T inc la sensació que m’he passat la vida d’ensurt en ensurt. Com si contínuament hi hagués un núvol de perill, de pors, sobrevolant-nos, tot i que després a peu de carrer tot segueix igual, amb el seu propi ritme fet del creuament de moltes vides, cada una amb el seu núvol particular a sobre. E la nave va. Sempre va. De petita era la por a la bomba H, que ens deixaria fregits a tots. Després va venir la por a menjar tords perquè venien de la zona de Txernòbil. El temor a explotar a mans d’un imprevist fanàtic suïcida. L’angoixa de no saber si demà es fondrà tot el poc que tens estalviat, i gràcies. Ara tocava la urgència d’evitar socarrar-nos o bé ofegar-nos en plàstics. I, ves per on, s’hi ha avançat un virus, que ens ha aterrat el núvol.

La vida, però, seguirà. Més tard o més d’hora, ens hi anirem adaptant. I en el més bàsic serem iguals que érem, que hem estat sempre. ¿O no és per això que ens reconeixem tant en allò que expliquen els clàssics? El que ara canviarà, perquè ens hi veiem obligats, com per exemple no fer plans i anar dia a dia, no sabem si es mantindrà. És com si haguéssim posat un gran parèntesi al futur a l’espera de continuar escrivint el nostre relat. ¿O viurem sempre en el parèntesi? Ja ho veurem. Ens hem acostumat a viure amb les altres pors, viurem amb aquesta.

Perquè la vida, la del carrer, sempre és incerta. Que els hi diguin als sirians, per dir-ne uns. Però quan no tens el perill a sobre, amenaçant-te directament, el veus allà dalt sense que et destorbi del que compta. L’amor, l’amistat, la salut, la feina. La vida. L’aigua fresca del mar, un raig de sol, una bufada de vent de tarda. L’abraçada de l’amant, les confidències dels amics, la complicitat dels companys, el somriure dels veïns. Les coses que importen i per les quals val la pena lluitar. I no és gens fàcil.

Possiblement, qui sap, estem davant una gran oportunitat de canvi, de canvis. Estaria bé aprofitar-la. Al cap i a la fi, totes aquestes pors són prefabricades, és a dir, van ser fabricades. Són allà i podrien no haver-hi estat. Podríem decidir altres coses. Podrien decidir altres coses. Podríem, podria, deixar de tenir por. Si no fos, esclar, que hi ha massa coses que m’importen.

En el fons, gairebé tot era previsible, és a dir, evitable, i s’ha escrit i fins i tot ficcionat a bastament. Al principi del confinament vaig veure Contagi, de l’Steven Soderbergh. És del 2011 i impressiona com s’assembla al que ens està passant. Si fins i tot el Laurence Fishburne té una retirada al Tedros Adhanom en un paper també de màxim responsable del principal organisme de salut. (Un incís: la pel·lícula és americana, per descomptat ells salven el món, i l’equivalent de l’OMS allà és el CDC, el que ara dirigeix el menystingut, per Trump, Anthony Fauci.) Bé, el cas és que Contagi m’ha fet reflexionar sobre fins a quin punt les pel·lícules, i els llibres, són premonitòries, un avís. Em ve al cap Gattaca, que ja tenim a sobre amb aquesta facilitat per saber fins i tot qui té gens neandertals. O Matrix, esclar, el món de la pastilleta blava. Em va corprendre l’inici de Soc llegenda, amb l’Emma Thompson dient emocionada a la tele que ha descobert la vacuna que cura el càncer; seguit d’una escena apocalíptica d’un món ple de zombis... Espòiler: el prota troba la cura i a Contagi també hi ha vacuna. Si la ficció avança la realitat, estem salvats.