Què seria de la meva vida sense les amigues

Corre per Instagram un vídeo en què l’actriu Jane Fonda es pregunta què seria de la seva vida sense les amigues perquè elles la fan més forta, més intel·ligent i més valenta. L’he vist mil cops i no em cansaria de veure’l de tant que m’hi identifico. Perquè, com més gran em faig, com més visc en la maduresa, més importància dono a la relació que tinc amb les meves amigues.

Passen els anys i sé que cada cop que me la foto, cada cop que em faig un fart de plorar pel que sigui i m’aturo perquè odio la cara de bunyol que em queda l’endemà, sé que les tindré a elles per mentir-me i dir-me que no, que estic estupenda, i llavors hi torno i ho ploro tot, que sé que com més ràpid ho plori tot més ràpid passa. I, efectivament, l'endemà els dic que no em mirin gaire, que estic horrible, i elles em cuiden, em diuen que no exageri, que els zombis de The Walking Dead sí que fan mala cara, i em proposen mil activitats perquè m’estimen i saben que la vida m’ho cura tot. I l'endemà de l'endemà em llevo nova i més forta i tinc la certesa que sense elles no seria així.

I no penseu que sempre estem d’acord. Hi ha moltes vegades que sí que és així. Però d’altres gens. Ah, com em rebenta que no pensem el mateix en un tema important, o quan em donen el toc perquè l’he cagat o quan descobreixo que elles saben una cosa que jo no sé. Però un cop em passen tres segons de cagontot m’aturo i entomo el repte, i m’adono que és una gran fortuna discrepar i descobrir, pensar i reflexionar, perquè d’aquesta manera m’obliguen a veure la vida des de punts de vista diferents. Sí, amb elles aprenc i em fan més intel·ligent les punyeteres.

A més, elles creuen en mi més que jo mateixa i en veure’m reflectida en la seva mirada m’atreveixo a tot. I ara mateix em sembla sentir com em diuen "Manso, però si ets la més valenta!". I saber que pensen que ho soc fa que em llanci a qualsevol piscina sabent que tinc una bona xarxa. M’agrada aquest paper que he establert amb elles de ser l’exploradora, la que camina una mica endavant i els explica que el camí és molt més que interessant. Però que molt més, eh. Perquè el moment en què vaig sola cap allò desconegut en realitat vaig amb elles. I penso en tot el que els explicaré i en com fliparan sobre això i allò. I els puc confessar amb tota cruesa que en realitat estava cagada de por en fer aquell gest, en enviar aquell missatge, en entrar en aquell lloc, en dir que sí a aquella proposta, però que ho vaig fer. I, quan torno amb tot el que he viscut, sento que compartir-ho amb elles fa que tot tingui més sentit.

Sempre he pensat en tants homes que es perden una part importantíssima de la vida quan viuen l’amistat des de la superficialitat de no parlar mai del que senten. Perquè aquesta mena de relació, quan és de debò, quan resisteix tot i les dificultats, et fa créixer com a persona d’una manera profunda i absoluta i ho fa, sens dubte, regalant-nos carretades d’alegria, amor i poder. Amigues meves, us estimo.