Studio54, auge i caiguda

BarcelonaOrganitzar la millor festa del món i fer-la durar per sempre era el somni de Steve Rubell i Ian Schrager, fundadors de Studio 54. I mai una utopia d’aquesta envergadura ha estat tan a prop de fer-se realitat. Va ser la discoteca més cèlebre, la icona pop, la segona casa d’Andy Warhol i Truman Capote, la pista de ball favorita de Michael Jackson i la monarquia voluptuosa de Bianca Jagger quan entrava a la platea sobre un enorme cavall blanc.

“Res m’agrada més que veure com la gent s’ho passa bé”, explicava Rubell en una entrevista l’any 1977. Schrager i ell van créixer en famílies de classe treballadora de Brooklyn, molt abans que es convertís en un dels barris més cool i gentrificats del planeta. Es van conèixer a la Universitat de Siracusa, on Rubell ja destacava per les seves habilitats socials: era l’home que tothom coneixia, qui tothom volia tenir a prop. Després d’acabar els estudis, i venint d’un fallit negoci de restaurants, Schrager i Rubell es van fer socis i van posar la diana en l’oci nocturn obrint el seu primer club, l’Enchanted Garden, a Queens.

A mitjans dels anys setanta, les discoteques de Nova York eren espais de llibertat cultural i sexual en un context de depressió col·lectiva a causa del Watergate i la derrota nord-americana al Vietnam. Clubs com The Loft, Paradise Garage, Sanctuary, Le Jardin o The Gallery sobresortien com a temples d’escapisme d’una quotidianitat que començava a contemplar altres maneres de viure i entendre la vida. “Nova York estava cada cop més oberta a la mescla de classes socials, racials i econòmiques. La cultura gai i negra, per exemple, són claus per a l’esplendorosa vida nocturna de la ciutat”, explica Matt Tyrnauer, autor del documental Studio54. Durrell i Schrager van ser prou hàbils per entendre aquell entorn i captar l’energia que sortia dels clubs: “Volíem agafar tota aquella força i portar-la a un altre nivell. Crear la discoteca definitiva, que canviés el món i deixés empremta per sempre”, comentava Schrager al mateix documental.

La discoteca dels famosos

L’espai escollit va ser una antiga òpera que la CBS havia utilitzat com a plató anys abans. Allà s’hi havien enregistrat alguns dels programes més populars de la televisió nord-americana dels seixanta. Era al cor de Manhattan, a la 8a amb la 54, a tocar de Times Square, ara un torrent de turistes, però que a finals dels setanta era un dels espais més sòrdids de la ciutat. Era millor evitar les nits del West Side si no volies problemes, tal com fotografia David Simon, creador de The wire, a la sèrie The deuce (HBO). Que no fos un veïnat especialment agraït no va suposar un problema per al duo d’emprenedors, que van aconseguir deixar el local a punt en només sis setmanes. No va ser fàcil, perquè la competència va fer mans i mànigues per posar totes les traves possibles, però se’n van sortir amb alguns dels millors tècnics de llums, dissenyadors, interioristes i arquitectes de Nova York. Calia transformar un teatre obsolet en club de nit, i ho van aconseguir en un tres i no res.

El 26 d’abril de 1977 Studio54 obria les portes al públic per primera vegada. De la inauguració se’n podrien destacar dues peculiaritats que, a posteriori, van ser marca de la casa: l’obsessió perquè hi hagués famosos entrant i sortint constantment i les constants il·legalitats en la gestió. L’expectació a la ciutat era alta, i Schrager i Durrell, una bola de nervis. El descontrol era tan gran que no van tramitar la llicència per vendre alcohol. No importava: d’alcohol, i de droga, n’hi hauria a muntanyes a l’Studio. L’endemà al matí d’estrenar-se, aquella discoteca de la Gran Poma ja havia iniciat el camí per forjar una llegenda.

L’objectiu dels seus propietaris -que el món conegués el nou club de moda de Nova York- s’havia complert. Volien ser l’espai que capturés el moment concret que vivia la ciutat i fotografiar la nova era de les celebritats. Poques setmanes després, Studio54 era portada del The New York Post : l’èxit havia estat immediat i només calia alimentar la bèstia. “Els seus propietaris van entendre la relació simbiòtica entre la publicitat i l’èxit empresarial, d’aquí que de bon principi contractessin empreses de relacions públiques perquè els aconseguissin famosos”, explica Matthew Yokobosky, comissari de l’exposició Studio 54: Night Magic.

La premissa era d’una lògica aclaparadora: la gent vol estar amb la gent més admirada i coneguda. I Durrell i Schrager la van esprémer al màxim. Elton John, Dolly Parton, Ringo Starr, Liz Taylor, Jerry Hall, Truman Capote (vestit amb bata d’estar per casa i sabatilles), una adolescent Brooke Shields... Tots ells n’eren habituals. La llista de convidats no només resultava interminable, era l’element més important de la nit. L’aglomeració d’estrelles que volien anar-hi era de tanta magnitud que havien de dividir-les en grups d’importància. També hi havia classes entre els famosos: si s’hi passaven una nit els Rolling Stones, entrava tot el seguici. Però només Mick Jagger i Keith Richards ho feien de franc. La jet set se sentia còmoda i cuidada en aquell ecosistema, un lloc on estaven millor que a casa seva.

Un espai de llibertat

L’èxit immediat d’aquell nou club de Manhattan no només es quantificava pel nombre de celebritats de dins, sinó també per la massa concentrada a l’entrada que intentava accedir-hi. Qualsevol que hagi visitat una discoteca sap que l’admissió no sempre és empresa fàcil. Doncs encara menys quan parlem del club més popular de tots els temps. Sovint el mateix Steve Rubell seleccionava els afortunats que entrarien entre les desenes de persones que s’aglomeraven al carrer. Et podien engegar a dida per qualsevol motiu: un mal afaitat, un barret poc afavoridor o una cara poc agraciada. Les possibilitats de tornar a casa sense entrar-hi eren altíssimes. “Quan la música disco passa al mainstream els codis canvien. En el cas de Studio54 era el control a la porta: volia accedir-hi molta gent i l’aforament era limitat. Si aportaves estatus i imatge -o tenies diners per gastar- ho tenies més fàcil. No era cultura de club, era un negoci sense dissimulació”, explica el periodista Javier Blánquez, autor de Loops (Reservoir Books, 2002), la Bíblia de la música electrònica en llengua castellana.

A banda de cares conegudes, què oferia aquella discoteca on tothom volia anar? Si eres prou afortunat per passar la primera porta, entraves a una passarel·la emmoquetada, amb miralls a banda a banda. A mà dreta quedava el servei de guarda-roba, i al fons, una música metrallava els timpans cada vegada amb més intensitat, una força que creixia a mesura que t’acostaves a les portes daurades d’entrada al paradís. I llavors, el santuari. La pista, la gran explosió de so i una invitació al culte a la disbauxa més salvatge. Una oda a l’hedonisme, una festa descomunal. Cada nit s’hi creava una fantasia diferent amb un espectacle de ball innovador i un attrezzo surrealista, freak, grandiloqüent: “El teu producte és la teva màgia, en el nostre cas era el decorat”, explicava Ian Schrager, el cap pensant darrere d’aquests xous.

Mentre que la seva feina es desenvolupava de portes endins, la cara visible era el seu soci, Steve Rubell, que tan aviat apareixia al carrer per rebre la limusina de Liza Minnelli com es passejava pel recinte amb un enorme abric del qual sortien drogues com si fos un sortidor. Sent aquell un espai d’evasió, els estimulants químics n’eren un motor elemental: “En altres discoteques més underground no era tan primordial, perquè la cocaïna és una droga cara; en aquella època era un símbol d’estatus, d’alt nivell econòmic, de triomf. Hi havia coca, però no tanta com amfetamina i àcid”, explica Blánquez.

Amb la complicitat dels estupefaents, s’hi creava una comunió que reforçava el paper de la discoteca com a lloc d’inclusió, tolerància i respecte. Rubell era homosexual i l’energia gai hi era molt present: en uns anys que trans i gais havien de córrer per no patir agressions, allà s’hi sentien acceptats i integrats. I com passa a la majoria de discoteques, acompanyant la llibertat individual, la disbauxa i els elements de la nit, hi ha el sexe. Encara lluny de la pitjor època del VIH, era present en cada racó: hi havia zones sense llum, matalassos al soterrani i orgies poc dissimulades als lavabos. Un espai per fer i ser el que sempre havies volgut fer i ser i mai t’hi havies atrevit: copular amb un desconegut en un bany més concorregut que l’ascensor de l’Empire State, passejar en roba interior i ballar aferrat a una drag queen. Extravagants? Oh, benvinguts, passeu, passeu!

La fi de l’Studio

Els propietaris s’estaven fent d’or i estaven rodejats de tanta gent poderosa que es creien intocables. Però la seva influència era amb les celebritats i no amb el poder real, el polític i financer. Poques setmanes després d’obrir van començar els problemes, quan va saber-se que no tenien llicència per vendre begudes alcohòliques. Van estar-se mesos servint sucs de fruita abans de tornar a tenir licors de manera legal. Però el cop que va sacsejar els fonaments de l’Studio va arribar el 14 de desembre de 1978, quan policia i agents del fisc van fer una batuda a les oficines del club. Sospitaven d’un frau fiscal de dimensions siderals, i esperaven trobar-hi una gran quantitat de diners en efectiu i droga. En poques hores d’escorcoll van complir els pronòstics: llibres de comptabilitat B en un fals sostre, bosses plenes de bitlles i estupefaents guardats en caixes fortes. Alertat per la presència policial, Ian Schrager va aparèixer a l’Studio amb documents interns, però va oblidar que entre ells hi havia restes de la cocaïna més pura que mai havia provat la policia de narcòtics. Va acabar detingut.

Aquell va ser només un dels molts errors que van cometre els fundadors, que en ple deliri d’èxit van acostumar-se a viure amb les autoritats en constant vigilància. Havien col·leccionat una bona colla d’enemics que no suportaven ni el seu triomf ni els constants escàndols, i van contractar un equip de fins a 37 dels millors advocats de la ciutat. Rubell, a qui es van trobar 400.000 dòlars en metàl·lic al maleter del cotxe, i Schrager no van recular: van seguir obrint l’Studio com si res, fins i tot van fer-hi una gran reforma instal·lant una passarel·la flotant que passava per sobre la platea.

Però els problemes fiscals dels propietaris del club seguien sent gravíssims. Els comptes van demostrar una estafa d’entre 2 i 3 milions de dòlars, una xifra astronòmica per a una discoteca avui, i encara més a finals dels anys setanta. Els amos de l’Studio estaven deixant de declarar fins al 80% dels beneficis: “Vam ser el Richard Nixon dels fraus”, explicava Schrager quaranta anys després. La gallina dels ous d’or va acabar-se quan van ser condemnats a tres anys i mig de presó. La nit abans d’entrar al penal van celebrar una festa de comiat. Van cantar-hi Diana Ross i Liza Minelli, i Andy Warhol, Calvin Klein, Jack Nicholson i Sylvester Stallone eren entre el públic. Pel que expliquen, aquella última gran festa va estar a l’altura del mite. Mesos després, els fundadors van vendre el negoci per 5 milions de dòlars. El febrer de 1980 Studio54 havia mort.

Una empremta inesborrable

Hi ha diversos factors que expliquen que l’Studio s’hagi mantingut en la retina popular, tot i obrir només tres anys. Té tots els ingredients necessaris d’una bona història: el magnetisme de la droga i la perversió, la presència de cares conegudes, corrupció amb glamur i l’innegable carisma de Steve Rubell, mort el 1989 a causa d’una hepatitis amb complicacions derivades del VIH.

El que admet més debat és la seva influència en la cultura de club tal com la coneixem avui. Per a Ariana Díaz, discjòquei i editora del magazín de tendències Good2b, la seva obra és determinant per al que arribaria després. “Quan entres en un club, ho fas en un espai-temps on no hi ha prejudicis, en què tot s’hi val. Blondie podia acabar en una festa en què coneixia Grandmaster Flash i acabar-li dedicant una cançó. Aquest tipus de sinergies no comencen estrictament a Studio54, però sí amb la cultura de club, una oda a l’hedonisme més exaltat i on el públic s’unia per afinitats, no per raça o estatus”. La música mai va ser el més important entre tot el que habitava en aquell edifici. D’un club del qual coneixem fins i tot el nom del porter (Marc Benecke) no n’ha quedat un pòsit musical important, ni cap discjòquei llegendari. S’hi ballava, això sí, música disco disco, definit per Díaz com “un nou gènere que venia del R&B, el soul i el funk amb tocs llatins del Nova York de l’època i del hip-hop”.

La discoteca més cèlebre d’entre totes les que han existit. L’única amb pel·lícula pròpia, exposicions d’homenatge, bibliografia i intents de recreació arreu del món. Una d’elles a Barcelona, que va tenir el seu propi Studio54, molt més durador que el de Nova York, entre el 1980 i el 1994 i situat al Paral·lel.

Una història de brilli-brilli, tones d’exuberància, excessos, sexe, ball, droga i llibertat, molta llibertat. Només així s’entén la llegenda.