Fa temps que els usuaris de l’aeroport de Heathrow lamenten els problemes de congestió de les instal·lacions. Més enllà del debat sobre si cal o no una tercera pista, moltes crítiques tenen a veure amb la gran quantitat d’usuaris que es passegen desordenadament per les terminals dificultant una circulació fluida. Heathrow dona servei a una gran quantitat de passatgers en una superfície més reduïda que altres grans hubs europeus. Fa una setmana, preguntat per aquesta qüestió, el director general de l’aeroport, Thomas Woldbye, va carregar la responsabilitat en els usuaris. Segons ell, no és un problema d’espai sinó que la gent camina per on no toca. El diari The Guardian va recollir les seves declaracions: “El problema és que tots els britànics es mantenen a l’esquerra i, normalment, els europeus es mantenen a la dreta. I ho fan en ambdós sentits. Així, acabem xocant els uns amb els altres, i ho dic per experiència personal”. Woldbye va insinuar que si no fos per això, tot seria més fàcil: “Només cal assegurar-nos que tothom que va en un mateix sentit es mantingui a l’esquerra i que els que van en el sentit contrari vagin per la dreta. Sé que és una simplificació, però és el plantejament que ens caldria ara mateix”.
Per a Woldbye, la gent no camina bé. El director de l’aeroport té un somni humit on, a cost zero, el problema de congestió se solucionaria gràcies a la disciplina. D’un dia per l’altre, la multitud desordenada comprendrà que ella mateixa és la generadora del caos i establirà un costat únic per cada sentit, conscient del benefici col·lectiu. Per una vegada a la història de la humanitat, milers de persones sense res en comú passarien a prioritzar l’esperit comunitari a l’individual. Es formaria una coreografia perfecta amb un ritme de circulació adequat perquè tots els usuaris poguessin avançar sense estalonar-se les sabates, sense obstacles ni dificultats. Tothom al mateix pas. També es podria estipular la mà amb la qual s’ha d’agafar la maleta per reduir les possibilitats de fricció. Potser caldria construir algun tipus de rotondes per facilitar el canvi de sentit en cas d’haver oblidat el cinturó al control de l’equipatge. Les persones caminarien amb una fluïdesa fascinant, desviant-se per les portes d’embarcament com si fossin formigues obreres organitzant el niu. Gent desplaçant-se sense dubtes, a pas ferm i lleuger. Concentrats, amb maletes manejables, sense criatures, sense ganes d’anar al lavabo, sense gana i sempre a temps. Ni massa d’hora ni massa tard. En perfecta sincronia amb el vol.
En realitat, els aeroports són llocs dissenyats per aturar-s’hi cada dos per tres i no per circular-hi a ritme militar. Instal·lacions enormes amb usuaris poc familiaritzats amb l’espai. Pantalles cada pocs metres atapeïdes de lletra menuda amb codis i horaris. Indicacions confuses. Àrees d’espera on s'acumulen passatgers de vols perduts o vides erràtiques. Cues a les portes d’embarcament i serpentines quilomètriques per ordenar la gent que espera. Rètols que indiquen lavabos que a vegades estan fora de servei. Botigues que tempten a fer l’última despesa i supermercats duty free més plens i més ben il·luminats que els del carrer de casa. Grups organitzats que es mouen com mosques despistades, famílies que es discuteixen, cotxets de criatures i canalla esverada que descobreix en la immensitat d’un terra lluent una pista per córrer. Gent amb pressa, cansada, carregada i desorientada. Cultures que generen inèrcies, tarannàs i idiomes diferents.
El problema no és el disseny ni la saturació de les infraestructures. El que molesta són les persones. Davant d’aquesta utopia, potser serà més realista empaquetar-nos al taulell d’arribada i aparèixer, ben ordenats, a la cinta transportadora de l’equipatge.
