BarcelonaQuan es diu que Jaume Tribó (Barcelona, 1945) és memòria viva del Gran Teatre del Liceu és que és literal: se li pot preguntar qualsevol detall des del 1847, perquè se sap l’alineació completa de totes les temporades. En l’estona que fem l’entrevista, se li acosten un guia turístic que està fent una visita i una tècnica del teatre per demanar-li dos detalls històrics. També apareix el director Mario Gas al crit de “Mestre Tribó!” Aquest dissabte farà cinquanta anys que Tribó és l’apuntador del teatre, i ho celebrarà amb un concert al Foyer per al qual ha escollit un programa amb les àries més difícils i compromeses. Geni i figura.

— Vine, seiem aquí. Fila número 13, butaca 20. Aquí hi va caure la bomba el 7 de novembre del 1893.

Ostres! Vostè ho sap tot, del Liceu, oi?

— Jo tinc dues gràcies. La primera és que soc el més vell de la casa, perquè he fet 80 anys i vaig començar en aquest teatre el 29 novembre del 1975, o sigui que els he vist arribar a tots. I l’altra és que, a més de fer d’apuntador, una part importantíssima de la meva feina és haver fet els Annals del Liceu, el recull de tota l'activitat artística. Quan la Caballé va cantar aquí la seva primera Norma, amb un èxit gran i merescut, va venir gent dels Estats Units i d’Austràlia, i quan preguntaven, per exemple, “En aquest teatre va cantar l’Enrico Caruso?”, ningú sabia respondre’ls i me’ls enviaven a mi: “Sí. Va cantar el Rigoletto el 1904”. Em vaig adonar que el que m’interessava a mi, interessava a molta gent. I quan es va cremar el Liceu, doncs vaig estar tots aquells anys anant cada dia a l’hemeroteca de la Biblioteca de Catalunya.

Li he de dir que és complicat localitzar-lo. No té mòbil i sempre té assajos. Hem quedat a l’hora de dinar per això?

— Millor que no tingui mòbil, perquè una funció no es pot interrompre, sigui a l’escenari o a la sala d’assaig Mestres Cabanes. Fa anys i anys que el meu dia sempre és igual. Et puc dir els assajos que faré el 2040: d’11 a 14 h i de 16 a 19 h o de 16 a 20 h. Això, tots els dies de l’any menys els diumenges. Hi ha moltes ocasions que al matí assajo l’Aida, a la tarda El capvespre dels déus i a la nit em comença el Parsifal. Això m’ha passat més d’un cop. No me n’he queixat mai..

Com neix un apuntador?

— Vaig començar a venir al Liceu d’espectador el 1955. Anava al cinquè pis, primera fila, número 36. La meva mare em va pagar un abonament i hi venia gairebé cada dia, tota la temporada. Quan era petitó ja deia que volia ser apuntador d’òpera. L’apuntador de teatre de prosa no ha de filar tan prim, però a l’opera tenim l’orquestra, que no perdona, i no es pot perdre ningú, mai.

Quina és la seva feina?

— Abans que es produeixi la catàstrofe, l’apuntador ja la preveu, perquè ja ha viscut els assajos i ja sap qui va millor i qui no va tan bé, pel que sigui. Per tant, s’ha d’estar sempre dient el text, amb l’idioma que toqui i amb el ritme que vindrà. Un compàs abans? No, depèn del ritme de la música, però sempre el menys possible. I dient tres síl·labes n’hi ha prou.

Com va arribar al coverol del Liceu?

— Gràcies a una òpera catalana, la Rondalla d’esparvers, amb text de Josep Maria de Sagarra i música de Jaume Ventura Tort, un músic de cobla de l’Hospitalet. Jo ja havia fet d’apuntador amb coses d’aficionats i, com que mentre estudiava filosofia i lletres sempre corria per aquí, em coneixia tothom. El mestre Gerardo Pérez Busquier m’ho va proposar i ho va preguntar a l’empresari Pàmias, que em va pagar 225 pessetes. Jo ja havia estat dos o tres anys assegut a l’esquerra de Joan Dornemann veient el que feia i el que no feia. Era una nord-americana que venia del Metropolitan de Nova York, i era de les millors..

I què no s’ha de fer?

— Un apuntador no ha de dirigir mai. Qui dirigeix és el director d'orquestra, el tempo el mana el mestre.

Vostè és l'últim apuntador d'Espanya en actiu...

— La pregunta que m'ofèn.

Ai, per què?

— Primer, perquè tinc 80 anys, però puc viure’n molts més. El meu pare va viure 102 anys molt bé i la meva mare 96. D’aquesta banda, tinc els tiquets molt bé. I a l’Estat només hi soc jo que sigui fix, la resta els fan venir de fora. Al Metropolitan de Nova York tenen set apuntadors especialitzats per repertori eslau, italià, alemany, txec i francès. Al Covent Garden i a La Scala de Milà, encara que sigui per fer òperes senzilles, el coverol és al mig. A l’Òpera de Viena n’hi ha cinc, que són hongaresos. L’espectacle d’òpera va així. Jo no accepto la mala sort, per això durant els assajos hi soc sempre i m’adono de les necessitats dels cantants.

Un apuntador necessita més llengües o més música?

— Són dues coses bàsiques. Jo vaig estudiar italià a filosofia i lletres, perquè vaig fer llengües romàniques i dialectologia italiana. L’alemany el vaig aprendre durant els dos anys que vaig viure de petit a Zúric, així que sé el dialecte suís. El francès em ve de família, perquè la mare va viure a Perpinyà i teníem el Paris Match a casa, i jo llegia les novel·les de Françoise Sagan quan encara no m’hauria tocat llegir-les. Després he estudiat rus i txec. I el piano el vaig estudiar al conservatori del carrer Bruc.

La seva feina brilla en el moment en què els cantants es queden en blanc. Passa gaire?

— Cada dia! Cada dia es perd algú, o perquè són assajos i no ve d’aquí, o bé per una paraula equivocada, o una frase, un compàs abans, un compàs després... M’hi trobo cada dia. I no hi donem més importància, tothom s’equivoca.

S’ha equivocat mai, l’apuntador?

— Sí, una vegada. L’any 1981, al Teatre Campoamor d’Oviedo, amb el tercer acte de La Gioconda de Ponchielli. Vaig donar l’entrada al baríton un temps abans, i darrere del baríton atacava tot el cor. Quan vaig sentir que tot el cor entrava abans d’hora... [s’agafa el cor]. Aquella nit no vaig dormir.

Ja se sap que vostè tenia molt bona relació amb dives com Montserrat Caballé...

— I amb el senyor Kraus també. Feia Rigoletto a tot arreu i m’hi feia anar a mi, sempre a la seva esquerra. Esclar que se sabia La donne è mobile, però... i la segona estrofa? È sempre misero. El senyor Kraus és dels cantants que he conegut més segurs en tots els sentits, ja no dic de memòria, sinó musicalment, i em volia sempre al seu costat. I la senyora Caballé m’havia fet anar a molts llocs, sí, a Niça, a Oviedo, a València, i sempre al Liceu.

On era vostè el 31 de gener del 1994?

— Era dilluns i no hi havia cap mena d’assaig al Liceu. La sala era buida. Hi havia maquinistes. Jo era a Ràdio 4. Algú em va dir que sortia fum del Liceu i vaig venir cap aquí. Em vaig quedar a la Rambla amb els badocs. A la dreta tenia Josep Maria Alpiste, que era el violí concertino, i a l’altra banda el tenor Jaume Aragall. Jo pensava “Demà no podrem fer l’òpera”, que era Mathis der Maler, de Hindemith. Quan vaig veure la gran explosió, que va sortir aquella flama de qui sap de quina alçada, vaig entendre que s’havia acabat tot.

Va tenir sensació de final?

— Vaig entendre que mai res no seria igual. El teatre que han fet, que és el tercer, no és igual, però hem d’agrair que sigui molt semblant.

S'hi ha trobat còmode?

— El primer dia d’assaig a l’escenari per al Turandot ja vaig sentir que allò no sonava com jo estava acostumat que sonés. El teatre que es va cremar era tot de fusta, tenia la seva acústica, molt bona, i el teatre que tenim ara, tot i que veiem daurats i vellut a tot arreu, a sota tot és de ciment. És impossible que sonin igual un teatre de fusta construït el 1862 i un teatre de ciment del 1999.

Sé que té algun element especial del Liceu a casa.

— Tinc una capsa de cartró que a la tapa hi posa “Relíquies del Gran Teatre del Liceu”. A dins hi ha un vellut mig socarrimat, guix i maons, coses que vaig recollir dos o tres dies després de l’incendi. Soc fetitxista.

També té una butaca?

— El marc de fusta d’una butaca. Me la van regalar el 2000, quan feia 25 anys al teatre. Es van cremar totes les butaques, i només van trobar-ne dos esquelets de fusta. Una la van guardar com a model per refer les butaques iguals. Saps que les va dibuixar el meu avi? El meu avi, Francesc Tribó Capdevila, era dissenyador i pintor d’època modernista, i el Liceu li va encarregar que dibuixés una cadira per a la platea. La ela que va dibuixar el meu avi la porto tatuada aquí [m’ensenya la banda dreta del pit].

Quin és el seu millor record al voltant de la música?

— He tingut la sort de veure com a espectador la Tebaldi i la Callas, així que venia educat, i he pogut treballar amb els més grans cantants. Puc recordar la senyora Montserrat Caballé cantant la Preghiera, la pregària de la Maria Stuarda de Donizetti, a una distància de dos metres de mi. I jo allà al coverol. En aquell moment sí que el cor em feia pum-pum. Recordo que aguantava un sol amb pianissimo, pujava a si bemoll, i sobre el si bemoll amb pianissimo obria el so fins a arribar al fortissimo. Això ho sabia fer ella i ningú més.

Quin record voldria oblidar?

— Als anys setanta, les últimes èpoques de l’empresari Pàmias van ser molt difícils. Vaig debutar nou dies més tard de la mort de Franco! La gent tenia molta por. Fèiem Il cappello di paglia di Firenze de Nino Rota, que era un espectacle divertit i maco, i la gent feia... [fa clap-clap] i no gaire més. L’any 1977 tiraven ous o tomàquets als cotxes que anaven Rambla avall i duien gent que anava massa mudada. Era en un semàfor crític del carrer Tallers, que sempre estava vermell. La gent va començar a tenir por, i recordo una inauguració amb I due foscari de Verdi amb la sala buida, buida.

Vostè es retirarà mai?

— No, perquè de salut estic bé. El 2016 vaig tenir un infart i no vaig palmar. Vaig estar tres hores mort i em van ressuscitar. Em van dir que en tindria per vuit o nou mesos de recuperació. Al cap de catorze dies era a l’assaig d’Il viaggio a Reims de Rossini. Em considero molt afortunat. He triat una feina molt gratificant. Tinc un deixeble a Zúric que és més bo que jo, Vladímir Junyent, que va estar al meu costat tres anys. El 4 d’abril del 2047 el Liceu farà 200 anys, i jo hi seré. Tindré 102 anys. No demano la lluna. El meu pare va viure 102 anys; jo també.