Sense semàfors, sense fum i sense velocitat: així és Bhutan, el país de la felicitat

Un cartell que diu “Welcome to the Gross Happiness Country” et dona la benvinguda a l’aeroport internacional de Paro, al Bhutan. Al costat hi ha un gran retrat dels reis i un avís que recorda que en tot el país està prohibit fumar i que la velocitat màxima és de 50 quilòmetres per hora. Si hi afegim que en aquest petit país de 800.000 persones no van autoritzar la televisió ni internet fins al 1999, queda clar que Bhutan és un país diferent.

Situat al cor de l’Himàlaia, el vol de Katmandú a Paro amb Druk Air és el pròleg d’un viatge ple de meravelles. La visió de les altes muntanyes, inclòs el majestuós Everest, et deixa literalment bocabadat, però si el país desperta interès a tot el món és sobretot perquè se l’associa amb la felicitat.

És cert que a Bhutan hi ha paisatges de muntanya espectaculars i llocs que et tallen l’alè, com el temple del Niu del Tigre, penjat a 3.200 metres d’altitud, i el dzong de Punakha, mig monestir i mig fortalesa. I és evident que viatjar a Bhutan val la pena si t’atrauen les muntanyes i els regnes perduts, però la felicitat també hi juga un paper important.

– Venen moltes parelles en lluna de mel –em diu el Penjor, un guia bhutanès-. I també jubilats que insisteixen en ser feliços.

Bhutan és una monarquia parlamentària en la qual el rei Jigme Singye Wangchuck va encunyar el 1972 el terme felicitat nacional bruta, en contraposició a producte interior brut. Això es tradueix en el fet que es dona més importància a la felicitat que a l’economia, tot i que és evident que no és gens fàcil de calcular el grau de felicitat.

Per tal d’aclarir el concepte, el primer ministre de Bhutan va declarar fa uns anys: “Si augmenta la riquesa del país, però la gent no és feliç, vol dir que alguna cosa falla”. És per això que els inspectors del govern pregunten periòdicament als bhutanesos si viuen bé, quins ingressos tenen, a què dediquen el temps lliure, si se senten estrangers a casa seva o quin és el seu nivell cultural. Tot plegat ajuda a establir un índex de felicitat i a fer les compensacions necessàries.

Una taxa turística de 100 dòlars diaris i un visat molt car

Per altra part, Bhutan és un país budista que es vanta de produir menys contaminació que la que pot absorbir l’entorn. És per això que a l’hora d’entrar al país has de pagar la Taxa de Desenvolupament Sostenible, que és de 100 dòlars nord-americans per persona i nit. A part d’això, has de pagar un visat que resulta molt més car que el del veí Nepal, tot i que en els últims anys ha baixat: era de 250 dòlars per persona i dia fa uns anys i ara pot baixar fins a 100 dòlars. A canvi, el govern et posa un cotxe amb xofer i un guia i et proporciona els hotels del viatge.

És evident que amb aquests preus el turisme de motxilla no ho té gens fàcil per anar a Bhutan. Ara bé, després d’aterrar a Paro et trobes un país muntanyós i verd on la gent vesteix a la manera tradicional. Els homes duen una mena de bata elegant, el gho, i mitjons fins al genoll; les dones, un vestit llarg, la kira, i una jaqueta curta.

El viatger francès Michel Peissel explica al seu llibre Bhutan secreto que va aconseguir entrar al país per primera vegada el 1968. Abans ho havia intentat, sense èxit, fins a cinc vegades, ja que en aquell temps no admetien estrangers. Quan per fi hi va entrar el rei acabava de prohibir que els seus súbdits portessin vestits occidentals.

Esclar que aquell era un Bhutan molt diferent del d’ara, on no hi havia mapes ni hi circulaven els diners. Avui, en canvi, accepten de bon grat els turistes i mostren amb orgull l’arquitectura tradicional del país, els temples budistes i els dzongs, unes fortaleses on conviuen monjos i funcionaris del govern.

Quan portes uns quants quilòmetres circulant pel país ja tens clar que has arribat a un país molt muntanyós. Això fa que les carreteres s’enfilin molt, però a prop de la capital, Timphu, tenen una autopista de tan sols set quilòmetres de llarg on la velocitat màxima és de 50 quilòmetres per hora.

Una altra dada sorprenent del país és que no té cap semàfor, ni tan sols a Thimphu, una ciutat de 50.000 habitants. Assegut en un restaurant d’una cruïlla cèntrica, veig com un guàrdia municipal mira de dirigir el trànsit sense estressar-se.

En el menjar, per cert, el Bhutan també és original, en especial a l’hora de fer uns plats molt picants. La base del menjar és l’arròs, però també hi ha momos tibetans i el popular ema datshi, un plat de formatge local amb bitxos molt picants. Un altre plat tradicional és el shakam datshi: carn de bou seca (shakam), formatge local (datshi) i bitxos verds.

Els penis són senyal de benedicció

A part dels dzongs i de les estupes, criden l’atenció a Bhutan uns animals estranys anomenats takin, amb cos de vaca i cap de cabra, la gent que practica el tir a l’arc (l’esport nacional) i els molts penis que hi ha pintats a les façanes de les cases.

A la vall de Punakha, una de les més maques del país, hi ha, a part del majestuós dzong anomenat Palau de la Felicitat, un monestir dedicat al lama Drupka Kunley (1455-1529), conegut com “el monjo lasciu”. Ell va dur el budisme tibetà a Bhutan i deia que es podia arribar a la il·luminació a través del sexe.

Sobre els molts penis que hi ha pintats a les cases, a Bhutan no pensen que sigui una cosa obscena. Ho veuen com una benedicció que porta sort a la gent de la casa.

Un dels millors moments de la visita a Bhutan és la caminada fins al monestir més famós del país, el del Niu del Tigre, un niu d’àguiles a 3.200 metres. Ha nevat i fa molt fred quan hi pujo, però un monjo em diu: “Si pateixes, et purifiques. Per això van fer el monestir tan amunt, perquè no sigui fàcil arribar-hi”.

El monestir és del segle XVII, però es va cremar el 1998 i el van reconstruir. Segons la llegenda, en aquestes roques hi vivia un dimoni amb forma de tigre, però un monjo que meditava en una cova va aconseguir foragitar-lo.

Quan arribo per fi al monestir, em sorprèn la foscor de les coves, plenes de figures de Buda il·luminades amb espelmes, l’olor de l’encens i els monjos que reciten lletanies monòtones. A la sortida, però, quan veig la vista impressionant penso que la felicitat no pot ser gaire lluny.

Altres llocs on poder ser feliços

És evident que la felicitat no és patrimoni d’un país, d’una regió o d’una ètnia, però reconec que he viatjat a uns quants llocs on m’ha sorprès veure gent més feliç de l’habitual. A part de Bhutan, la llista, sense cap pretensió que hagi de ser definitiva, podria ser la següent. Per cert, ara m’adono que tot són illes. Deu ser que tinc associades les illes amb la felicitat.

Les illes Marqueses

Són a l’altra punta del món, a la Polinèsia, i en una de les illes, la d’Hiva Oa, hi van anar a viure (i a morir) el pintor Paul Gauguin i el cantant Jacques Brel. A mi em va encantar: és d’una bellesa absoluta i els seus habitants sembla que hagin estat vacunats amb la droga de la felicitat.

L’illa de Shikoku

No és de les illes més visitades del Japó, però val la pena anar-hi perquè mostra un Japó rural i perquè s’hi celebra el pelegrinatge dels 88 temples budistes. És un llarg camí que mostra una illa que vessa espiritualitat i uns pelegrins que exhibeixen un somriure que sembla que eixampli el món.

Illa de Moçambic

El que m’agrada d’aquesta illa és que s’hi ajunten tres mons: hi ha la part portuguesa, amb esglésies vora el mar, temples indis i mesquites en un barri de pescadors. És cert que no tothom és feliç, però tot plegat desprèn una idea de felicitat, com si la confluència de les tres cultures ho fes possible.

El llac Titicaca

És el llac navegable més alt del món, a 3.812 metres sobre el nivell del mar, entre el Perú i Bolívia. M’agraden les illes dels Uros, a prop de la població peruana de Puno. Són illes flotants, fetes amb joncs, on em va colpir la cara de felicitat d’alguns habitants, que em van explicar que no poden acumular gaires coses. Si ho fessin, diuen, les illes s’enfonsarien. És una bona imatge contrària a la societat de consum.

Una illa grega

No en diré el nom, però hi ha algunes illes gregues, fora de les més turístiques, on pots trobar gent feliç amb una barca, unes quantes oliveres i un ramat de cabres. El blau del mar i el blanc de les ermites es complementa amb unes ruïnes antigues i amb unes tavernes vora el mar on pots menjar peix a la brasa i beure un vi de retsina que semblen contenir la fórmula de la felicitat.