Reportatge
Diumenge 19/04/2020

Tornar als orígens a través de la dansa

A Goma ha nascut una nova generació d’artistes que veuen l’art i la cultura com un mitjà d’expressió i de lluita per a la població congolesa. Ells són els impulsors de la primera edició del Hadisi Urban Festival, un festival de dansa contemporània i ‘performance’ als carrers de la ciutat

Text: Pepa Roselló I Innocent Buchu
7 min
Espectacle d’inauguració del festival de dansa contemporània Hadisi Urban Festival amb el grup Els Invisibles.

“Q uè passa si reuneixo tots els artistes per fer alguna cosa a l’espai públic?” És el que es va preguntar Cruzz Taylor, jove ballarí, activista, director artístic i un dels creadors del primer festival de dansa contemporània que va convertir, durant tres dies de març, els carrers de Goma en un escenari.

Hadisi - història en suahili-, Source et quête d’identité -font i recerca de la identitat-, és el nom i el lema de la primera edició del festival.

Goma, capital de la província de Kivu del Nord a la República Democràtica del Congo, és una de les ciutats que durant els últims anys s’han transformat en un gran escenari de creacions artístiques i esdeveniments culturals, on la dansa, la música i el teatre s’han convertit en un mitjà d’expressió i de lluita per a la població congolesa.

Taylor és una de les persones que han impulsat aquesta lluita artística. Ell és un jove de vint anys nascut a Goma que es va començar a interessar pel ball quan en tenia vuit i amb el seu germà ballaven vídeos de Michael Jackson i coreografies del músic congolès Werrason.

La dansa, i en especial la contemporània, és el mitjà d’expressió que li permet retrobar-se amb les seves arrels i buscar el seu propi llenguatge. Utilitza la dansa per parlar de la seva vida quotidiana, de la seva societat. “Dels meus veïns, de la meva família”, especifica.

Com un dels creadors del Hadisi Urban Festival, explica que parlar de la història de Goma, de les arrels i de fer accessible l’art al públic és un dels objectius principals del festival. La idea d’aquest festival fa anys que estava en la ment del jove, exactament des del 2017, quan durant una actuació als carrers de Goma va ser arrestat per manifestar-se contra la violència a Beni, situada al nord-est de la RD del Congo, i una de les ciutats més afectades per l’Ebola i les massacres perpetuades pel grup de les Forces Democràtiques Aliades (ADF).

“No entenia com és que pel sol fet d’expressar-me amb el meu cos podia ser empresonat”, recorda Taylor. Aleshores va decidir reunir un grup d’artistes, crear un festival i que les activitats fossin als carrers de la ciutat de Goma.

Per a ell, l’espai públic és i serà sempre “un espai de llibertat d’expressió per als joves artistes”, a més de donar a la població “l’accés i oportunitat de veure els espectacles”. Explica que l’actuació no només consisteix en qüestionar l’espai públic, “sinó també el públic”. “Vull que els faci pensar sobre els temes que parlem”, afegeix.

Taylor pensa que la dansa és la millor teràpia per ajudar les persones, ja que “facilita la integració en la vida social d’una societat”. Aclareix que al Congo les múltiples crisis socials degudes als conflictes “han creat molta distància entre certs estrats socials”. Però amb la dansa als espais públics, les persones “s’acosten per ballar juntes, cada una ballant la seva dansa tradicional”.

“La dansa ens permet esplaiar-nos de manera positiva”, a més de proporcionar “una curació psicològica positiva”, puntualitza Taylor.

Retrobar l’origen i la identitat és el que han fet durant el festival els i les artistes de Goma i de diferents països del món, entre els quals Kènia, Ruanda, Burundi, Burkina Faso o el Regne Unit. El festival ha sigut una oportunitat d’intercanvi cultural i artístic entre totes les artistes participants, moltes de les quals han optat per tractar temes tan actuals com és el futur del planeta, la sensibilització sobre el VIH o la llibertat d’expressió.

Bisola Bello és una de les ballarines que han participat com a professores en un dels tallers del festival. Bello, ballarina d’origen nigerià, fa més de deu anys que es forma en escoles de Londres, on viu actualment.

Quan parla de què és la dansa per a ella, ho té clar: “Sense el ball no seria qui soc, el ball em manté en marxa, em fa sentir que no estic perduda”. I puntualitza: “Em fa feliç, em fa descobrir-me cada dia i em sento menys sola en aquest món”. Per a ella, la dansa contemporània és “el centre de tot, de com es mouen les coses”, i, en concret, afegeix: “És una forma de vida, una forma de moure’m, d’expressar-me”.

Comenta que entre la dansa contemporània i la dansa tradicional africana hi ha un vincle. “Durant molts anys, el món occidental ha pres molt d’Àfrica, van obtenir informació dels nostres moviments, com connectàvem els nostres peus amb el terra, com anàvem descalços”, explica. “Molts balls moderns estan influenciats pels nostres balls tradicionals”.

Durant el taller ha volgut intercanviar amb els seus alumnes la seva filosofia del moviment i les seves tècniques dins de la dansa contemporània, en la qual la vibració i l’ondulació s’uneixen per crear essències espirituals que connecten amb els Orishas (deïtats de la religió ioruba).

Bello explica que sempre ha estat fascinada per la seva cultura i per això la seva tècnica està influenciada per aquestes tradicions espirituals: “És d’on vinc, és el que soc”.

En relació amb el festival, està molt contenta de l’oportunitat que li van donar: “Era el moment de venir, no només per ensenyar sinó per aprendre de la gent de Goma. Ens alimentem els uns dels altres”.

Koko Byamungu Kabamba és un altre dels artistes que han participat en el festival. Nascut a Bukavu (capital de Kivu del Sud) però veí de Goma, ell mateix es defineix com un artista multidisciplinari: cineasta, escultor i artista contemporani. El que el motivava de ser artista és que “l’art és la font de tot, tot el que imaginem es pot transmetre a través de l’art”.

Com a artista desenvolupa temes relacionats amb l’ecologisme i l’universal. A través de les seves obres, diu, vol “descolonitzar els espais públics per construir junts una cultura sòlida”. Per a ell la cultura té una relació “harmoniosa amb l’art”, i aquesta relació de la cultura amb altres elements és una de les bases del seu art.

Per a ell, l’art també ha de ser un factor de canvi social, ja que “l’art per si sol no té significat si no és per canviar la societat”. I puntualitza que en aquesta societat “l’art és l’únic que es transmet de generació en generació”.

En relació amb la performance que va presentar al festival, comenta que va decidir fer una crítica a la paraula, ja que “les paraules volen i els escrits queden”. Per això va caminar pels carrers de Goma vestit amb papers per tot el cos i sense parlar. “Vull transmetre els millors valors a les generacions futures i de les millors maneres possibles”, diu, confiant que la seva creació hagi arribat al públic.

La motivació que el va portar a participar en aquest festival va ser aquesta: “Expressar una revolució de manera festiva, una revolució que et faci conscient dels nostres errors passats”. I conclou: “Amb l’art, la música i la dansa serà com arribarem a la pau al Congo”.

A la RD del Congo ha nascut una nova generació d’artistes que veu l’art i la cultura com a mitjans de transformació social. Bello vol continuar investigant i formant-se per crear un espai per “ajudar i donar suport psicològic a les persones través de l’art”, a més de compartir la seva filosofia del moviment en diferents parts del món. Byamungu parla de tornar a les seves arrels: “És el futur per a nosaltres!” Taylor se sent positiu i optimista amb el festival. “Penso que ha aportat molt als joves artistes de Goma”, diu, i creu que en el futur serà encara millor. “Ajuntarem les nostres energies i lluitarem colze a colze perquè això funcioni”.

stats