Theodor Kallifatides: "L’harmonia i la felicitat et venen, és impossible buscar-les"

BarcelonaQuedem amb l’escriptor greco-suec Theodor Kallifatides davant del mar Mediterrani, al Club Natació Barceloneta. Als seus 87 anys, té un caminar àgil. Fa un dia assolellat, hi ha gent a les piscines a l’aire lliure i a la platja. En acabar l’entrevista, Xavier Bertral, el fotògraf, bon lector seu, li explica que la seva filla Emma un dia, per referir-se al típic dolç grec ensucrat kourabie, li va demanar: “Puc menjar-me un kallifatides?”. El Theodor queda enamorat de l’anècdota. I així ens acomiadem... Abans hem parlat durant una hora dels dotze déus de l’Olimp i, a través seu, d’un present marcat pels problemes eterns de la condició humana: guerra i pau, amor i odi, gelosies i esperances. L’escriptor, que als 25 anys va emigrar a Suècia i es va convertir en autor d’èxit en aquell país i en llengua sueca –fem l’entrevista en anglès, però també es defensa en francès, italià, espanyol i alemany–, el dijous 27 de novembre rebrà el primer Premi Internacional Diari ARA al Palau de la Música.

Si li sembla bé, viatjarem de la Grècia Antiga fins a l’actualitat més rabiosa d’aquest segle XXI. Comencem per Zeus, déu suprem de l'Olimp. Una de les seves esposes era Mnemòsine, deessa de la memòria. I va tenir diverses amants, inclosa Europa. 

He llegit molta mitologia grega. Crec, i ho he escrit, que no hi ha cap forma de vida que no estigui inclosa en la mitologia. Hi passa de tot, tot el que pots imaginar. És increïble, increïble. Zeus era una mena de mascle antic. Tenia totes les dones a la seva disposició, era famós per això. I castigava els seus enemics molt cruelment, també persones que no eren pròpiament enemics. La seva armadura era superior a la dels altres. Estava ben equipat. Però d’ell no m’atrau res.

I de Mnemòsine?

Per a mi i per a tots nosaltres, la memòria és absolutament necessària. Tot el que tinc és memòria, res més. Tot el que escric són coses que recordo. En realitat, les deïtats femenines eren més interessants que les masculines, en molts sentits. Tenien, per exemple, problemes morals que Zeus mai va tenir. Zeus ni tan sols sabia què era la moral. Elles estaven ocupades en coses importants, especialment en les arts, la dansa, l'escriptura, la pintura. I tenien poder, però d'una altra mena: soft power.

Com veu Europa, no la deessa, sinó l’Europa d’avui?

No ho sé. Estan passant coses bones, però molt lentament. I no sé si podem evitar el principal problema d'Europa o del món d’avui: la guerra. No crec que Europa ho tingui clar. No sento gent parlar de la possibilitat de pau. Parlen de la possibilitat d'una guerra reeixida.

A Ucraïna, estan lluitant durament contra Putin.

Bé, si no tenim pau, no cal discutir res més: la gent morirà, sigui per la guerra o per la fam, per malalties, pel que sigui. I el nostre planeta serà destruït. No he vist ningú que calculi què significa una guerra per al clima. Un avió de reacció, un caça, utilitza cinc litres de benzina per segon. Per segon! Puc explicar-vos una història? Jo era a Gotland, l'illa [de Suècia] on passo els estius, i hi havia una exhibició militar. Els avions eren per tot arreu, amb els seus núvols de benzina, i la gent aplaudia. Llavors vaig encendre la meva pipa i tothom em va mirar com si estigués cometent el crim més gran. 

Absurd, sí. Tan absurd com l'auge de l'extrema dreta? 

L'única cosa bona de l'extrema dreta és que mai et sorprèn. Diguin el que diguin, la violència és el seu mitjà per arribar al poder. Ni tan sols pots anomenar-los partit: el seu mitjà per arribar al poder no és la gent, sinó la violència. Hi ha hagut una discussió a Suècia sobre això, a causa del famós llibre escrit per un jueu alemany sobre com els nazis van utilitzar la llengua per preservar i enfortir els nazis. L'he llegit, és molt bo, però està molt equivocat: els nazis no es van convertir en el que es van convertir perquè utilitzessin unes paraules determinades. Feien servir armes. Van matar gent, van exiliar gent, van deixar gent a l'atur, tot amb tota la violència possible. I després va arribar el llenguatge que d'alguna manera va motivar tot això.

Avui dia l'extrema dreta és una mica diferent. No utilitzen la violència explícitament. 

Encara. Encara no. 

Passem a una altra deessa, Hera, tercera muller de Zeus, deessa del matrimoni i, per tant, de la gelosia. També era violenta. Es diu que va ser educada per Horus, que controlava el cicle de les estacions, el clima i la vida. Avui tenim un problema amb el temps, amb Horus. Què en pensa de la manera com passem el temps?

En l’intent de trobar temps lliure, passem tot el temps. Això és el que està passant. Intentem trobar temps lliure tot el temps: per nedar, per estar amb els nens, per anar al metge, etc. I cada dia ens imposem més i més obligacions. El meu pare era mestre d'escola. Treballava en dues escoles, al matí i a la tarda, i en una tercera al vespre. Tenia família i era l'únic proveïdor. Doncs bé: mai el vaig veure estressat. Tres feines cada dia, any rere any. Jo, en canvi, soc pensionista i estic estressat. 

No ho sembla. 

Pregunti-li a la meva dona. No dormo bé. Tinc tots els símptomes. Molt sovint em dic a mi mateix, per què corres? Aquestes deïtats, Hera i Horus, tenien un poder enorme. Controlaven la vida de les persones. El temps i el naixement estan connectats. I després Hera va intentar d'alguna manera evitar que les amants de Zeus tinguessin fills.

Posidó, déu dels mars i dels oceans. Amb el seu trident, podia fer brollar fonts. Era germà petit de Zeus... Em fa pensar en la crisi climàtica.

No m'atreveixo a dir què penso de Posidó. És un Trump, el Trump de l'antiguitat. Tot era possible per a ell. Amb Trump no passa res, però tot és possible. Posidó era igual. Podia ser molt, molt agradable, i alhora molt, molt malvat. També pertany a la categoria de déus cruels.

Aturarem la crisi climàtica?

Tenim un problema enorme. Però no crec que totes les solucions possibles s'hagin esgotat. Podem fer alguna cosa. No soc científic: hi ha gent que en sap molt. Però en veig les conseqüències cada dia. A Gotland, a Grècia. Arreu. Els arbres s'estan morint. L'herba verda s'està morint. L'aigua és un problema. Tot això també es reflecteix en la salut de les persones amb malalties als pulmons, el cor. Ens ho hem de prendre seriosament. No és propaganda. És la veritat. 

En la seva literatura, la gent és el centre, però també compta el paisatge: caminar, sentir. 

Fa 52 anys que vaig a Gotland. Principalment perquè m'agrada el lloc. Però el que m'agrada més és la tranquil·litat. És pacífic, tot i que ara hi han fet tornar l'exèrcit. Hi fan exercicis cada dia.

També hi ha turisme?

Hi creix constantment. Aviat hi haurà massa gent a Gotland. No em queixo perquè jo mateix soc turista. Però la gent es queixa.

Demèter era la deessa de l'agricultura. ¿És possible tornar a la saviesa de la terra? 

Demèter té una filla, Persèfone, casada amb el déu del subsol. I ell no li permet visitar la seva mare. Només un cop l'any, a la primavera. És una cosa preciosa. Cada primavera apareix la filla petita. Demèter és un símbol de la paciència. De ser tranquil, de saber estar sense dir res. M'agrada molt. Una de les meves cosines es diu Demèter. L'estimo com una deïtat. És tranquil·la. Estima la terra. Cuida la terra. És així, encantadora.

Hèstia, deessa de la llar, és una mica el mateix. ¿Potser ella té el secret de l'harmonia?

En cert sentit. Però sobretot es tracta de mantenir la casa en funcionament, la família, la llar de foc. L'harmonia és una cosa que et ve donada. Com un regal. I no passa gaire sovint. Per descomptat, hi ha moments d'harmonia. Quan escric i sé que estic escrivint bé, la sento. Però la majoria de les vegades no estic escrivint gaire bé.

Per cert, reescriu molt?

Esclar! Cada frase l'escric cinc o deu vegades... Així que l'harmonia i la felicitat si de cas et venen. Però és impossible buscar-les. Si les busques, al final et converteixes en algú estrany: llavors ser harmoniós és ignorar els teus fills, ignorar la teva dona, ignorar els amics. No és el meu tipus de vida. Estimo la meva dona, els fills, els amics. I això, estimar, no és una manera de ser harmoniós: és una manera de conviure amb els problemes, és a dir, de viure.

Has de viure i l'harmonia potser arribarà.

No la necessitem tant. La qüestió és que els éssers humans hem de treballar. Per a nosaltres mateixos i per als altres. I per això tenim conflictes. Si vols harmonia, has d'intentar evitar tots els conflictes possibles amb tothom. I llavors quina mena de vida és aquesta?

Atena és la protectora de la ciutat d'Atenes. Se l'associa amb la saviesa i l'artesania, però també amb la guerra. Saviesa i guerra no sembla que encaixin gaire. 

Atena és un prototip de la dona inferior als homes. Va néixer al cap de Zeus. I des del principi, no té poder propi. Tot el seu poder prové d'altres déus. Però tenia una possibilitat: fundar la ciutat d’Atenes. Sense la ciutat, sense l’Acròpolis i la democràcia, no crec que Atena importés tant. Us imagineu els Estats Units sense Nova York? T'imagines Grècia sense Atenes?

La democràcia és el seu llegat, una democràcia que avui trontolla. 

Hi ha un proverbi grec que ve a dir que fins i tot si la deessa és amable amb tu, has de treballar. Has d'utilitzar les mans. 

La democràcia cal treballar-la.

Sí. La democràcia, per si mateixa, està oberta a tots els enemics. És l'únic estat on és possible dir: estic en contra teva. Estic en contra de la democràcia. A Rússia no es pot dir això. La democràcia és oberta i, per això, també és feble. A menys que la gent estigui prou educada... Fa anys, vam tenir una discussió a Suècia: algú estava cremant l’Evangeli i algunes persones van protestar molt. Però la resposta va ser que cremar-lo era un privilegi donat per la democràcia.

Cremar l'Evangeli, la bandera o el símbol que sigui...

Sí, tant se val. Però això alhora debilita la democràcia. D’alguna manera hem perdut el sentit comú. La meva àvia hauria mort si haguessis anat a casa seva, haguessis agafat la seva icona i l’hagessis cremada. La democràcia sense el respecte per als altres és molt difícil. Aquest és el punt. La democràcia és oberta. Però has de respectar totes les opinions. Bé, no ho sé. Potser és perquè soc vell, però crec que la vida humana necessita límits. Per exemple, com la Bíblia: no matis. 

Apol·lo, déu de la medicina, de la bellesa masculina, la música i la poesia, de moltes coses. Vostè ha fet algun tipus de pacte secret amb Apol·lo? 

Però Apol·lo era un covard. I alhora era el déu del sol. A les poques imatges que en tenim, el sol sempre surt. És molt guapo. Però era cruel: podia matar els seus enemics, o les seves examants sense cap problema. Aquil·les mateix va ser mort per Apol·lo.

El secret de la seva bona forma? Quan era jove vostè fins i tot va arribar a jugar a futbol amb el Panathinaikós. 

Bé, ara faig alguns exercicis diaris. I miro el futbol a la televisió, però només el de dones. No és perquè siguin dones. És perquè ho fan molt bonic, com si ballessin. L’equip espanyol, sobretot. 

Àrtemis era la protectora dels nounats i de les amazones o guerreres femenines, romania independent del domini dels homes. Sembla una dona molt moderna.

Sí, d'alguna manera ho és, només que també pot ser cruel. I després hi ha el jurament que ha fet de no estar mai amb un home, com les monges del catolicisme. Això no ho entenc. Com pot algú arribar a la idea de prohibir una cosa tan bàsica per a l’ésser humà com és la reproducció? És estrany. 

El futur pertany més a les dones que als homes?

En la mitologia hi havia el regne de les amazones. No en coneixem gaires detalls, però sí un de força divertit. No tenien homes amb elles, només un cop l'any, quan volien tenir un fill, anaven a altres pobles, agafaven nois forts i sans, i se'ls enduien. Llavors els obligaven a dormir tot el temps panxa enlaire, preparats per al servei vint-i-quatre hores. Però la reina de les amazones va perdre el poder en lluita amb Hèracles, que la va matar, tot i que ella n’estava enamorada.

L'amor és complicat.

Ho va pagar ella. I ara també ho paguem nosaltres.

El futur, doncs, pertany a les dones?

Sí, sí, per definició. Perquè són elles les que fan els infants.

També per una qüestió de sensibilitat?

És una mica per tot això. S’ha produït un canvi. Fa uns dies vaig conèixer aquí una alcaldessa jove, de 28 anys, tímida. Si pensava en els polítics homes i la mirava a ella, representava tot un altre món, pel seu aspecte, per com era.

Hermes era el déu de les fronteres i dels viatgers, i de moltes coses: dels pastors, dels oradors, de l'enginy, dels escriptors i dels poetes, de l'atletisme, etcètera. Ho era tot. D'alguna manera també s'assembla a Trump. Què en pensa d'aquest Hermes-Trump? 

Esclar, no conec el Trump home, la persona. El que veig és que no té cap línia política que no pugui canviar. No puc dir que estigui en contra de la democràcia, perquè no sempre ho està. Però de vegades sí. Amb gent així, no els pots caracteritzar. Són com Proteu, que tenia el poder de canviar de forma.

Encara amb Hermes, deu de les fronteres. Als anys 60 vostè va ser ben acollit a Suècia. Com creu que avui s’acull als Kallifatides de tot el món a Suècia, i per extensió, a tot Europa? 

Sens dubte, avui la vida i la integració no és tan fàcil per als immigrants. Ho tenen força més complicat de com ho vaig tenir jo com a treballador immigrant.

Anem a Ares, déu de la guerra.

És estúpid. Directament estúpid. No en puc de res de bo. Res de res. És com un mafiós.

Tenim força polítics d’esperit guerrer.

Un símbol molt poderós de poder, i de pèrdua de control del poder, és el mite de la Hidra de Lerna i els seus cent caps. Els podies tallar i tornaven a créixer. Això és el que està passant avui. De vegades algú desitja el millor i ho fa bé. Però el maten i torna el problema. Creix un altre cap. Abans de l'última catàstrofe a Gaza, alguns polítics israelians van intentar crear una mena de pau. Tots van ser assassinats. Tots. Ara tenim mediocritat.

Ara s’ha generat esperança a Nova York amb el nou alcalde electe, Zohran Mamdani.

A veure què passa. Perquè per fer alguna cosa, per canviar moltes coses, ha de tenir el permís de Trump. Suposo que algun dia la gent en tindrà prou: la pobresa als Estats Units és horrible. El mateix està passant a Grècia. Globalment, la pobresa augmenta. I també la riquesa d’uns pocs.

Sempre ens quedarà l’amor: Afrodita. 

Afrodita va néixer a la vora de les onades del mar. I per això no té pare, una cosa molt bona [riu]. Era molt bonica, rossa, tot i que de vegades tenia gelosia de les altres dones guapes. També podia ser cruel. Àrtemis és la que simbolitza més la nova dona d'avui, crec. Sí. Perquè té poder i té un bon cor. És una lluitadora. I ajuda altres dones. L’única pega és la que he dit de renunciar als homes.

No hi ha ningú perfecte a l'Olimp. 

És així. I tampoc aquí a la Terra.

L’últim déu de l’Olimp és Hefest.

M'agrada. El veig com un treballador espanyol. Fa coses tot el temps. Ho fa tot bé. Fabrica les armes d'Aquil·les. Està casat amb Afrodita. Treballa al seu taller, a casa. Descobreix coses noves. Així que no tinc res en contra seu. És una mica com Hèstia per a la dona.

Se sent vostè una mica com un déu que dona una segona vida als seus personatges –a vostè mateix, a la família, als amics…– a través de la seva literatura?

És molt amable amb la pregunta, però no, no ho sento així. Sé que la nostra literatura no durarà gaire. Qui pot ser un clàssic avui dia? No veig cap possibilitat per a cap de nosaltres. Se’ns llegirà durant un any, potser deu anys, però a la gent encara li agrada Tolstoi. I Cervantes. No arribem a això. És impossible. Així que no tinc aquest tipus d'ambició. L'única que tinc és deixar escrit un tros de la vida que he viscut i un tros de la vida de la gent que m'envolta. Potser és útil algun dia, potser no. I faig servir tot el poder que tinc, la fantasia, el que sigui. 

Què està escrivint ara? 

Ara només escric articles. Sobre el problema de la democràcia, per exemple. I no crec que pugui escriure més novel·les. Soc un vell. Tinc 87 anys. No sento que tingui res important a afegir: crec que ja he dit el que havia de dir. Ara faig conferències o entrevistes, cosa que agraeixo, esclar, perquè el contrari seria pitjor, molt pitjor. 

Per acabar, quin missatge d'esperança, si és que en té cap, donaria als joves?

[Després d’un prolongat silenci] Estimeu-vos els uns als altres. 

Gràcies per l’entrevista.

Ha estat una entrevista inusual: no hi ha vida que no existeixi en la mitologia. Amor i odi. Tot. En llegeixo molta, encara avui.