Reportatge
Diumenge 20/12/2020

Beure’s a glopades la València del Túria

L’escriptor Joan Garí i el fotògraf Joan Antoni Vicent proposen un recorregut pels barris riberencs de la capital dels valencians, un viatge ple d’imatges per prendre el pols a la ciutat i els seus habitants

Text: David Miró / Foto: J.a. Vicent
3 min
Beure’s a glopades la valència del túria

H i ha llibres que es degusten com una bona paella, que necessiten un procés de masticació per captar-ne tots els matisos i sabors, i n’hi ha d’altres que entren com una glopada d’orxata fresca en ple estiu i, sense cap esforç, tenen la capacitat de transportar-te a un espai i un temps fins a quedar-te impregnat de la seva essència. El llibre València. Els habitants del riu (Institució Alfons el Magnànim, 2020), de l’escriptor Joan Garí i el fotògraf Joan Antoni Vicent, pertany a aquesta segona categoria. És cert que els llibres fotogràfics juguen amb avantatge, ja que fan més fàcil l’evocació, però en aquest cas el mèrit de l’experiment és la combinació perfecta de textos i imatges que, amb la crossa dels mapes de situació, ajuden el lector en el seu itinerari fluvial i etnològic.

El llit del Túria

Els autors proposen un recorregut pels barris riberencs de València, els que l’any 1957 es van veure sorpresos per una riuada que va omplir de fang la Ciutat Vella i va accelerar els plans per desviar el llit del Túria pel sud de la ciutat. Però això no vol dir que el riu hagi desaparegut, simplement s’ha transformat en un pulmó verd que travessa la ciutat i on abans hi passava aigua ara hi ha riuades de runners i diversos equipaments culturals. Per sort, els plans franquistes de construir-hi una autopista que travessés la ciutat van ser descartats i l’ajuntament democràtic va optar per una solució més humana i respectuosa. I així és com els habitants de Ciutat Vella, Extramurs, l’Olivereta, Campanar, La Saïdia, el Pla del Real, l’Eixample, Quatre Carreres, Camins al Grau i Poblats Marítims continuen fent del Túria i els seus ponts històrics (de Serrans, de Fusta, de la Trinitat...) l’eix vertebrador de les seves vides, sobretot en temps d’esbarjo.

Escriu Garí: “Un petit univers acull cada dia els habitants del riu, que no són només els visitants, sinó també els que hi viuen a banda i banda. Díhuit ponts, a més, creuen l’immens espai serpiforme, sostinguts per murs de noble pedra antiga. L’aigua evaporada hi passa com un vell fantasma que es resisteix a desaparèixer completament de l’imaginari ciutadà”.

Al pròleg, el també escriptor Manuel Vicent i germà de Joan Antoni, rememora la seva València prèvia a la riuada, on encara subsistien oficis com el de foguerer, terrer o venedor d’arrop i talladetes. Aquell món va ser enterrat, realment i metafòricament, per tones de fang del qual va emergir, ja als anys 80, la València que avui coneixem.

stats