En les darreres setmanes, han aparegut missatges enganxats al mobiliari urbà del carrer de casa. Notes manuscrites en post-its de color groc on algú declara el seu amor a una altra persona i demana clemència. “Per molt que em deixessis aquí, vindré cada dia que pugui esperant retrobar-nos algun dia”, diu un paperet enganxat a una tanca provisional d’unes obres. Com a punt final de la sentència hi dibuixa un cor mal fet. El carrer devia ser una zona de pas habitual d’una parella que ha partit peres. Un dels dos, resistint-se a acceptar la realitat, avisa que tornarà al lloc dels fets, com si fos l’escena d’un crim, esperant una segona oportunitat. “T’he estimat, t’estimo i sempre t’estimaré”, diu un altre post-it més avall, en una altra tanca. “Per molt temps que passi, no t’oblidaré. Em vas ensenyar el que era i és l’amor. I, per immadur, vaig perdre’t. Estic en procés de canvi, deixant enrere el nen que es creia un home”. Per l’adjectiu en masculí ara ja sabem que el personatge misteriós és un home penedit per algun motiu que va provocar la ruptura.

Assegura que està “en procés de canvi”, com ho acostumen a fer les administracions per justificar la tardança a posar remei als seus nyaps. La immaduresa del nen que es creia un home no la pot canviar d’un dia per l’altre sinó que li demana temps i esforç. “Podria avançar però prefereixo recuperar-te”, es llegeix en un altre paperet groc enganxat a un maó d’un mur. Queden clares les intencions. No són les seqüeles d’un comiat, no es limita a demanar perdó. És gairebé una amenaça: vol recuperar la relació. La insistència de les notes al llarg del carrer no és el millor mètode de seducció i, encara menys, senyal de maduresa. Els paperets grocs proliferen amb els dies. Enganxats als fanals, als senyals de trànsit, als bancs, a l’enreixat que evita el pas a la via del tren. “D’inici a fi, va ser preciós com tu”, assegura una altra nota. I un altre cor. Les faltes d’ortografia les corregeixo en la transcripció. “Sento haver trencat el cor a aquella nena a qui vaig il·lusionar amb amor sincer”, lamenta en un altre post-it. L’individu ha enganxat els paperets ben amunt perquè cap altre vianant els pugui tocar. “Em vaig equivocar. Vaig fallar-te. I ha estat l’error de la meva vida. Lluitaré per arreglar-ho i recuperar allò on tan feliços vam ser”. La posada en escena serviria d’anunci de la marca dels post-its, perquè resisteixen dies i dies a la intempèrie. No es desenganxen tot i els efectes del sol i la pluja, però la tinta del bolígraf s’ha anat descolorint. “T’estimo”, diu amb lletres ben grosses un post-it al pal d’un senyal de prohibit aparcar. “Compta amb mi”, comunica en una altra nota. Les tres paraules van acompanyades del dibuix d’un parell de corxeres. S’intueix una referència subtil a la cançó de Txarango.

Passen els dies i l’individu renova els missatges. S’entreveu una obstinació preocupant. En l’era del whatsapp l’al·ludida deu haver optat per bloquejar-lo i l’infeliç s’ha vist obligat a recórrer a la prosa epistolar de carrer. Els veïns, quan es troben, hi fiquen cullerada i especulen sobre la relació. D’altres hi afegeixen comentaris o enganxen altres notes adhesives: “Tia, passa d’ell”, “Deixa-la en pau”. El que fa dècades s’hagués interpretat com una història romàntica, ara es percep com a inquietant i incòmode. Tant de bo la receptora de les notes hagi canviat de ruta.