Comentar les confessions més secretes dels lectors de diari

Una de les seccions més entretingudes i comentades del New York Times és el consultori del filòsof Kwame Anthony Appiah. En la seva columna setmanal, The Ethicist, el professor de la Universitat de Nova York dona resposta als lectors que li demanen consell sobre les situacions més delicades de la vida i els dilemes morals que els puguin sorgir: "Després de 35 anys, encara he de cuinar per al meu marit?", "Una vella amiga meva s’està morint. Hauria de dir-li que estic sortint amb el seu ex?", "Puc exigir que el meu fill, que té greus problemes, es faci una vasectomia?", "Els meus fills ja són adults. Puc deixar d’amagar-los què penso del seu pare?", "Hauria de dir a la meva família que la nostra estimada història d’origen és falsa?"

Appiah (Londres, 1954) escriu aquesta columna des del 2015. Aborda els problemes quotidians des d’una ètica gens dogmàtica i antiessencialista. Parteix del que ell anomena cosmopolitisme pràctic, acceptant que a vegades les persones no compartim valors però que això no ens eximeix del respecte, la conversa i la responsabilitat mútua. Evita judicis contundents i directrius categòriques. Prefereix subratllar els autoenganys i intentar rebaixar la culpa, que sovint és el soroll de fons que es repeteix en els conflictes que li plantegen. És habitual que els dilemes morals dels lectors siguin més divertits que les respostes, que poden ser una mica frustrants per a qui espera una solució. Però el més entretingut són les contribucions que fan la resta de lectors en la secció de comentaris. Expliquen experiències personals similars, les decisions que van prendre i si van ser encertades o no. Són aportacions revisades, seleccionades i contrastades pel departament de verificació del New York Times i, per tant, s’asseguren que de cada dilema en resulta un debat que desemboca en històries encara més curioses i reflexions sobre la societat actual.

En una de les darreres columnes, un lector explicava que havia donat permís a la seva dona per ser-li infidel, però que ara que la relació de la dona amb l’amant s’havia acabat no tenia clar si l’havia de consolar o no. Feia molts anys que estaven casats i ell assegurava que continuava estimant profundament la seva dona. Quan ella li va exposar la necessitat de tenir una aventura amb un home que havia conegut, el lector va entendre les seves raons i hi va estar d’acord perquè la dona li va assegurar que aquella relació no suposaria cap risc per al matrimoni. “Tot i que m’agradaria haver pogut gestionar millor una situació que racionalment i èticament considero acceptable, entrava en conflicte amb alguna cosa més profunda dins meu que no puc canviar fàcilment”, admetia el lector. Ara que la dona havia posat punt final a l’afer, ella estava molt trista, però ell se sentia alleujat. I per això preguntava al professor Appiah si hauria de consolar la seva dona pel seu dol. El filòsof, amb bones paraules, li recordava que no podem tenir un control voluntari sobre les nostres respostes emocionals. Valorava la capacitat de la parella per respectar les decisions de l’altre i li exposava un seguit de frases efectives per gestionar-ho millor i, finalment, li suggeria que tots dos junts consultessin un professional per tenir un espai on expressar-se, guarir les ferides i mantenir la connexió. Al final, aquestes consultes són com comprar un moble d’Ikea al qual li falta una peça. Les instruccions són insuficients per resoldre el problema i has de tornar a la botiga i acabar pagant un professional perquè ho solucioni. Però els comentaris dels lectors són per sucar-hi pa. En aquest cas concret, n’hi ha més de tres-cents. Les valoracions són molt més incisives i iròniques que els raonaments equilibrats del filòsof. Encara més, abans de consultar amb un especialista, llegir els missatges pot convertir-se en una mena de teràpia col·lectiva molt efectiva i divertida.