Angola és un dels països preferits d'Aníbal Bueno, juntament amb Etiòpia. “Dels que conec, Angola és el que més impacta a nivell turístic. És el que més té per oferir: selva, goril·les, el desert del Namib –el més antic del món–, l’arquitectura colonial portuguesa... A més, referent a la cultura, és un dels països amb més riquesa cultural i és molt impactant estèticament”. Pel que fa a Etiòpia explica que és el país que més ha visitat. “Hi he estat 30 o 40 vegades. És el lloc on vaig créixer com a fotògraf i antropòleg i té una diversitat cultural única”. “Els surma també m’emocionen: s’identifiquen amb el plat labial i tenen el ritual de la donga, una lluita amb bastons entre homes joves de diferents poblats, en la qual el guanyador s’emporta la collita i escull tres dones”.
Tallar-se un dit per un difunt o saltar damunt d’una vaca: tradicions de cultures desconegudes
Un fotògraf i científic es dedica a documentar comunitats minoritàries
BarcelonaCremen els excrements de les vaques i amb la cendra que en queda es cobreixen el cos per protegir-se i connectar amb els déus. Són els mundari, una cultura minoritària de Sudan del Sud. També es dutxen amb l’orina de les vaques, fet que els tenyeix el cabell de taronja, i beuen la llet directament de la mamella. “És una cultura única i fascinant, que té una relació molt íntima amb les vaques”, explica Aníbal Bueno.
Fa deu anys que un viatge a la selva del Camerun on va conèixer els pigmeus li va canviar la vida. Aquest científic dedicat a la investigació biomèdica va fer un gir de 180 graus per descobrir cultures oblidades. “Se’m va obrir un món nou. Una expedició de dues setmanes amb pigmeus a la selva va transformar el meu esperit d’investigació científica i em vaig adonar que podia seguir investigant fora de les quatre parets del laboratori”, explica. “La ciència a l’hora d’analitzar cultures és l’antropologia, però els meus estudis també m’han servit per fer-ho. No he perdut aquest enfocament científic a l’hora d’estudiar les tribus i els seus rituals”, detalla.
Neoexplorador
En aquests últims anys aquesta passió s’ha convertit en la seva professió i es dedica a guiar viatges per descobrir a altres viatgers aquestes cultures i, sobretot, a descobrir noves cultures i documentar-ho. De moment té dos llibres publicats: Culturas olvidadas (UOC Editorial) i Las últimas tribus de Angola (Exlibric). El seu primer pas és documentar-se molt sobre el lloc on anirà a través d’internet. “Investigo quines cultures hi ha a la regió que vull visitar, on viuen, quines tradicions tenen... De vegades és informació esbiaixada i començo el viatge una mica a cegues”, reconeix. Amb la informació que recopila, intenta trobar un fixer, la part més difícil de la preparació. “És una persona del país que visito que m’ajuda amb la logística, amb les negociacions amb la cultura que vull visitar, amb la traducció, amb els codis ètics i amb moltes altres coses”, detalla. Quan ja ho té tot a punt, arriba l’hora de la veritat. “Arribo al país, amb els fulls amb la documentació impresa i em trobo amb el fixer. De vegades no surt bé, però és un moment molt emocionant, en què tens l’adrenalina a flor de pell i et sents com els antics exploradors”, explica emocionat.
Aquestes últimes setmanes ha fet un viatge de prospecció a Namíbia i Botswana. “Són països més turístics per fer safaris, però quan surts dels lleons i els elefants encara hi ha un món nou per descobrir. Hem anat a veure les diferències entre els himba d’Angola i els de Namíbia i a descobrir els herero, una ètnia de la qual m’agrada molt la seva estètica. Les dones porten uns recollits amb teles molt acolorits. És un sincretisme d’estètiques colonials amb tradicions alemanyes”, explica. Després d’aquest viatge, s’ha desplaçat a l’Àsia Central a guiar diversos grups per l’Afganistan, el Pakistan i Bangladesh.
Qüestió de cosmovisió
El mateix Aníbal reconeix que les cultures oblidades “realment són oblidades per nosaltres, des del nostre punt de vista etnocèntric, des de l’eix globalitzador d’Occident”. Però afegeix: “Hi ha moltes cultures desconegudes que tenen unes cosmovisions absolutament increïbles”. Explica que n’hi ha que creuen en el vudú, d’altres que si es tallen un dit i l’enterren al costat del difunt aconseguiran el paradís, i fins i tot n’hi ha que es fuetegen amb ganivets com a acte de penitència.
“Moltes vegades he de fer un exercici de reflexió impressionant i hi ha coses que segueixo sense entendre i que fereixen la meva sensibilitat, però em sembla meravellós que la humanitat tingui aquesta diversitat”, reconeix. També explica que la globalització cada vegada arriba als llocs més inaccessibles i que des que va començar els seus viatges ha notat canvis. "Per exemple, el 2009 vaig visitar comunitats que ara ja no existeixen”. Parla dels koma del Camerun, que “han deixat el camp i han anat a la ciutat, porten un estil de vida occidental i s’han unit a la cultura majoritària del país". "Ho he vist en molts llocs, que es transformen cap a la cristianització o la islamització, les cultures majoritàries”, detalla. Segons l'ONU, cada any es perden –o s’absorbeixen– milers de cultures i la Unesco considera que la diversitat cultural és el patrimoni més gran que té la humanitat. “Des del punt de vista científic es diu que la diversitat genètica és una eina que tenen les espècies per tenir més capacitat de supervivència perquè tenen més capacitat d’adaptabilitat. De la mateixa manera, la diversitat cultural també fa que la humanitat tingui més capacitat de supervivència i adaptabilitat perquè implica diferents formes de veure el món i diferents estratègies per afrontar problemes”, considera Bueno.
Per això, per a ell, és una llàstima que els mundari, la seva cultura preferida, fa anys encara anessin despullats i només es tapessin amb una manta i ara “ja portin pantalons curts o samarretes de clubs de futbol". "És un signe de debilitat d’una cultura que seria molt greu que es perdés”, diu.
7 tradicions xocants
La hiena és sagrada
Al nord de Nigèria es fa un ritual amb nadons acabats de néixer que suposa deixar el nadó sota d’una manta amb una hiena domesticada. Consideren que la hiena és sagrada i aportarà una bona vida al nen.
'Ashura': penitència extrema
Les shiites del Pakistan fan una penitència, per a nosaltres, salvatge. Per agrair les coses bones que els han passat al llarg de l’any es fustiguen l’esquena amb ganivets lligats en una corda. L’ashura es fa en una plaça que queda coberta de sang.
El salt de toro
És un ritual dels hamer d’Etiòpia que fan els joves per al pas a la vida adulta. Han de saltar del llom d’una vaca a una altra 7 vegades. Abans els joves fuetegen dones de la família i amigues amb branques d’acàcia. “Per a elles no és dolor, és un honor acompanyar els homes en aquest procés, i significa que els donen tot el seu suport i confiança. Com a mostra, els queden les cicatrius de les ferides a l’esquena”, explica Bueno.
Un dit per al paradís
Les dones dani, que viuen a la part oriental de Papua Nova Guinea, es tallen un dit quan mor un home estimat. L’enterren al costat del mort i creuen que els ajuda a aconseguir el paradís.
Caníbals fins als 70
Els korowai viuen a la selva occidental de Papua Nova Guinea i van estar gairebé aïllats del món fins als anys 70, i es creien que estaven sols al planeta. Viuen dalt dels arbres, a 30 metres de terra, i fins fa 50 anys eren caníbals.
Els últims baleners
A l’illa de Lamarela (Indonèsia) hi ha una comunitat que encara caça balenes i dofins. És l’únic lloc del món on la caça de balenes, només amb arpó, encara és legal i es fa per subsistència.
El Tinder 1.0
Els wodaabe són uns pastors nòmades que viuen a la zona del Sahel. Cada any fan el festival Gerewol, on es troben per buscar parella. Els homes s’exhibeixen i les dones trien, tant si només volen una nit de sexe com formar una família. És una raresa dins de la societat musulmana, que conserva aquesta tradició preislàmica, en què les dones i el sexe són al centre.