S'ha de ser molt marieta per haver-se commogut veient la docusèrie de la Meghan Markle i el Harry Windsor a Netflix, però és el que tenim els mariques, que som de commoció imprevisible.

La veritat és que com a espectador pots caure en el parany de no escoltar el que s’hi diu realment, en aquest documental, per culpa dels teus prejudicis i per la ràbia de classe, bastant justificada, mal m’està el dir-ho. Pot passar-te com passava amb el documental de la Rocío Carrasco a Telecinco, que molts van pensar: “Què fa aquesta nena de mamà malcriada queixant-se i fent el ploricó? Mira que sortir-nos ara amb el tema de la violència masclista i vicària! Quina barra, la tia aquesta, què sabrà ella, i a sobre cobrant una morterada...!” Perquè a molts no els va agradar que en aquell context (la televisió més popular) es parlés d’un tema (la violència masclista) del qual no volien ni sentir parlar, i encara menys per part d’una dona aparentment privilegiada i en horari de màxima audiència perquè, com se sap, les coses de la cultura de la violació i tal, el masclisme i qual o les crítiques al patriarcat són assumptes que s’han de tractar a caseta, amb calma i sense histerismes, i en les condicions que considerin els masclistes, els violadors i els patriarques.

En aquesta ocasió també podria semblar que som davant de dos pijos (vaja, no ens enganyem, som davant de dos pijos d’upa) que insisteixen a seguir fent la seva sense perdre-hi res, que és una cosa, com sabem, molt de pijo: fer sempre el que et doni la gana. També hi veus una parella que volen convertir-se en el que ells anomenen “persones normals”, que és una cosa que quan ets normal t’estranya molt: ¿com pot ser que algú vulgui ser normal quan tu que ets normal el que cobeges és ser excepcional?

A la sèrie documental, i deixant de banda que falta poc perquè hi hagi més gent amb documental penjat a Netflix que sense, semblaria que en Harry és el típic mascle heterosexual i blanquíssim de pell (vaja, no és que ho sembli, és que ho és), educat en la bombolla d’Eton (que allò sí que és una bombolla, i la resta són tonteries) que busca la seva mare, desesperadament, en la seva futura esposa, mentre que, per altra banda, la Meghan, tot i haver aconseguit una vida feminista i plena, es doblega en un tres i no res al romanticisme de telenovel·la més carrincló i deixa de ser qui és per casar-se amb un príncep, que és una manera de procedir, francament, d’allò més cursi i problemàtica.

Però, com dic, si aconsegueixes deixar de banda els teus múltiples prejudicis descobreixes que el discurs d’aquests indiscutibles pijos internacionals que, per acabar-ho d’adobar, presenten traces del kitsch que contamina la fama de caràcter hollywoodià descrita per Milan Kundera a La Insuportable lleugeresa de l’ésser, és significativament i tremendament modern.

Meghan Markle i el seu marit Harry Windsor reivindiquen, quasi a la manera queer, el seu dret a ser com realment vulguin ser i a inventar-se una fórmula vital que els funcioni per poder viure, bàsicament, en pau. Em sembla que d’això la filosofia última en diu “viure una vida vivible”. Confessen que van intentar encaixar i, de fet, ho volien de totes totes, però no ho van aconseguir perquè, desenganyem-nos, anar contra natura és impossible i una de les maneres més ràpides d’allunyar-se de la felicitat.

El “sistema” al qual pertanyen, la família, l’imperi, digue'n com vulguis, no els dona cap pista de com entomar l’esdevenidor perquè es pressuposa que han de saber qui són i el lloc, immutable, que els pertoca ocupar des del bressol fins a la tomba.

Al documental queda clar que les dones, pel simple fet de ser-ho, també en el marc dels superprivilegis, ho tenen molt pitjor que no pas els homes i que, facin el que facin (si riuen perquè riuen, si estan serioses perquè estan serioses, si s’acosten perquè s’acosten i si s’allunyen perquè s’allunyen), tenen sempre les de perdre.

L’altre gran tema que travessa el documental és el de l’assetjament violent de la premsa, dirigit des dels despatxos, i el de la manipulació de la informació fins i tot per part de l’entorn dels protagonistes, de manera que la traïció aflora, com els paparazzis, a cada pas. La monarquia i en general el poder en qualsevol de les seves formes actuals esdevé, per tot plegat, una autèntica màquina de tortura que engoleix, fins i tot, les seves peces més preuades.

Però si hi ha un tema important al documental és la denúncia del racisme que s’exerceix ara i aquí i el del passat esclavista d’Europa. El racisme és institucional, transversal i demolidor i va, indiscutiblement, lligat al masclisme i a l’espoli capitalista. En Harry Windsor, príncep de naixement, pijo sideral, confessa davant la càmera que ha estat racista i que treballa cada dia per deixar de ser-ho i poder desempallegar-se d’aquesta llosa que vincula sense fissures amb els privilegis heretats. Ell, diu, s’està “reconsiderant”. Estarem d’acord que no és un testimoni habitual. No sol passar que un hiperpoderós entoni un mea culpa i vulgui fer esmena perquè és que, a més a més, el xaval sembla sincer. Arribats a aquest punt (el del racisme) recomano anar a la Villarroel a veure Amèrica, una obra sobre el passat esclavista de Catalunya que, oh sorpresa, no dista en quasi res del passat esclavista de l’Imperi Britànic i que, per cert, fa pensar en la novel·la Reunió (L’Altra Editorial) de Natasha Brown, que també recomano.

El que intenten avui els ducs de Sussex és una cosa tremendament moderna: trobar una veu pròpia. De la mateixa manera que les dissidències necessiten espais d’expressió lliures de manipulació, repressió i acadèmia, resulta positiu que des del centre mateix del superpoder sorgeixin discursos, humanistes, que el posin en dubte d’una vegada per totes.