Una de les imatges del cap de setmana passat va ser la presentació, després de l'incendi del 2019, de la catedral de Notre-Dame de París, que ha requerit intensos treballs de rehabilitació. Però, associat a l’impacte arquitectònic, n’hi va haver un altre: el de les vestidures sagrades dels religiosos, que van transformar temporalment la nau principal de la catedral en un succedani de passarel·la de moda. Definitivament van trencar la seva estètica habitual, caracteritzada per la solemnitat i el cromatisme limitat, amb uns dissenys de Jean-Charles de Castelbajac d’aire pop i combinacions de colors gens habituals. Als religiosos, amb una vida entregada a l’espiritualitat i amb vots com la humilitat o la pobresa, no solem associar-los a fenòmens tan terrenals com la moda. Però és ben cert que, al llarg de la història, l’Església catòlica ha estat una de les institucions que han sabut emprar la moda d’una manera més magistral i efectiva.

L’especificitat de la indumentària eclesiàstica neix al segle IV, quan, arran del desenvolupament dels monestirs, van començar a vestir-se diferent de la societat civil. Per això, aquesta vestimenta conserva avui dia l’estètica de l’època, quan els pantalons encara no s’havien implantat en la moda masculina i la túnica en forma de T la duien tant homes com dones. La túnica, com a record dels seus orígens, és el punt de partida de la vestidura més essencial i ben dissenyada de la indumentària eclesiàstica, la sotana, fixada com a indumentària bàsica per infondre en els sacerdots un to imponent, seriós, senzill i auster. Unes línies molt bàsiques, majoritàriament de color negre i sense elements ornamentals per transmetre la renúncia als plaers materials i a la vanitat, en pro del món interior. Un color negre que, a més, es contraposa amb el blanc del coll, com a símbol de puresa de l’ànima.

Al revers de la moneda de la renúncia i l’austeritat sacerdotal trobem els alts càrrecs eclesiàstics, amb el desplegament estètic de tot el poder econòmic i polític de l’Església. Ornamentacions luxoses com puntes de coixí, pells o joieria unides a teixits d’alta qualitat i tints vermells i porpres –dels més cars, i per això reservats tradicionalment a alts dignataris– han vestit bisbes, cardenals i papes. De fet, la indumentària dels cardenals electes en els conclaves pot arribar als 6.000 euros.

L’Església, al llarg del temps, ha estat terriblement hàbil en l’ús del poder semiòtic de la indumentària, per tal de mostrar poder i magnificència quan ha calgut i, paral·lelament, austeritat i respectabilitat moral quan s’ha requerit. I precisament d’aquesta consciència sobre la potència de la moda religiosa sèries com The young pope, que narra la biografia d’un fictici Pius XIII, han fet de la moda un component imprescindible de l’argument –fins i tot acompanyant el Papa amb cançons com I’m sexy and I know it (2011)–. De la mateixa manera, al film Matrix, en què Keanu Reeves (Neo) ha de salvar el món de la seva autodestrucció, es vesteix el protagonista amb una sotana per visibilitzar la seva moral irreprotxable.

Davant de la potència estètica de l’Església, què va passar a Notre-Dame? Doncs que la voluntat de mostrar-se més oberts, moderns i pròxims va matar l’autoritat i el to imponent. La mateixa sensació de quan t’apareixen els pallassos Pallapupas als hospitals infantils, amb bates de metge però amb detalls de coloraines i nassos de pallasso, perquè els nens i les nenes oblidin la realitat i el dolor intrínsec del lloc on són. Però, en aquest cas, caldran més que colors i dissenys pop per oblidar el patiment tan profund que ha causat l’Església durant tants segles, ja que nosaltres estem lluny de ser infants amb la innocència i la credulitat intactes. Definitivament, l’Església catòlica, si vol mostrar-se més pròxima, divertida i oberta, no pot limitar-se a una renovació estètica, sinó més aviat a un sacseig profund i determinant de la seva estructura.