 5.000.

Desenterrando Sad Hill, que es pot veure a Filmin i a Netflix, recull anècdotes d’una filmació on convivien actors, tècnics i soldats espanyols fent d’extres i en què es parlaven tres llengües diferents (castellà, italià i anglès). Inclou testimonis de supervivents del rodatge, famosos i anònims (amb sorpreses que no desvelarem), la visió externa de directors com Joe Dante o Álex de la Iglesia i declaracions dels que van recuperar l’espai a cop de pic i pala i entusiasme.

També parla James Hetfield, el líder de Metallica. Si voleu saber què hi té a veure aquest grup amb tot això, haureu de veure el documental. Fins al final.