En el pròleg d’El día del Watusi, Miqui Otero escrivia que Francisco Casavella no tenia lectors, tenia seguidors. I això és el que els va passar als protagonistes d’aquest reportatge, els Surfing Sirles, que no tenien oients, tenien militants. És un motiu minúscul de la llarga llista de raons per la qual avui, nou anys després de la seva dissolució, continuem recordant-los i celebrant-los. A més, aquesta setmana està subratllada amb vermell al calendari perquè comença el festival In-Edit, la mostra de cinema documental musical de Barcelona, i s’estrena Material Sirles: un septenni, un recull de gravacions casolanes i semiprofessionals dels set anys més intensos de la banda. Era qüestió de temps que arribés la primera pel·lícula sobre els Sirles. Possiblement no serà l’última, perquè la seva fama s’engrandeix i amplifica amb els anys.

Però situem-nos abans de seguir: mai van actuar al Palau Sant Jordi, no van tenir èxits sonant a la ràdio, ni van fer la cançó de l’anunci d’estiu d’Estrella Damm. Tampoc eren una colla d’adonis, ni vestien a la moda. Res de tot això els va interessar mai. Però –com és la vida– van aconseguir tenir el que anhela qualsevol banda de música: el respecte unànime i l’estimació general. D’aquí que els Surfing Sirles hagin estat el grup pop en català més especial i carismàtic d’aquest segle. Exagerat? Possiblement, però la mesura mai és la millor companyia dels mites. I la seva llegenda no la pot discutir ni el lector més agnòstic.

El trineu de Vallcarca

Els Surfing Sirles es van crear a finals dels noranta al voltant de l’Ateneu de Vallcarca i l’Institut Montserrat. La formació més estable la completaven Martí Sales (veu), Uri Caballero (guitarra), Guillem Caballero (teclat) i Xavier Garcia (bateria). Durant la seva carrera van fer tres discos i mig, i aquest mig compta per un perquè van gravar un EP compartit amb dos grups més que, anys després, acabaria sent un àlbum per si sol. La majoria d’aquest material, gravat entre el 2006 i el 2013, va ser editat per Bankrobber, segell històric de música independent catalana, que van topar amb el grup de casualitat. “El Xavier Riembau –de Bankrobber– va pujar al local un cartell dibuixat amb boli que havia trobat pels carrers de Gràcia. Llavors no coneixíem cap dels grups que hi sortien –FP, El Mal Ja Està Fet i els mateixos Sirles–, però el pòster ens feia gràcia i va quedar allà penjat. De cop, un dia ens escriu el Martí presentant-se, dient que els Sirles gravaven disc, i ens en va avançar dues cançons, El trineu i Neverland, que ens van cridar l’atenció”, recorda Marçal Lladó, un dels fundadors de la discogràfica.

Abans havien passat una colla d’anys al local d’assaig. El visitaven amb irregularitat, més esforçats a tocar versions dels seus grups preferits –Black Flag, Kinks, Stooges, Turbonegro– i a fumar-se tones de porros que a escriure cançons pròpies. Completada la primera època, en vindria una de més creativa i productiva: les primeres gravacions, molts directes i un històric concert a les Festes de Gràcia del 2007, telonejant un grup tan allunyat, pel que fa a proposta i actitud, com Obrint Pas. Eren uns desconeguts totals, però només en un grapat de segons es palpava que eren diferents. Aquella nit el Martí va fer tard i van començar el concert sense ell, com si fossin un grup instrumental. Llavors el cantant va pujar a l’escenari sense previ avís, va agafar el micròfon i es va posar a cantar: sense proves de so, sense introduccions, sense formalismes. Acte seguit van fer un xou majestuós. Així eren els Surfing Sirles, un grup imprevisible i genial que va escriure la seva història a través de concerts electritzants, inesperats, fins a cert punt caòtics i en els quals podia passar qualsevol cosa. “Com els bolets o els grups salvatges de bandits, podien aparèixer en qualsevol lloc de la ciutat o del país. De vegades, en espais poc previsibles i on sempre es liava : eren un d’aquests grups que en un concert hi anaven cent i en sortien cinc-cents dient que eren el millor de la vida”, diu l’escriptor Miqui Otero.

Oberts a un nou món

Les seves incursions a l’estudi de gravació serien sempre amb Joan Colomo a la sala de màquines, que amb ells va debutar com a productor. “Eren una banda horitzontal i democràtica i això feia que es tinguessin debats molt acalorats i a la vegada enriquidors. Es donaven situacions molt divertides, perquè els Sirles a l’estudi eren igual que en qualsevol altre lloc, amb la idiosincràsia especial de cada un d’ells”, explica el músic de Sant Celoni. El 2010 van publicar LP, el primer disc com a tal i la porta d’entrada a un públic més ampli del que havien tingut fins llavors. Per primera vegada gaudien de certa repercussió als mitjans i els trucaven per tocar en concerts allunyats del punk i l’underground més absolut, el seu medi natural. Sense deixar els espais habituals –festes populars autogestionades, alternatives i reivindicatives– van passar a formar part del cartell de festivals com el Faraday i el PopArb, llavors vara de mesurar de l’incipient moviment indie en català. “Nosaltres preteníem trencar els gèneres i fer dialogar escenes. En aquest context els Sirles encaixaven amb total naturalitat, a més que ells tenien molta facilitat per encabir-se a tot arreu per una qüestió de saber llegir on eren en tot moment. Sabien relacionar-se molt bé amb tothom, tant amb la gent que organitzava els concerts com amb el públic”, rememora Anna Cerdà, codirectora del PopArb durant una dècada.

A Arbúcies hi van tocar dues vegades, la primera a quarts de quatre de la matinada en un petit bar del poble, engreixant el mite dels seus directes, vibrants, suosos i fins a cert punt taverners. De pogo, abraçada i got cervesa a la mà. Una fama que els va acompanyar sempre. “La seva energia en directe era amfetamínica, vital i infecciosa. La conjunció dels caràcters dels seus integrants apel·lava a una multitud molt diversa i això enriquia i feia incontrolables els seus concerts”, recorda Lluís Huedo, realitzador i un dels creadors de Gent Normal, fanzín digital que va seguir la seva trajectòria. “Tenien molta facilitat per fer himnes –afegeix Joan Colomo–, i això ajudava que banda i públic es fusionessin en una sola unitat en què l’energia circulava per tot arreu”.

Però els concerts no eren l’únic que els feia diferents, tampoc aquelles cançons tan corejables. Hi havia molt més. Tenia a veure amb la seva personalitat, oberta, entranyable i indomable, i una actitud militant de no músic, ni a baix ni a sobre de l’escenari. Destil·laven camaraderia, bar i canallisme, del ben entès, de mirar-se la vida amb sorna i ironia, però sempre compromesos amb la justícia social. També eren absolutes esponges musicals –podien recitar el Who’s next de dalt a baix– i intel·lectuals d’acadèmia i carrer a la vegada: si féssim servir l’expressió et falta carrer, aplicada als Sirles canviaria a et sobra carrer. A més, eren els hedonistes de torn, els que sempre marxaven els últims i quan ho feien era perquè ja s’havien fet amics de tothom que s’estigués a un quilòmetre a la rodona.

I després, esclar, hi ha els textos, el seu gran tresor. “Són al·lucinants, la demostració que la cultura popular pot ser ambiciosa sense ser pedant, i sí humorística i amb discurs”, explica Otero, i segueix: “Són bodega de Gràcia i Cinto Verdaguer fent un ritual de romaní, semen i sang a la catedral i Casavella cremant l’hotel Vela (el de la W) i Riba i Sisa criogenitzats i el Pepe Sales obrint la porta i un munt de llibres rebregats i brillants. Tenien i tenen totalment aquesta màxima del Gato Pérez, que deia que a la vida plena, i a la saviesa, s’hi arriba amb una fórmula de tres paraules: «calle, biblioteca y atalaya »”.

Adeu sense rèplica

L’estiu del 2013, només tres anys després del seu primer disc, el grup es va dissoldre. La sobtada mort d’Uri Caballero no va deixar cap altra opció: sense un dels quatre Sirles no hi havia Sirles. Aquí els fans no tenien dret ni a rèplica, ni a discussió. Es fonia el grup més especial, més estimat i inesperat. “Ja tenien un prestigi, tant pels directes incendiaris com per les seves lletres i la seva actitud. I, encara que fos a petita escala, tenien hits. Però la mort de l’Uri ho va canviar tot. Des de llavors és impossible pensar en ells com un grup més, per a nosaltres són material sensible”, reivindica Marçal Lladó, de Bankrobber. La seva obra es va quedar en una cinquantena de cançons meravelloses i centenars de concerts memorables. “Tenien vida, torrents de vida. Els en sobrava tanta que la regalaven a cada concert, cançó o contacte”, recorda Lluís Huedo.

Van arribar de manera fulgurant, i de manera fulgurant van marxar. Si ja eren un mite en actiu, la tragèdia va alimentar la llegenda. És normal, és la narrativa perfecta per als déus del rock’n’roll. Però ells, que s’enriuen de totes aquestes històries, agafen la mitologia, en fan un acudit imitant la veu de l’Eugenio i demanen un cigaló de Rom Pujol. Així eren, així són i així seran els Surfing Sirles, el grup que tothom s’estimava.