Sant SalvadorFa mig segle moria a l’exili de Puerto Rico “el més universal dels catalans”, en paraules de Joan Alavedra (amic íntim esdevingut biògraf) però també en el sentir popular i en el nomenclàtor: és la personalitat que dona nom a més carrers a Catalunya.

La figura de Pau Casals, com a músic i home de pau, és inabastable. Acostar-s’hi, renunciant a la mirada exhaustiva però intentant capturar-ne l’essència, és un repte. La clau de volta ens la proporciona de nou Alavedra, que va compartir amb Casals deu anys d’exili a Prada de Conflent, i que ens ha fet arribar confessions del mestre com aquesta: “És a Sant Salvador, a la platja, prop de la petita ermita romànica, que vaig sentir la primera gran impressió de la meva vida”. Anem, doncs, a buscar sensacions a la platja del Vendrell, la localitat on va néixer l’any 1876. La casa que va construir-hi i que actualment alberga la Vil·la Museu Pau Casals sintetitza el seu sacrifici. Concebut com un lloc on tornar sempre va acabar sent un lloc on, en un acte de coherència extrema, no va poder tornar mai. Un símbol de tot allò a què va haver de renunciar.

El gener del 1939, després de tota una vida significat a favor de la democràcia i la República i quan era recent l’amenaça del general Queipo de Llano de tallar-li els braços a l’alçada dels colzes, Pau Casals va abandonar l’estat espanyol. No hi tornaria mai més, excepte en una visita fugaç el 1955 per enterrar la seva companya sentimental, Francesca Vidal (coneguda com Frasquita Capdevila) al cementiri del Vendrell, un cop es va assegurar que la seva vinguda no seria instrumentalitzada. Quan Casals va morir, el 22 d’octubre de 1973, Franco encara era viu, però ell s’havia avançat creant, amb la seva esposa Marta Montañez, la Fundació Pau Casals amb l’objectiu de preservar la casa i tot el seu llegat a i per a Catalunya.

Un matí de setembre

Sant Salvador impressiona, sens dubte. Fa un matí esplèndid de finals de setembre. La llum anuncia tardor però la temperatura és plenament estiuenca. Hi ha qui encara es banya al mateix mar en què Pau Casals es banyava cada matí, a quarts de 8, abans d’empendre la seva exigent rutina d’estudi diària, encara que estigués de vacances. Una rutina que començava generalment amb la interpretació al piano d’un parell de peces del Clavecí ben temperat de Johann Sebastian Bach.

La casa, ampliada i reformada a partir del 1930 per l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, té alè noucentista. Impacta tan bon punt la veus, però no intimida. El que sedueix és la seva escala humana, l’harmonia entre contingut i continent i les notes d’encant que aporten les cases-museu, on sembla que floti l’esperit del personatge o que en qualsevol moment te’l puguis trobar fent qualsevol activitat quotidiana. La casa té l’essència, l’ànima de Casals. La va projectar ell, i tot (terra, mobles, objectes, quadres) és original. No s’hi ha afegit cap element.

“La casa és el mar, la mare, el país, la seva memòria, el seu testament”, assegura Josep Maria Figueres, historiador, professor de la UAB, especialista en Pau Casals i autor de la seva darrera biografia, Música i compromís, l’única actual i amb òptica catalana. Assegura que una biografia “és un diàleg amb la història” i en prepara la versió ampliada, del voltant de 1.000 pàgines, tot i que adverteix que “encara no m’hi cabrà tot”. Aquesta és la magnitud del personatge.

La casa de Sant Salvador va ser alhora un lloc on arrelar i un regal a la mare, perquè sense Pilar Defilló no existiria Pau Casals. Va ser la persona que el va empènyer a estudiar música a Barcelona, la que el va acompanyar a Madrid, on va ser educat com un príncep, i la que es va tallar les trenes per poder-li pagar els estudis a París quan el comte de Morphy, conseller privat de la reina Maria Cristina, va deixar de becar-lo. La relació amb la mare va ser molt intensa i es va forjar des de la infantesa. Mare i fill acostumaven a recórrer a peu els més de tres quilòmetres que hi ha entre el Vendrell i la platja de Sant Salvador, que acabaria esdevenint el seu lloc preferit del món. Pau Casals va comprar-hi un terreny el 1909, quan la mare el va convèncer que tingués una propietat a Catalunya i ell ja tenia prou recursos per poder-ho fer. I va ser Pilar qui es va encarregar de supervisar-ne la construcció, que va començar l’any següent. “En una carta li diu al fill que se’n pot refiar, que ja sap que és arriada i que podrà ocupar-se’n”, il·lustra Figueres.

L’historiador certifica que Pau Casals va passar a la casa de Sant Salvador els estius dels anys deu als anys trenta del segle passat, “com sabem per la datació de cartes a amics diversos”. Entre els més insignes, Enric Granados; entre els més habituals, el violoncel·lista Maurice Eisenberg, deixeble seu; el compositor Donald Tovey, o el pianista Mieczyslaw Horszowski. El músic va anar ampliant la casa amb noves habitacions, terrasses, jardí i fins i tot una pista de tennis, construïda el 1915 amb vistes al mar. “Hi porta amics músics, periodistes, deixebles, i les imatges mostren un ambient distès i estones amenes en què també feia partícips els veïns, en concerts a la platja o durant la Festa Major”, explica. Josep Maria Figueres també hi ha dut amics de fora, que han quedat “extasiats”. Però el record més emotiu que en té és el de la conferència que va fer a la sala de concerts, “el meu primer treball sobre ell”.

La mare va viure a la casa fins a la seva mort, el 1931, i sempre li deia al seu fill que el mar de Sant Salvador li recordava el mar de Puerto Rico, on ella havia nascut. Curiosament, com tancant un cercle tràgic però perfecte, Casals va acabar els seus dies a San Juan recordant el mar de Sant Salvador.

Entre aquests dos mars ha nedat també la periodista i documentalista Alba Gómez Escudero. Nascuda a Barcelona, estiuejava al Vendrell, i havia fet visita obligada amb els seus pares a la casa del carrer Santa Anna on va néixer Pau Casals. “Vaig arribar a fer un treball de l’escola, la típica redacció d’estiu. Per a mi era aquell senyor de l’estàtua de la plaça del Vendrell tocant el cello, una figura familiar, com un tiet...”, recorda. I la seva platja, òbviament, era la de Sant Salvador: “Em banyava al mateix mar que Casals. És la meva platja d’infantesa, sempre ha estat present d’una manera o altra, amb la Vil·la al fons”.

La vida va portar l’Alba a viure a Puerto Rico i l’atenció, aliada de l’atzar, a trobar el desllorigador per a la història que volia explicar. “En buscava una que tingués a veure tant amb Catalunya com amb Puerto Rico. Quan la Gemma Durand, neta de Joan Alavedra, va visitar l’illa per fer unes conferències a la Universitat de Puerto Rico i va explicar com la seva mare havia conservat, durant l’èxode de l’exili, el paper original amb el poema El Pessebre que li havia donat el seu pare, vaig veure clar que en seria el fil argumental”. Va ser el germen del documental Un poema a l’exili. El Pessebre de Pau Casals i Joan Alavedra, que explica com el músic i l’escriptor van fer l’oratori El Pessebre, un missatge de pau universal en forma de magna obra musical que el violoncel·lista va portar arreu del món durant els darrers anys de la seva vida.

Durant la preparació del documental la relació entre l’Alba i Pau Casals es va fer encara més íntima i hi va arribar a somiar: “Era a la casa de Sant Salvador, esperant-lo mentre ell assajava, sentint el cello de fons. I de sobte em deia: «Nena, què fas aquí?» «Mestre, l’estic esperant». «Au va, vine». I em feia un cafè”.

Guerra i exili

Amb el temps, la casa de Sant Salvador va deixar de ser el lloc on reposar durant l’estiu dels 250 concerts que oferia anualment, i va esdevenir la residència definitiva, on passa part de la guerra civil. Casals tem que els incontrolats saquegin la casa; pateix per la seva preservació i contingut. “En una carta del 2 d’abril del 1937 de la Secció de Monuments de la Generalitat republicana a l’Ajuntament del Vendrell es demana que es respecti íntegrament perquè «a més de l’interès nacional té l’atractiu de veritable museu local»”, recull Figueres. Les coses empitjoren durant el franquisme quan es considera la casa un bé expropiable i se li imposa una multa d’un milió de pessetes, però se’n pot sortir: “Durant el judici, el 19 de maig del 1942, l’alcalde del Vendrell escriu al tribunal dient que no consten dades del béns de Casals”.

El mateix Casals deia que la casa de Sant Salvador era l’expressió i la síntesi de la seva vida de català i d’artista. Segons Figueres, va ser la seva gran obra material però el que ha perdurat des del punt de vista espiritual és “una trajectòria en diversos àmbits: pedagògic, interpretatiu, com a director, humanista i, finalment, el patriota sempre amatent a una pàtria sotmesa”. Alba Gómez Escudero assegura que Pau Casals, un mite per a qualsevol català, a Puerto Rico “no és només un mite sinó un prohom, una persona que durant els 17 anys d’exili a l’illa on havia nascut la seva mare va deixar un llegat cultural importantíssim, amb la creació del Festival Casals, l'Orquesta Sinfónica de Puerto Rico i el Conservatorio de Música”. Una figura a celebrar i reivindicar sempre: “Crec que Casals d’un temps ençà ha quedat una mica invisibilitzat. Penso que amb l'"I’m a Catalan", del discurs a les Nacions Unides quan hi va anar a rebre la medalla de la pau, el 1971, escriu un himne tan potent o més que Els segadors. I va fer servir el seu altaveu per parlar a favor de la pau, com havia fet en tantes ocasions arreu del món amb El Pessebre”.

I tot i que havia invertit molt diners en el que havia de ser la casa de la seva vida, l’Alba recorda que “quan va caldre, Casals no va dubtar a posar tots els seus diners i recursos al servei de l’ajuda als refugiats”. A partir del 1953, aquesta ajuda es vehicula a través l’organització Spanish Refugees Aid, de la qual va ser president honorari i amb la qual va estar vinculat fins a la seva mort. L’entitat no es va dissoldre fins el 2006 quan va morir el darrer refugiat que tenien registrat.

Art, relíquies i tresors

Algunes de les possessions més preuades de Pau Casals eren relíquies: una pedra de la casa on va morir Beethoven, un floc de cabells de Mendelssohn o un manuscrit de Brahms, que s’exposen en un racó específic de la casa-museu. Però, amb els anys, també va aconseguir aplegar una notable col·lecció d’art, entre la qual destaquen els quadres de Ramon Casas, que va adquirir expressament per a Sant Salvador, i les pintures barroques de Francesc Pla Duran, conegut com El Vigatà, que decoren la impressionant sala que rep el nom del pseudònim de l’artista.

Recorrem de nou a les paraules del mestre, en aquest cas recollides en una entrevista que li va fer Joaquim Ibarz, a casa seva a San Juan de Puerto Rico, el 27 de maig de 1972 per a Tele-eXprés, inclosa a la compilació Pau Casals, escrits i discursos: pau, pau i sempre pau! de Josep M. Figueres: “Tot el que hi ha reunit aquí anirà a parar al Museu Casals de Sant Salvador, la platja tarragonina on la meva mare va construir una casa el 1911. Ara aquesta casa és ja el museu de la meva vida i tot el que he aplegat aquests anys ho donaré a Sant Salvador. Crec que totes les distincions cal agrair-les i la millor manera de fer-ho és exposar-les”.

Al jardí, d’estil neoclàssic, hi destaca l’estàtua d’Apol·lo que Casals va encarregar a Josep Clarà el 1934 i de la qual, segons totes les fonts, se sentia especialment orgullós. La seva magnificència contrasta amb els objectes modestos que s’exposen a dins: fotografies, partitures, manuscrits i instruments com el piano del seu pare o el seu primer violoncel, una carabassa construïda pel seu pare i un veí barber. “Una carabassa buida, amb un pal i una sola corda, amb una clavilla, un puntet i un batedor”, com la descriu Alavedra. Coneguda des de llavors com la “carabasseta” és l’objecte més entranyable que atresora la Vil·la Museu Pau Casals. Humil i de la terra, simbolitza tot el que era Pau Casals i els valors que va projectar al món.