La crisi que viu el sector del luxe, en què hi ha un enfonsament de les vendes, està forçant la majoria de cases a canviar els seus directors creatius. Un autèntic joc de cadires que, lluny de ser una transformació real en moda, no és més que un face lifting que manté les mateixes persones però mogudes de lloc. Simular que canvia tot perquè, en definitiva, no acabi canviant res. Uns moviments que, en algunes cases, estan precipitant la jubilació de figures històriques, la darrera i més sonada, la de Donatella Versace després de tres dècades al capdavant de la firma familiar. Però, quina ha estat la importància de la casa Versace en el món de la moda?

Després que París dominés la moda des del segle XVII, als anys 60 va haver de començar a lidiar amb ferms competidors, com el Regne Unit amb figures com Mary Quant, i posteriorment els Estats Units, amb Halston o Óscar de la Renta. Itàlia durant els vuitanta, amb tota una nova generació de creatius com Giorgio Armani, Gianni Versace, Gianfranco Ferré, Franco Moschino i Dolce & Gabbana, van situar el país en el mapa de la moda mundial.

En aquell moment la moda italiana es debatia entre dos pols tant estilístics com vitals. El primer, encapçalat per Giorgio Armani, representava el luxe contingut i l’elegància introspectiva i discreta, amb uns vestits sastre que masculinitzaven la imatge de la dona amb la voluntat de subratllar la seva professionalitat. Una creença molt arrelada en el moment –i que segueix encara viva avui dia– que, sota el lema del dress for success [vestir per tenir èxit], considera que la dona ha d’apartar-se de la feminitat estètica per a fer-se respectar en el terreny laboral.

A l’extrem contrari, es trobava Gianni Versace que, el 1978, i flanquejat pels seus germans Santos i Donatella, va alçar un imperi estilístic basat en el luxe fanfarró i el neobarroquisme hortera, totalment afí a l’hiperconsum neoliberal de l’època. De fet, la grandiloqüència ja quedava clara a través del seu logo: una medusa que l’emparentava amb la grandesa de l’imperi romà. Una moda que va adquirir una estètica molt pròpia, a través de la combinació de colors estridents i la barreja de referents que anaven des de l’Antiguitat clàssica al Futurisme, passant pel Renaixement o el Barroc, tot plegat, barrejat amb unes composicions en horror vacui de difícil digestió. Una nova manera de comprendre el luxe que, com mai, es vanagloriava sense remordiments del poder econòmic mancat de pedigrí.

Versace també va encapçalar un canvi en la concepció de la feminitat, amb unes models ultrasexis amb escots pronunciats, siluetes molt marcades i referències sexuals al bondage o a les dominatrix. Gianni, que pretenia apoderar les dones a través de l’atreviment sexual, va apropar-les massa perillosament a la idea d’objectes sexuals. Unes dones que van ajudar a conformar l’essència de la casa, ja que Versace va ser l’impulsor del fenomen de les top models, vinculades al naixement de la desfilada entesa com a espectacle.

El 1997, el món de la moda va viure un sotrac important quan Gianni Versace va ser assassinat davant de la seva casa de Miami. En conseqüència, Donatella, sense cap formació en costura ni preparació empresarial, va passar de la nit al dia de ser la musa de Gianni (com ell l’anomenava) a regentar l’imperi Versace sota l’ombra allargada del seu germà. No podem negar que Donatella, al llarg de tots aquests anys, ha aconseguit la supervivència de la firma, però també és cert que mai ha fet que torni a brillar com amb Gianni Versace. Així doncs, Donatella, més reconeguda com a personatge pop (addicta a la cocaïna, al ros platinat i a l'ultra bronzejat) que com a creadora de rellevància, ha posat fi a una era. Ara el relleu està en mans de Dario Vitale, que deixa la casa Prada, un referent del luxe discret, amb la missió de tornar l’esplendor i la rellevància que un dia va caracteritzar la casa Versace.