Jaume Torreguitart, paleta: "La Sagrada Família es construeix al Bages"

Com es veu Barcelona a més de 130 metres?

— Depèn del temps… però realment és un mirador excel·lent i únic. 

No fa por? 

— No, pensa que hi puges de manera progressiva. Primer treballes a 100, després a 120, 130. T'hi vas adaptant.

Coneixes l’ofici des de petit, perquè el teu pare ja era paleta.

— Sí, el meu pare ja era paleta. De fet, quan jo era petit va començar a construir la casa on estem vivint a Santpedor. Va ser el meu primer aprenentatge, i li he de donar les gràcies per tot el que em va ensenyar com a persona i també de l’ofici. 

Què et va ensenyar, de l’ofici?

— Que has d'estar pendent de molts detalls perquè la feina pugui arribar a bon port. 

Vas acabar creant la teva pròpia empresa.

— Sí, una empresa petita, de reformes a casa. Et podria haver canviat, per exemple, la teva cuina de casa.

I com passa algú de canviar cuines a treballar a la Sagrada Família?

— Com tantes coses a la vida, per casualitat. I per culpa d’una persona a qui he d’agrair ser avui com soc: el meu fill petit. Va néixer amb una discapacitat intel·lectual, i ens va canviar la vida. Tant la meva dona com jo ens vam bolcar cuidar-lo i atendre’l. I jo, amb l’empresa pròpia, havia d’estar sempre pendent de mil coses i tenia molt poques hores lliures. Un constructor de Manresa m’havia dit diverses vegades si volia anar a treballar a la Sagrada Família, i la resposta sempre havia sigut que no. Després, buscant estabilitat li vaig dir que sí. Perquè volia poder estar més hores a casa. 

Com és el dia a dia?

— Des de fora deu semblar un procés frenètic. Hem de combinar feines d’ofici, de les que es feien fa cent anys, amb d'altres que són completament de tecnologia punta. 

Per exemple?

— Una feina d’artesania és la col·locació de trencadissos en qualsevol element de les torres o de la basílica. Els trencadissos són la rajoleta, el vidre, que es va enganxant peça a peça i que construeix la imatge típica que tenim de Gaudí. 

I amb tecnologia punta?

— Segurament tothom ha pogut observar la rapidesa amb què s'han construït les torres centrals de la Sagrada Família. Ho hem pogut aconseguir gràcies a un sistema constructiu que mai s’havia aplicat a un edifici de pedra com el nostre. S’ha de tenir en compte que nosaltres fem els muntatges prefabricats en un solar del Bages. 

La Sagrada Família es construeix al Bages?

— Sí, al poble de Galera. Allà preparem els elements, de manera que no ho hem de construir a 120 o 140 metres d’altura. El temps es multiplicaria per deu si ho féssim a la Sagrada Família. Doncs bé, el sistema que fem servir en aquest procés es diu tesat de panells, i consisteix a passar unes barres d'acer inoxidable per l'interior de les pedres i, quan hi són totes, es tensen les barres amb pistons hidràulics. Ho fem amb materials i tecnologia del món de l’automoció i l’aviació. I ens permet portar-ho tot més fàcilment cap a Barcelona.

No deu ser fàcil de portar en camió.

— Hi ha peces grans que no es poden portar en la seva posició final i han de baixar abatudes. I ho hem de calcular tot: ponts, semàfors i també quan arriben les llums de Nadal, que ens dificulten molt aquestes tasques tan delicades. I al temple sempre hi ha turistes. Quan arriba una peça necessitem 10 homes o més per separar la gent, perquè entri el camió dins del pati.

I després això s’ha d’aixecar.

— El 2012 la basílica va instal·lar una de les grues més potents que hi ha en funcionament al món. Això ens va permetre augmentar la capacitat d'aquests muntatges en mides i pesos. Ara mateix podem aixecar fins a 25 tones. 

I quan la grua està aixecant 25 tones enmig de Barcelona, et poses nerviós?

— Quan fas un moviment d'aquests has d'estar molt tranquil. Per dins evidentment sí que notes alguna cosa a l’estómac. Però el secret de la meva feina és tenir el màxim de previsió possible, perquè si surt qualsevol imprevist durant la col·locació d'una peça has de tenir un pla A, un pla B, un pla C, i si convé, un pla Z.

Què és el més especial que has construït a la Sagrada Família. 

— Hi ha una zona que per mi té un valor afegit, el que en diem el cimaci. És el conjunt escultòric que hi ha sobre la portalada de la Passió. Aquelles columnes que ja va deixar definides Gaudí. Era una feina tècnicament complexa –un element tot de pedra, sense formigó i geomètricament molt complex–. En aquell moment era el repte més gran que se m'havia posat al davant. I va coincidir amb la mort del meu fill petit. Em sento orgullós d'haver contribuït a construir-ho, i sempre penso que hi haurà el record del meu fill allà. 

Vas col·locar també l'última peça abans de l’estel.

— Sí, a la torre de la Mare de Déu. És una feina que vam fer entre tot l’equip. Aquí no hi ha Messis. La feina de tots és important. 

Es viu bé, sent paleta?

— Jo crec que sí. Però hi ha un tema que el pateix tot el sector. Quan vas a l'obra veus que la mitjana d'edat són gent de la meva quinta en amunt.

Per què?

— Per al jovent no és atractiu mirar el món de la construcció. Per dos motius. El primer és que el sistema educatiu no facilita que un noi que no serveixi per estudiar es pugui dedicar a aprendre un ofici. Tot es mesura amb la vara acadèmica. I si un noi no serveix per estudiar i vol fer un grau de paleta o de fuster o de guixer li demanen que sàpiga anglès i les poesies de Ramon Llull per aprovar. I el segon motiu és que la nostra feina implica passar calor a l’estiu i fred a l’hivern. N'hi ha d’altres més còmodes. 

I es pot ser paleta amb 55, 60 anys… el cos no diu prou?

— Sí, quan arribem a aquesta edat, els paletes, miners o pescadors, seria lògic que ens poguéssim jubilar. Però vivim en un país en què amb 60 anys es jubilen mestres o banquers.

Veus els companys cascats?

— Ara diré la frase tan catalana que a la meva edat "qui no té un all té una ceba", i qui no, en té dues.

Què és el millor del teu ofici?

— El millor és sentir-te part d'aquest gran projecte. I hem d'estar orgullosos de ser-hi. Però també hem de ser conscients que abans de nosaltres hi ha hagut moltíssima gent.

I quan s'acabi, què?

— Ja ho veurem. Encara ens queda molta feina per fer. De moment, acabem-la.

I què li diries a algú que comença?

— Que hi posi ganes. Jo i els meus companys tenim la sort de treballar en un edifici tan carismàtic o tan emblemàtic com la Sagrada Família, però només fent la cuina d’una casa o fent una petita reforma, quan acabes aquesta feina i el client queda content, també tens aquest punt de satisfacció interna de dir: “Mira què soc capaç de fer amb aquestes mans”.