Jordi Chicletol: «Vivia el consum de drogues amb un punt de "soc el puto amo" i això m'avergonyeix»

Al llarg de la seva vida, Jordi Chicletol, nom artístic de Jordi Gómez, ha sigut activista cultural, organitzador d'esdeveniments, DJ i presentador (fins a la temporada passada estava al capdavant d'Habitació 910, l'espai de música pop de Betevé). Totes aquestes experiències ara queden recollides al llibre Casi me muero (y otros hits), publicat per Dashbook, en què parla dels seus problemes d'addicció i salut mental i el seu procés de curació.

Professionalment has fet moltes coses. Amb quina paraula et definiries?

— Quan treballava a l'oci nocturn em definia com a agitador cultural, però ara em trobo més còmode amb el concepte de comunicador cultural, perquè crec que també engloba la feina que feia en aquella època. La meva passió és la cultura, sobretot la música, i he trobat la manera d'anar-ho canalitzant de la manera més alineada a cadascuna de les meves etapes vitals.

Acabes d'escriure el teu primer llibre, Casi me muero (y otros hits), una autobiografia en què la cultura pop té molta presència. Per què la cultura pop és tan important per a tu?

— Perquè des de sempre ha suposat una espècie de refugi, per molt clixé que soni. Durant els primers anys de la meva vida de seguida em va cridar l'atenció. I quan el món et comença a impactar d'una manera no gaire agradable i tot comença a embrutar-se, et dona refugi. I sobretot la televisió era aquella finestra en què tot estava bé. Crec que el Jordi inquiet i curiós ja es va manifestar amb 8 anys, amb les primeres passions que vaig tenir, dels Power Rangers a les Spice Girls. Sempre he tingut la necessitat de compartir-ho: al pati de l'escola emulava redaccions de revistes i programes de ràdio amb els meus amics.

¿Aquesta passió per la cultura pop la comparties amb altres nens o això ja et feia sentir diferent?

— No, em vaig començar a sentir diferent per altres coses, com quan vaig començar a expressar la meva identitat de gènere o l'orientació sexual. Projectar una masculinitat que no era l'hegemònica sí que em va fer sentir diferent. Però les meves dèries culturals em feien sentir part d'alguna cosa, perquè els meus companys em seguien el rotllo.

Segurament per això era també un refugi.

— Sí, també perquè des de primer de primària vaig tenir problemes acadèmics, era suspens rere suspens. I esclar, allò era refugi total. M'estimulaven més les Mamma Chicho que els esports, on vas a parar! No em sentia representat per la força.

Creus que el sistema educatiu d'alguna manera fallava a estudiants com tu?

— No sé com deu estar ara tot plegat, però jo em vaig trobar molt encallat: aquesta és la manera com funcionem i t'ho has d'empassar. Era blanc o negre, era molt competitiu. Al final, el sistema educatiu és molt capitalista: són números, són notes. Era molt frustrant que no hi hagués una opció per a mi, perquè jo volia entendre les coses. És una ferida que no es va sanar fins que no vaig sortir de l'institut, fins que no vaig començar a fer coses més afins a mi. Fins llavors pensava que no seria un adult funcional.

Vas encaminar els teus passos cap a l'oci nocturn, que té els seus riscos. Com va ser l'entrada en aquest univers?

— L'oci nocturn em va donar la benvinguda perquè estava en un moment de molta obertura i de molt do it yourself. Jo ja sabia que no era un creador ni un artista, però em semblava que sí que podia compartir música fent de DJ. Ho vaig provar proposant-me i picant portes, oferint-me a punxar de franc en molts llocs. Els caps de setmana anava a passar-m'ho bé al Razzmatazz i al Pop Bar, i quan vaig aconseguir punxar al Pop Bar vaig sentir que havia arribat a la meva Meca. També organitzava festes temàtiques i posteriorment feia bolos. A principis dels 2000 els meus amics i jo experimentàvem molt i les drogues hi eren presents, i a més de franc. L'alcohol també era gratis i, a més, està molt acceptat i normalitzat, encara que també pots tenir una sobredosi d'alcohol, com Amy Winehouse, que va morir d'una sobredosi de vodka. Convertir-me en un addicte va ser molt lent i molt progressiu, deia "Jo controlo". No va ser fins a finals de la dècada passada que el consum era una cosa cada cop més present.

Però tu no et consideraves un addicte?

— D'una banda, hi havia la part recreacional i, de l'altra, el fet d'haver estat un nen supersensible i que els espais de la nit són llocs que et poden aclaparar. Inicialment, les substàncies i l'alcohol eren una crossa, una ajuda. Jo vivia el consum una mica amb un punt de sex appeal: que crac, que em puc fotre un gram i em puc prendre un whisky de puta mare. Aquesta part del consum, la de creure'm el puto amo, m'avergonyeix molt, és la part que tinc menys perdonada.

Creus que algun dia t'ho perdonaràs?

— Sí, crec que sí. Estic molt orgullós de la manera com m'he responsabilitzat de tot això. M'he adonat que no era tant el nen immadur que jo creia. Quan em va passar tot això em vaig posar les piles prou de pressa, i això va fer que pogués començar a reconstruir la meva autoestima, que la tenia molt destrossada. La suma de nen immadur i rock star era un personatge molt guai que ja m'anava bé. No només anava acompanyat de les addiccions, sinó també de dir sempre que sí a tot: mil plans, mil tios, mil feines. Mai hi havia espai per a la reflexió i mirar-se a un mateix. En els vuit anys que han passat des de la sobredosi he fet molta feina de mirar-me a mi mateix, i per això crec que em podré perdonar la part que encara m'avergonyeix.

La sobredosi va ser el detonant per començar un canvi. ¿El dia de la sobredosi va ser un dia diferent?

— Va ser un dia com qualsevol altre. Va ser un problema de les dosis: em vaig passar amb els mil·lilitres de la droga que em va provocar la sobredosi, que és el ghb (àcid gamma-hidroxibutíric, mal anomenat èxtasi líquid). És molt curiós, perquè va ser un dia que no ho estava passant malament ni m'enfrontava a un gran repte. De fet, el matí d'aquell dia vaig estar molt ben acompanyat, i a la nit tenia una sessió a la discoteca de sempre, però jo ho tenia molt naturalitzat. Sempre que punxava tenia aquests rituals abans d'entrar: tocava la ratlleta abans de sortir de casa, o el chorri (com es diu popularment el ghb). Em vaig despistar amb la dosi i vaig acabar a l'Hospital Clínic.

El llibre es diu Casi me muero perquè és literalment el que et va passar.

— Tres hores de parada cardíaca. I quan et despertes i et diuen el que t'ha passat no entès res. I la informació que reps encara no té la magnitud que tindrà quan tinguis el cap clar. Els dies després va ser quan vaig començar a aterrar i em vaig adonar que era un tema realment seriós. Abans de tot això, jo ja havia sentit una veueta que em deia que m'estava passant, era una alerta que mai venia de fora. Al meu entorn tot era "hihi, haha, una més". Tot era molt festiu, com si no hi hagués cap perill. Ja havia tingut alguna espurna d'alerta, però les havia silenciat molt de pressa.

Expliques que quan et vas despertar et vas trobar sol. Les persones amb les quals comparties els moments de festa no hi eren. Com ho vas gestionar?

— Em va fer sentir abandonat. Sempre havia tingut naturalitzat buscar l'aprovació i aquell dia, de seguida, els vaig enviar una foto perquè em fessin cas. Era molt frustrant. A mi em va funcionar molt dir-me que per a molts d'ells potser jo era un mirall i els mostrava una cosa per a la qual no estaven preparats. Estava acostant-me a la meitat dels 30, i és un moment que també va bé deixar anar expectatives.

¿És possible viure el món de la nit sense consumir?

— Sí, sí, simplement has de tenir el cap a lloc. No demonitzaré una indústria sencera, tot i que sí que he de dir que és un espai en el qual les drogues estan normalitzades i són presents. La gent diu que les drogues estan a tot arreu. Jo he viscut les esferes creatives, els rodatges... I allà n'he vist, me n'han donat i n'he pres.

¿Tu ara pots gaudir de la nit?

— Sí, he hagut de passar per una etapa de rehabilitació, de curació i de reconciliar-me amb els espais. És com una ruptura, hi ha d'haver una mica de distància i jo vaig haver d'allunyar-me de certs espais. N'hi ha alguns als quals no he tornat, però a d'altres sí. Al Sónar hi vaig tornar. Als festivals hi vaig tornar.

I quan tornes a un festival i gaudeixes sense consumir, hi ha un cert punt d'orgull?

— Sí, però em va caldre temps. Hi va haver un punt de rebuig i tírria. Però és empoderador, sobretot quan et veus en situacions tan contràries al teu passat, com ser el primer a marxar dels llocs. Jo abans ho estirava tot perquè no hi hagués mai un silenci, per no estar mai sol. Ara no tinc aquest problema. De fet, ara m'encanta estar sol i m'encanta marxar el primer perquè necessito descansar. És molt gratificant.

Vas haver d'ingressar a un centre?

— No, en el meu cas, no. Vaig tenir el suport base que et posen a l'Hospital Clínic, que són sessions amb psiquiatre, psicòloga i grups de suport. Per a mi va ser suficient i va ser molt interessant. També guardo molt bon record dels grups, tot i que era una experiència molt dura. Tornava a casa molt trist, però alhora pensava "De què m'he salvat". Jo era el més jove i estava envoltat de persones que arrossegaven històries que ocupaven pràcticament tota la seva vida. La meva sensibilitat allà aflorava al màxim, perquè a mi m'agrada la gent, m'agraden les persones, i allà hi havia gent que estava intentant sortir-se'n. I jo també estava en un estira-i-arronsa. Era colpidor: t'adones que aquest món és molt fotut, que et pot arruïnar la vida i que et pot impossibilitar funcionar de forma completa.

¿Les històries d'algunes cantants del pop t'han servit per entendre coses que t'han passat a tu?

— Sí, moltíssim. M'he emmirallat fins i tot en històries de la Paris Hilton, quan parlava de l'internat on va patir tant maltractament. Però més que les històries en elles mateixes, m'inspira molt la gestió dels problemes: quan veus que una persona necessita vint anys per sanar una cosa. Per molts privilegis que tinguis, hi ha coses que són molt difícils de gestionar. I, a vegades, els privilegis són contraproduents.