Fa pocs dies va morir Mario Camus, creador fonamental del cinema espanyol dels últims seixanta anys. La seva pel·lícula més coneguda és Los santos inocentes, adaptació de la novel·la de Miguel Delibes, una història colpidora sobre la vida al camp i les desigualtats terribles entre els senyors i els criats. Són fascinants les creacions d’Alfredo Landa i Paco Rabal, guardonats amb el premi d’interpretació al festival de cinema de Canes. És fascinant la poètica que travessa el relat, la capacitat de Camus de posar imatges en moviment a les paraules imaginades per Delibes. I és fascinant també el profund contingut metafòric del film, la relació entre privilegiats i desafavorits, entre amos i servents. És una metàfora molt clara i intencional de les conseqüències de la Guerra Civil, dels vencedors i dels vençuts.
A Los santos inocentes, vencedors i vençuts es personifiquen en els personatges del señorito Iván (Juan Diego) i de Paco el Bajo (Alfredo Landa). Resulta impossible treure’s del cap les escenes de Landa ensumant el terra com si fos un gos a la recerca del rastre del conill mort, abatut per Diego durant la cacera que s’acaba d’esdevenir. Quina manera tan genial de retratar la injustícia, les desigualtats més repugnants. Delibes i Camus ens expliquen com era aquell país destrossat, esventrat, fet miques per culpa de l’odi, del supremacisme, de la ideologia que et podreix el cap i l’ànima. Un país que restaria adolorit durant dècades, les ferides del qual sembla que no cicatritzaran mai. Només cal contemplar el país on vivim, amb els feixistes que han perdut la vergonya de dir ben alt i clar que ho són i que odien qui pensa diferent, igual com odiaven els seus avis i besavis. L’actualitat de Los santos inocentes no pot ser més terrorífica. L’actualitat és un home fent de gos ensumant el terra buscant un conill mort pel seu amo. L’actualitat és un partit polític que proclama odi cada dia i un grup d’acòlits que canten “Fuera maricas de nuestros barrios! ”.
