Viatge al Kirguizstan, muntanyes i llacs en estat pur

BiskekEl Kirguizstan queda encaixonat a l’Àsia central entre les grans cadenes muntanyenques i els països que acaben amb stan, literalment la terra de. Terra dels kirguisos, un poble sorgit de l’aliança de les quaranta tribus que es van establir pel territori i, amb els anys, van formar una sola identitat cultural i lingüística. Encara ara, però, és visible en la fisonomia de rostres de la població la barreja d’orígens. Malgrat que no es pot oblidar el fort impacte i l’empremta que ha deixat la pertinència a l'imperi rus i la Unió Soviètica en la vida social i política actual, hi ha un sentiment nacional kirguís molt fort, que es pot sintetitzar en l’epopeia de Manas, un llegendari heroi venerat amb estàtues gegants. Ara bé, aquesta identitat no es recolza en la llengua pròpia, que no s’ha desempallegat de l’etiqueta de secundària ni tampoc en les tres dècades de ser un país independent. El rus i el kirguís conviuen en una diglòssia de manual perquè els mitjans de comunicació, l’escola, la cultura i la política es desenvolupen en rus, tot i que en el món rural és majoritari el kirguís.

Cap a finals de maig, quan les temperatures se suavitzen i la neu es desfà, comença la migració de famílies dels pobles cap a les altes muntanyes. A 3.000 metres d’altura els ramats d’ovelles, vaques, iacs i cavalls es recuperen del rigorós hivern continental i els seus amos es retroben amb una manera d’entendre la vida habitual de fa menys d’un segle. Abans que la regió s’integrés a la Unió Soviètica, el poble kirguís era nòmada i, en moltes famílies, encara són vives les històries que expliquen els avis o els pares.

En aquesta memòria compartida d’una història recent té un lloc preeminent la iurta, la llar per antonomàsia dels pobles nòmades d’ascendència mongol. Muntar aquesta tenda circular forma part d’un ritual que aplega tota la família i, fins i tot, el forat que deixa al sostre, per on entra la llum solar i surt el fum de l’estufa, s’ha convertit en el símbol nacional fixat en la bandera. S’alça l’estructura de fusta trenada, es col·loquen les bigues i l’anell central, la porta d’entrada, i finalment es folra l’interior amb una lona de llana. N’hi ha que fan de dormitori exclusivament i altres de sala d’estar, menjador, segons els pressupostos familiars. Amb l’arribada del turisme, les iurtes han passat a ser un reclam per allotjar-se i estar més a prop de la natura, a tocar dels llacs. Fins i tot a l’estiu en què les temperatures diürnes són agradables, l’abric de la tenda i la calor de les estufes de carbó s’agraeixen a les nits.

Aquesta població seminòmada guarda un altre dels grans símbols kirguís si bé és molt més terrenal que l’èpica de Manas. El kymyz és llet d’egua fermentada que s’ofereix als visitants de benvinguda. Per als més urbanites, aquest és el millor regal que poden rebre de les muntanyes i se l’enduen amb ampolles de plàstic per rememorar memòries familiars de quan anaven a visitar els avis al camp.

El viatge pel Kirguizstan acostuma a començar a Bixkek, la moderna capital en la qual el passat soviètic està molt present. És una ciutat d'avingudes amples i de places i parcs agradables, on molt locals acostumen a gaudir durant l’estiu calorós. Val la pena dedicar-li un o dos dies i, fins i tot, entrar al Museu Nacional d’Història, un edifici imponent que va ser renovat per 30 milions de dòlars.

Des de la cèntrica plaça Victòria, coronada amb una iurta, quan la calitja s’esvaeix es perfila al fons l’Ala-Too kirguís, una serralada imponent de més de 4.000 metres d’altitud que, fins i tot amb els termòmetres tocant els 40 graus, s'hi mantenen glaceres. Potser per postals com aquesta, però també per l’eurocentrisme regnant, s’ha batejat el país com la Suïssa de l’Àsia central. Més del 90% de la superfície del Kirguizstan és muntanyosa, amb una altitud mitjana de més de 2.700 metres sobre el nivell del mar (Gisclareny, per exemple, està a 1.345 metres). El Jengish Chokusu, el pic més alt, arriba als 7.439 metres i es troba en una cadena fronterera amb la Xina.

Aquesta geografia particular fa que el país atregui practicants de l’alpinisme i de trekking que, a preus més econòmics que altres indrets, poden gaudir d'escenaris magnífics i descansar a les iurtes i a les planes, fer nit en les bufones cases d’hostes gestionades per particulars que es desviuen en amabilitat. Els dos grans pols d'atracció en aquest sentit es troben a les puntes del país: la serra del Pamir, al sud-oest, que és la que té les rutes que requereixen més preparació, i la del Tian Shan, al nord-est, amb itineraris més aptes per a principiants.

Rica gastronomia

Menció particular mereixen les taules parades plenes de les delícies gastronòmiques típiques del país. És una cuina conformada per guisats de carn i verdura, d’amanides vistoses i també de molta pasta com el beshbarmak, conegut com cinc dits perquè és un sacrilegi no menjar-lo amb les mans. Altres plats que són de bon menjar són el plov (un arròs a la cassola o paella kirguís), els saquets farcits anomenats manti i, per descomptat, les diverses formes i gustos en què es presenta el pa. Síndria i albercocs són dues opcions segures als mercats durant l'estiu.

La gran presència de pasta es deu al fet que per aquestes latituds desfilaven les caravanes de la Ruta de la Seda, tot i que no queden grans vestigis com els de la mítica Samarcanda. Se sap que els mercaders feien parada i fonda al voltant del llac Iessik, el segon més gran del món després del Titicaca i que, gràcies al contingut salí, se salva de les inclemències del gel. La Unesco l’ha inclòs a la llista de les reserves naturals per conservar i avui el llac també és una parada per als viatgers i una destinació turística local per la gran quantitat d’hotels i complexos turístics que poblen la vora. El mar és a més de mil quilòmetres i aquestes aigües són una bona alternativa. El premi d’un bon bany és fàcil perquè hi ha una carretera que voreja el llac.

De fet, el llac Iessik és la referència de les regions del nord perquè amb la seva longitud de 180 quilòmetres és difícil no conduir a prop seu. A més, molt a prop hi ha la torre Burana, un antic minaret visitable i seu d'una llegenda d'aquelles de reis temorosos pel futur de les filles amb un final tràgic, i el museu a l'aire lliure que conformen les restes de petròglifs de Cholpon Ata.

Per a qui s’estima més que la recompensa del llac sigui el fruit de l’esforç de caminar, el Kirguizstan ofereix un ventall inacabable en una sola visita: l’Ala Kul, el Kel Suu o el Sary-Chelek. Paisatges que recorden els Alps o els Pirineus i en què és molt habitual ensopegar amb ramats de cavalls, l’animal més venerat pel poble kirguís, que es considera un símbol més de la seva identitat. Segurament és una exageració avui en dia, però als kirguisos de la ciutat els agrada dir que els cavalls són les ales del poble.

A Karakol es pot practicar l'alpinisme perquè d'aquí surten fins i tot vols en helicòpter que deixen els esportistes a uns 4.000 metres d'altitud per poder continuar a peu amb l'escalada. La ciutat es va constituir com un important destacament militar quan el país era una regió de l'Imperi Rus i d'aquella època daten les cases blaves on vivien els oficials i la bonica església ortodoxa russa. A poca distància, però, li fa la competència la mesquita Dungan, construïda per una minoria musulmana d'origen xinès, que va prescindir de ferros i es va limitar a fer servir fusta per a la seva construcció. L'edifici és petit, però es deixa veure per l'estranyesa que suposa l'ornamentació i els colors llampants que es veuen a la cultura xinesa.

Paisatges desèrtics

A banda de la muntanya alpina hi ha un Kirguizstan àrid, igual d’impressionat. Només un parell de punts per fer un tastet d’aquests paratges desèrtics per tenir tota la varietat de la paleta de colors: el canyó de Skazka, al qual han batejat com el de les fades per les formes capritxoses de les roques, i el de Konorchek, que sorprèn el visitant per unes parets terroses. Tots dos paratges es troben a pocs quilòmetres de la capital, cosa que fa que siguin punts en què grups musicals trien els efectes en les roques dels canvis de llum com a escenaris per enregistrar vídeos musicals.

El Kirguizstan té una gran tradició de música i a Bixkek hi ha una bona oferta musical apta per a tots els públics, herència soviètica. Arran de la Revolució Bolxevic, el país va iniciar un camí cap a l’educació, això sí, la instrucció es fa en llengua russa. Les composicions tradicionals es toquen amb instruments particulars com el kyl kyiak, una mena de violí vertical de dues cordes (de pèl de cavall) i una arma de boca anomenada temir komuz.

Dues anècdotes poden servir per acabar amb aquest viatge per un país força desconegut encara, que té algunes pel·lícules sobre les muntanyes. En una carretera que condueix a la vall muntanyosa de Barskoon és una parada obligatòria l'àrea de descans en què s'han plantat dues estàtues gegants dedicades a l'astronauta Iuri Gagarin, un autèntic ídol soviètic que va assegurar haver identificat aquesta zona en el seu viatge per l'espai. L'altre detall curiós és que el polifacètic artista Suimenkul Chokmorov és la imatge dels bitllets de 5.000 soms, la moneda local. Potser el nom diu ben poc per als que no tenen un màster cinematogràfic, però és un dels membres de l'expedició que acompanyen al caçador Dersu Uzala a la pel·lícula de Kurosawa del 1975 del mateix nom. Si es pregunta a les generacions més joves, potser el canviarien per alguna celebritat esportiva com l'olímpica Aissulu Tinibekova.