Tunísia: recorrent els mítics oasis del sud

TunísiaLa ciutat de Gafsa, situada a la línia imaginària que delimita el sud de Tunísia amb el nord, és considerada el gran nus de comunicacions que articula aquests dos espais geogràfics tan dispars. La ciutat és també una parada obligatòria després de nou hores de tren des de la capital, Tunis, per penetrar en aquesta zona del país; el cos mereix una treva.

A les muntanyes adjacents a la ciutat es duu a terme una important extracció de fosfats que té molta importància en l'economia nacional, tot i que aquesta riquesa no es veu reflectida a Gafsa. Aquí la població es manté al marge de les rutes turístiques més interessades en els famosos oasis que hi ha a pocs quilòmetres. Aquesta població va ser fundada pels romans i amb el pas dels segles es va convertir en un territori amazic molt cobejat.

En la història recent cal destacar un fet molt sonat: el 27 de gener del 1980 la ciutat va ser envaïda durant tres dies per un comando libi. Molts joves es van unir a l'exèrcit invasor per lluitar contra el seu país, pel sentiment d'abandonament que genera una capital tan llunyana. Actualment, la ciutat continua emanant un cert sentiment de desànim. Aquí la vida quotidiana és dura, la pobresa i la deixadesa són molt palpables. És difícil trobar un restaurant per menjar amb unes mínimes condicions higièniques i hi ha molt pocs llocs que ofereixin habitacions còmodes i netes. La ciutat té una petita medina i en realitat és molt interessant. Al centre hi ha dues impressionants cisternes romanes fetes amb grans carreus de pedra, units magistralment, on els nens solen banyar-se a la sortida de l'escola. Al costat hi ha un cafè amb una magnífica terrassa i el Museu d'Història i Arqueologia, que acull uns interessants mosaics romans del segle IV. La ciutat també té una enorme muralla, que és part d'una kasbah construïda el 1436 per Abou Abdallah Mohamed. El seu interior, sorprenentment, funciona com un pàrquing i l'exterior brinda un tranquil passeig al costat del palmerar.

Les majestuoses gorges de Seldja són el principal atractiu a les rodalies de Gafsa. Cal anar fins a Metlaoui, una altra població dedicada a l'extracció de fosfats, des d'on surt el mític Lézard Rouge, un petit ferrocarril que França va regalar al rei de Tunísia el 1940, totalment restaurat i condicionat per carregar turistes ansiosos de veure aquestes gorges monumentals. El tren, d'aires colonials, serpenteja fins a l'estació de Seldja per un gran congost envoltat per cingles impressionants, on sembla que en qualsevol moment pot aparèixer Lawrence d'Aràbia. El viatge d'anada i tornada dura unes dues hores i el tren fa parades per poder veure amb deteniment el paisatge. Les gorges també es poden visitar pel teu compte, amb cotxe, però resulta molt complicat trobar el camí que condueix fins a l'interior.

Els oasis de muntanya

Encara recordo que difícil que va ser arribar fins a Tamerza en el meu últim viatge pel sud del país. Però per fortuna dels tunisians, i dels viatgers, per anar als oasis de muntanya ja no cal fer peripècies amb el cotxe per pistes de difícil conducció on, en moltes ocasions, cal l'ajuda de la població local per sortir de situacions complicades. Ara unes modestes carreteres asfaltades arriben fins als perduts oasis de Chebika, Tamerza i Mides. Moltes agències de turisme hi van per pistes evitant la carretera asfaltada, perquè el visitant se senti com un Indiana Jones a l'arribar a les ruïnes dels antics pobles, envoltats de palmerars immensos.

A Tamerza cal deixar enrere el poble nou per arribar fins a la ciutat vella, que presenta un aspecte de fortalesa en runes on destaquen clarament les cúpules blanques d'un morabit i la mesquita. Deambular pels seus carrers al capvespre és sentir un passat que mai tornarà. En direcció al poble nou, s'arriba fins a una gran cascada per gaudir d'un te i de la frescor que proporciona el gran salt d'aigua i al seu voltant es poden descobrir uns gorgs de pel·lícula.

Si voleu contractar un guia per visitar els altres dos oasis de muntanya, cal dirigir-se al centre d'iniciatives, on ofereixen diverses alternatives per veure la zona. Una excursió interessant, per a aquells que tinguin una bona condició física, és anar fins a Mides a peu, pels graons esculpits a la roca que condueixen fins a aquest oasi. La caminada, excepte en època de pluges, és còmoda i es pot realitzar en unes dues hores. Aquest poble està abandonat des del 1969 i penja d'un cingle impressionant que ofereix unes vistes espectaculars sobre un enorme gorg que condueix les aigües recollides durant les pluges. El paisatge és preciós.

El tercer oasi que atreu forasters fins a aquest extrem del país és Chebika, la població del qual es va traslladar a la zona del pla els anys seixanta a causa dels blocs de pedra que la muntanya desprenia. Està molt orientat al turisme perquè històricament ha estat l'oasi de muntanya més accessible, perquè té millors vies de comunicació que els altres dos.

El sud més màgic

El paradigma de l'oasi tunisià, i un dels més famosos del món, és el de Tozeur. El seu immens palmerar, el més gran del país, supera les mil hectàrees, alberga més de 400.000 palmeres i està irrigat per dues-centes fonts. El nucli urbà de la ciutat, considerada la gran capital del sud, es troba en constant creixement, amb nous barris sense gaire interès, cosa que fa necessari destacar els dos punts que són realment atractius per al viatger: la medina i el palmerar.

La medina és un conjunt arquitectònic molt bonic, que pren com a base un maó de color molt semblant a la sorra del desert, per dibuixar un laberint intricat on es troben tots els trets típics d'una antiga ciutat musulmana: passatges coberts, carrers tortuosos que no condueixen enlloc i petites places amagades que apareixen en el lloc més insospitat. Per descomptat, podeu oblidar-vos de Google Maps, és impossible no perdre-s'hi. Deambulant pels seus carrers, el que més sorprèn és l'ornamentació geomètrica que tenen els murs i els contorns de portes i finestres, realitzada amb maons que sobresurten de la paret a manera de relleu. Els llocs que mereixen una visita inexcusable són el Museu d'Arts i Tradicions Populars, situat en un esplèndid edifici que va servir d'escola alcorànica, i els exteriors de la mesquita Sidi Abib Lakhdhar. És un edifici fantàstic que sembla sortit d'un conte de fades, amb un minaret coronat per quatre petites cúpules blanques. Per aprofundir més en el coneixement de la medina, és ideal acostar-se fins a la fàbrica on es fan els maons que la configuren, als afores de Tozeur. Arribar-hi és fàcil: des del mirador de Belvédere només cal seguir el rastre de fum que generen els forns. Per a ells és un honor que s'hi acosti un estranger a conèixer la seva feina. Us mostraran tot el procés amb un entusiasme sorprenent, des de la barreja de l'argila fins al lloc on es deixen refredar i reposar els maons durant una setmana, després d'haver estat sotmesos a 900 ºC en un forn de fusta de palma.

L'immens palmerar de Tozeur mereix una visita sense presses, és una gran massa boscosa que es divideix en tres nivells, molt ben diferenciats: l'inferior compost per a les terres de cultiu, l'intermedi per als arbres fruiters i el pis superior format per palmeres que ho mantenen tot sota una ombra refrescant. Per fer una passejada i descobrir-ne tots els secrets, el millor és anar amb un guia o amb algú que conegui el terreny. És la manera més còmoda de no perdre's en el laberint de camins que solquen el vast palmerar i veure els llocs que realment resulten atractius. De la palmera, se n'aprofita tot, no només el dàtil: la saba per destil·lar vi de palma, les fulles per elaborar cistelleria, els troncs per fer bigues o taulons i fins i tot els pinyols són molt desitjats pels camells.

A molt pocs quilòmetres d'aquí hi ha Nefta, el segon centre religiós més important de Tunísia després de Kairuan, que compta amb una vintena de mesquites i uns cent morabits. El seu palmerar, conegut amb el nom de l'oasi de la Corbeille o cistella, és famós per produir els millors dàtils del país, denominats deglet-nur o dits de llum. El morabit més esplèndid és dins el palmerar i és del segle XIII, on es troba enterrat Sidi bou Ali, un sant de Nefta venerat a tot Tunísia. Els que fugen del turisme de masses hi trobaran un agradable refugi al marge de les rutes més atapeïdes. És una població molt tranquil·la, amb una medina que de mica en mica recupera l'antiga esplendor gràcies a les restauracions que des de fa anys està rebent.

Per arribar a Douz, "la porta del desert", cal travessar Chott El-Djerid. Un immens llac salat que sol tenir una capa de sal sobre una sorra fangosa. És molt perillós caminar sobre les plaques de sal, hi ha nombroses llegendes que expliquen com el llac es va empassar caravanes que pretenien creuar el gran chott. En aquest paisatge insòlit es pot gaudir durant els dies de sol radiant d'un fenomen tan especial com els miratges: la sal, els raigs del sol i la vista es conjuguen màgicament per oferir il·lusions en l'horitzó llunyà del chott.

Quan les pluges l'omplen a l'hivern, durant uns pocs dies, el llac salat abandona el seu aspecte de catifa blanca amb sorprenents formacions salines pel d'un mar interior. Assistir a una posta de sol en el seu horitzó és gaudir d'un espectacle únic de llum i color inigualable, a causa de la força que imprimeixen els minerals a la llum reflectida.

Douz, l'avantsala del Sàhara

Tan bon punt es posa un peu fora del nucli urbà de Douz, en direcció sud, apareixen les primeres formacions de dunes i els primers ramats de dromedaris destinats a passejar turistes. Un altre dels grans atractius d'aquesta població, a més de la seva impressionant plaça porxada, és el mercat que té lloc cada dijous on concorren locals, nòmades, turistes i persones de les poblacions veïnes. La part més atractiva és la destinada al comerç d'animals, gairebé exclusivament d'ovelles. És fabulós veure com regategen per tancar els tractes; es formen cercles al voltant dels que discuteixen acaloradament, mentre els espectadors comenten la jugada.

Si el que es vol és gaudir del desert al marge del gran nombre de turistes que normalment acull Douz, sobretot en temporada alta, el millor és anar a Zaafrane. El desert arriba gairebé fins a les portes de les cases. Només endinsant-se una mica per les primeres dunes descobrirà el vell poble de Zaafrane, que brinda un marc fantasmagòric sepultat parcialment per la sorra, que avança inexorablement. Hi ha moltes possibilitats per fer excursions amb dromedari: si teniu temps és millor contractar-ne una de dos o tres dies, no és gaire car i l'experiència de caminar i dormir en ple Sàhara és un record que segurament us acompanyarà tota la vida.