Tunis“ELS DOS ANYS QUE VA PASSAR A LA PRESÓ van ser un martiri. Li feien la vida impossible. A part de rebre pallisses, li donaven menjar podrit, no el deixaven parlar amb els altres presos, i amb prou feines el deixaven dormir unes hores... Quan va sortir de la presó no podia ni caminar”, explica la Laïla Yahoui amb llàgrimes als ulls. El seu germà Zouhair, un bloguer i activista prodemocràtic, va morir l’any 2005 a causa d’una crisi cardíaca. Amb 37 anys, el seu cos, molt afeblit per les tortures, va dir prou. Avui, cinc anys després de la caiguda del règim de Ben Ali, la nova Tunísia li ret homenatge cada 13 de març, dia de la seva mort, declarat jornada nacional de la llibertat d’expressió a internet.

La història del Zouhair i de la seva família està recollida en un dels més de 22.000 dossiers que ha registrat la Instància de la Dignitat i la Veritat (IDV) en el seu primer any de funcionament. Aquesta entitat, creada per la Constitució democràtica del 2014, s’encarrega d’una tasca tan noble com delicada: documentar els crims comesos per l’estat des de la seva independència, fa exactament sis dècades, i reparar físicament i moralment les víctimes de la repressió.

“La nostra filosofia s’inscriu dins el marc de la justícia transicional. És a dir, l’objectiu principal no és empresonar els agressors, sinó aconseguir la reconciliació amb les víctimes, i amb tota la societat. Que el país afronti i conegui el seu passat perquè així no es pugui repetir”, afirma Sihem Bensedrine, una periodista i històrica activista dels drets humans tunisiana que estava exiliada a Barcelona el 2011, quan va esclatar la Revolució del Gessamí, bressol de les Primaveres Àrabs. “No volem fer del botxí un boc expiatori, sinó remuntar la cadena de comandament i desmantellar el sistema repressiu”, afegeix Bensedrine asseguda a la seva oficina, en un edifici acabat d’estrenar del centre de la capital.

INVESTIGACIÓ EXHAUSTIVA

D’acord amb el sistema establert, un cop la víctima entrega un formulari, s’estudia que els abusos denunciats es corresponguin al període i a la naturalesa dels crims inclosos en el mandat de la IDV. De moment, menys d’un 5% s’han desestimat. Després, és procedeix a una audiència amb la víctima que sol durar unes quantes hores i en què explica amb detall el seu cas.

Tot seguit, una comissió investiga els fets, identifica els agressors i es decideix si envia el dossier al Comitè d’Arbitratge o bé a un tribunal ad hoc, amb seu a la mateixa Instància, que té capacitat per imposar condemnes. Per exemple, a més de la presó, reservada només per als casos més greus, pot decretar la pèrdua de la feina com a funcionari de l’estat o la inhabilitació d’ostentar un càrrec públic.

JUSTÍCIA I PERDÓ

“Comptem amb un grup de jutges que han rebut una formació específica a l’estranger en justícia transicional i que no van participar mai en casos polítics durant la dictadura”, comenta Bensedrine, convençuda del seu compromís amb la institució. Es tracta que no es repeteixi el que li va passar al Walid Kasraoui, una de les víctimes de la revolució, que va veure com fa un parell d’anys un tribunal militar arxivava la seva denúncia. “Em va trucar un advocat i em va dir que, com que jo no havia estat capaç d’identificar el meu agressor, que no hi havia res a fer”, recorda amb amargor aquest jove de 27 anys. “Però això no és cert. Si les forces de l’ordre col·laboressin, seria ben fàcil esbrinar-ho”.

El Walid camina, amb certa dificultat, gràcies a una pròtesi. De moment ja s’ha sotmès a 17 operacions a la cama dreta, parcialment amputada. La bala que va rebre era de fragmentació, és a dir, que s’esmicola un cop dins el cos, cosa que en dificulta la cura. “Em van disparar el dia 13 de gener, el previ a la fugida de Ben Ali. La policia va encerclar el nostre barri perquè és a prop del palau presidencial. Jo estava dret amb uns companys discutint què fer. De sobte, vaig sentir el tret i vaig caure a terra. No sé ni d’on va venir -narra amb una serenitat sorprenent-. Vaig veure un policia amb un passamuntanyes i un rifle que se m’acostava. Estava convençut que em venia a rematar. Llavors, va rebre una trucada i va marxar”.

Aquella nit de violents enfrontaments van morir 9 persones al Kram i desenes a tot Tunísia. El Walid, de complexió robusta, va sobreviure de miracle. Un amic seu, un agent de permís, el va portar amb el seu cotxe a un hospital deixant enrere els controls policials. Quan va arribar-hi ja estava en coma. Havia perdut molta sang. Així va estar-se sis dies. “El meu fill és tot un home!”, exclama amb un somriure orgullós el seu pare, un homenet d’ulls menuts i cabells rapats, prement el puny. Tots dos seuen en un matalàs estès a terra al saló d’un humil habitatge. De fons, se sent la remor d’un vell televisor que ofereix un documental en què una manada de lleons assetgen una girafa indefensa.

Tot i ser conscient de les dificultats de l’empresa, el Walid no perd l’esperança d’identificar el seu agressor. Assegura que no vol venjança. “Jo el que desitjo és que el franctirador em demani perdó, que reconegui el mal que em va causar. Si ho fa, no cal que vagi a la presó”, diu aquest noi, que, malgrat tot, no ha perdut el seu tarannà bondadós i optimista. La Laïla, en canvi, no té clar com reaccionarà arribat el moment. “Primer cal que trobin els que van torturar el meu germà. Llavors, si em demanen que els perdoni i ho fan de manera sincera... no sé si podré perdonar-los. Ja ho veurem”, comenta amb la mirada perduda a la taula del seu escriptori. El seu dilema se’l plantegen milers de represaliats. La presidenta de l’entitat, Bensedrine, destaca la capacitat de perdó dels tunisians: “No he trobat cap víctima que vulgui aplicar allò de l’ull per ull. El poble tunisià té un caràcter pacífic i tranquil. Som una nació de 12 milions de Nelson Mandeles”.

La Laïla no és només la germana d’una víctima de la dictadura. Ella i la seva família també van patir en pròpia pell les represàlies del règim per l’activisme del Zouhair. Els van condemnar a l’ostracisme social -tenien el telèfon i internet tallats, i la casa sota vigilància, cosa que dissuadia amics i veïns de visitar-los- i també econòmic. “Les autoritats van tancar l’hotel dels meus pares. Jo vaig trobar feina en una botiga del barri, però el dia que havia de començar, el propietari em va dia que havia rectificat, deixant entendre que era per les pressions. L’endemà de la revolució em va venir a buscar. Li vaig dir que ja no calia”, evoca la Laïla, que, als seus 37 anys, ha pogut reprendre la seva truncada carrera gràcies a una oferta de la mateixa IDV.

LA REPARACIÓ, QÜESTIÓ DE DIGNITAT

Per a casos com els de la família Yahoui, la Instància compta amb un fons de rescabalament, però també es coordina amb altres ministeris, com el de la Seguretat Social, pels casos que mereixen pensions mensuals. Per exemple, el Walid, que està casat i té una filla de dos anys, espera rebre una pensió d’invalidesa. De moment, l’estat s’ha fet càrrec d’algunes despeses, com diverses de les operacions. Però la pròtesi, fabricada a Itàlia, la va finançar un benefactor que va conèixer la seva història a través d’internet.

Tot i que la reparació monetària és vital perquè les víctimes puguin refer les seves vides, sovint no és la seva principal demanda. Una paraula en boca de totes és dignitat. “Per començar, volem saber la veritat. Hi ha gent que encara no sap on són els seus familiars desapareguts fa anys o dècades, i simplement volen poder enterrar-los. Nosaltres volem que s’anul·li la condemna judicial contra al meu germà. És a dir, una reparació moral i una rectificació oficial de l’estat”, precisa la Laïla. Entre els represaliats polítics, figuren membres de totes les famílies polítiques del país: socialistes, sindicalistes, comunistes i islamistes. I també molts ciutadans sense cap filiació, com el Walid.

COMBATRE LES SEQÜELES

En un edifici annex al de la Instància, les pròximes setmanes s’obrirà una unitat mèdica integrada per diversos especialistes, entre els quals psicòlegs. “Com que eren tan brutals, els efectes de les tortures poden durar dècades. I parlo de les seqüeles tant físiques com psicològiques. Una de les nostres tasques ha de ser proporcionar ajuda a les víctimes de manera immediata. Moltes continuen patint”, declara la Lilia Bouguira, la metge encarregada de la unitat. “Els nostres mitjans seran limitats. Així que estic intentant organitzar sortides a balnearis perquè puguin rebre tractament de cinoteràpia pel dolor crònic”, afegeix l’energètica doctora Bouguira.

EL MODEL TUNISIÀ

Malgrat que tot procés transicional és únic i respon a un context local determinat, les experiències d’arreu del món presenten alguns punts en comú. “Hem estudiat molt bé les experiències de les 42 comissions de la veritat creades en altres països per no repetir les mateixes errades”, assegura Bensedrine, que cita l’exemple de Sud-àfrica, on la retransmissió per televisió de totes les audiències va provocar un procés de retraumatització d’algunes de les víctimes, i el seu posterior suïcidi. A Polònia, per exemple, en no disposar d’un sistema judicial ad hoc, els jutges reciclats de la dictadura van arxivar moltes de les investigacions dutes a terme per la Comissió de la Veritat.

A més de treure’n lliçons, el model tunisià ha contribuït amb diverses innovacions a la doctrina de la justícia transicional, entre les quals, la possibilitat que puguin presentar sol·licituds col·lectius, no només individus. Per exemple, ja ho ha fet la província de Kasserine, especialment castigada pel règim a causa del seu esperit rebel. “Una altra característica del nostre model és que no només inclou violacions de drets humans, sinó també delictes econòmics, de corrupció. Quasi un 50% dels dossiers recollits són d’aquest tipus”, explica la presidenta de la IDV.

Precisament, un any després d’haver començat la seva tasca i després d’haver conegut centenars de víctimes, es confessa sorpresa per l’abast de la corrupció durant l’era del president Ben Ali, a qui acusa d’actuar com “el cap d’un clan mafiós”. Hi ha casos sorprenents, com el d’un empresari milionari posseïdor de cinc pròsperes empreses que en un termini d’un any es va trobar a la presó i sense un cèntim després de ser expropiat. “Havent processat milers de dossiers, l’altre descobriment que ens ha sobtat és fins a quin punt el règim utilitzava la violació i l’agressió sexual com a eina de guerra. I no només contra les dones activistes, sinó contra les familiars dels detinguts. Per això, tenim un comitè de gènere”.

RESISTÈNCIA DEL PODER

Com era d’esperar, la Instància s’enfronta a una dura resistència per part de poderoses personalitats i institucions vinculades a la dictadura, que han dut a terme una campanya per denigrar la institució. El fet que l’any passat guanyés les eleccions Nidaa Tounes, un partit conservador integrat per alguns alts càrrecs del partit dissolt de Ben Ali, no ha sigut una ajuda. A l’estiu, el govern va intentar aprovar una llei d’amnistia que buidava de competències la IDV, però la reacció irada de la societat civil va fer descarrilar els seus plans. Ara bé, la institució més hostil és el ministeri de l’Interior, que encara no ha permès l’accés als seus arxius secrets, tal com estableix la llei que va crear la Instància.

“Es dolorós sentir sovint als mitjans que les víctimes només volem diners, i que espoliarem l’estat. O que amb Ben Ali es vivia millor. El poble tunisià és ignorant, no té consciència política. Només li importa els preu del pa”, es lamenta el Walid. Tanmateix, Tunísia podria aviat viure de debò el procés de catarsi col·lectiva a què aspira la IDV. A partir de finals d’aquest mes es començaran a celebrar les primeres audiències públiques, i llavors serà impossible ignorar l’immens dolor concentrat en milers de vides destrossades.