On són els homes al gimnàs?

Al gimnàs hi passa un fenomen paranormal: a la majoria de les classes dirigides, els homes desapareixen. Com aquella vella llegenda dels anys vuitanta, el Triangle de les Bermudes, aquell espai que s’empassava avions, les classes s’empassen els éssers masculins. I no parlo de les classes de zumba, que també. Parlo de classes on les dones aixequem pesos i els fem anar amunt i avall (body pump) o donem cops de boxa i arts marcials (body combat), o fem força de braços i tòrax penjades de corretges (TXR), activitats que en l’imaginari col·lectiu no estarien dins les activitats considerades “de dones”, però s’hi han convertit. Després hi ha classes on n’hi ha, però són minoria, com el ioga, pilates i classes per activar el cos en general. I només hi ha igualtat a les classes de crossfit. I on són els homes al gimnàs? De manera massiva, a la sala de màquines, fent activitats individuals i aixecant pesos moooooooolt més pesants que a les classes.

Sovint en parlo amb altres dones i si al principi pensava que el motiu era l’aversió a socialitzar dels homes, o a fer el que et manin, algú m’ho va rebatre fent-me adonar que els homes sempre han sigut amants dels esports col·lectius, com el futbol o el bàsquet. I al final la resposta que trobo sempre és la mateixa, els homes no s’apunten a tot allò que consideren activitats “de dones”. Perquè les dones des de fa pocs anys hem assumit que ens tocava fer força i muscular i posar el cor a mil. I per aconseguir-ho hem anat a les classes corresponents i el que abans es considerava una activitat més masculina, per ser dura i exigent a nivell físic, ara és mixta. I si és mixta, és llegida per molts homes com a femenina. I en fugen perquè la llegeixen com a menys interessant. I aquí està el pinyol del problema: si una activitat la fem moltes dones es devalua i perd prestigi... per als homes, perquè les dones la seguim fent encantades. Per no parlar de com se senten encara massa homes al costat d’una dona capaç d’aixecar més pes que no pas ells.

I no es limita només a les activitats d’oci. El fenomen passa a tots els nivells, per exemple, oficis com la medecina, que ha vist minvar el seu nivell de prestigi al mateix ritme que les dones han envaït les aules de les universitats.

I si l’activitat ja és qualificada de partida com de dones, molt pitjor. Perquè el prestigi baixa al nivell del nucli terrestre i es frivolitza com una activitat sense importància. Perquè, al capdavall, què es fa als clubs de lectura, costura o ceràmica? Xerrameca de dones. I el drama ja és total per a tots aquells oficis relacionats amb la infància i les cures: mestres, llevadores, infermeres, cuidadores de gent gran, treballadores de la llar, perquè en l’escalafó social cotitzen menys que un bitllet de Monopoly. Al final la conclusió és clara, el patriarcat llança el missatge pervers que tot el que és femení és cutre. Però en canvi el feminisme ens allibera a dones i homes, perquè aquell que no compra el discurs del patriarcat tria amb llibertat i sense prejudicis. A quin equip t’apuntes? Jo ho tinc claríssim.