SamarcandaPosar un peu en el màgic triangle que dibuixen Xiva, Bukhara i Samarcanda és assaborir les mels de l'Uzbekistan. Un recorregut màgic on descobrireu les ciutats que preserven millor l'essència de la Ruta de la Seda a l'Àsia Central. Us sorprendran per una arquitectura fantàstica, unes tradicions ancestrals i una població realment amable i pròxima.

Els escenaris dels contes de Les mil i una nits semblen cobrar vida en aquesta petita part del món. Mesquites irreals coronades per cúpules de somni, carabassars misteriosos, harems amb una decoració fastuosa, palaus monumentals i basars plens de gom a gom de mercaderies que rememoren la millor època del fabulós triumvirat que configuren Xiva, Bukhara i Samarcanda.

El que avui és conegut com l'Uzbekistan atresorava i continua atresorant l'essència de la Ruta de la Seda: tots els mites que emanen dels deserts de l'Àsia Central cobren vida aquí. Hi trobem el llegat de la ferocitat conqueridora dels seus governants i el paper fonamental que jugaven les tres ciutats en la ruta comercial més llarga de la història de la humanitat, cosa que les va enriquir en gran manera fins al punt d'erigir-les en urbs faraòniques en un entorn mancat de ciutats, on la majoria de la població era nòmada.

Xiva

A la plana uzbeka, al nord del desert de Khizilkhum, Xiva acollia les caravanes que solcaven Àsia de punta a punta amb mercaderies valuoses. Després de la desaparició de l'imperi timúrida, la ciutat va començar a prosperar amb la fundació d'un kanat que va durar gairebé tres segles que van ser daurats i durant els quals el comerç d'esclaus va adquirir una importància cabdal. A la porta est de l'ondulant muralla que protegeix la ciutat encara s'hi conserven els nínxols on les persones eren exposades per ser venudes. Avui són magatzems de botigues que venen souvenirs per a turistes. Intramurs, la Ichan-Qala o ciutat vella està dominada pel Kuhna Ark: una fortificació palatina on residia el kan. Hi destaca la sala del tron, on el sobirà rebia visites i dispensava justícia sota un preciós iwan: un pòrtic cobert amb motius ornamentals exquisits. El terrat del palau, com calia esperar, brinda les millors vistes de la ciutat vella, on destaca el Kalta, el minaret inconclús que és la icona de la ciutat. Encara que el centre històric s'ha sotmès a una intensa restauració durant les últimes dècades, els primers treballs de recuperació del patrimoni els van fer els soviètics, tant a Samarcanda, com a Bukhara o Xiva. Tot i que encara que hi ha molt per fer, avui llueixen flamants totes tres. Tant, que a vegades se les anomena ciutats museu. Una afirmació que no és certa, i ho podem comprovar si fem uns passos fora dels eixos turístics i topem de cara amb la vida quotidiana dels uzbeks. En el cas de Xiva hi ha carrers sense paviment i cases de tova on les famílies fan vida al carrer.

L'entramat urbà, polsós, tortuós i laberíntic de Xiva ens té preparada una sorpresa a cada cantonada; madrasses, mesquites, mausoleus, palaus, minarets... Resulta gairebé impossible no imaginar com va ser aquesta ciutat durant el seu passat esplendorós, quan els seus carabassars acollien centenars de persones juntament amb les seves bèsties. Gairebé encara se sent l'olor de les delicades mercaderies que transportaven i sentim els passos dels dromedaris i la música nocturna dels artistes que amenitzaven les nits dels mercaders, que arribaven a la ciutat amb ganes de festa i diversió.

Hi ha dues visites imprescindibles per a tots els que van a Xiva. Una és el Mausoleu Pahlavon Mahmud, on es pot veure els habitants de la ciutat resar amb devoció. És la tomba més bonica que trobareu en tot el viatge. El seu pati és sublim i l'interior acull una atmosfera d'un altre temps. Sovint s'hi pot veure un assistent de l'imam recitar en veu alta l'Alcorà. L'altra visita ineludible és l'harem de Toix Hovle, que té nou patis i 150 habitacions.

Bukhara 

El nostre periple per terres uzbekes ens condueix fins a Bukhara, antiga capital d'un regne samànida que va estendre els seus tentacles entre els segles IX i X des del que avui és el Pakistan fins a Mongòlia. Van potenciar amb molt d'èmfasi les arts i la religió, omplint la ciutat de madrasses on impartien classe il·lustres professors, com el filòsof Avicenna i el poeta Hakim Abul Quasim Firdawsi, figures cabdals de la cultura islàmica persa. Bukhara va ser una font de saviesa amb una gran influència a tota l'Àsia Central.

Però la ciutat va caure en mans de Genguis Khan el 1220 i, tal com va fer amb altres poblacions de la regió, va ser arrasada. No va quedar res dret, excepte el minaret Kalom, una obra mestra de l'arquitectura islàmica construïda el 1127. Té 47 metres d'alçada i ha estat al llarg dels segles l'emblema de la ciutat. Sorprès per la seva majestuosa bellesa, Genguis Khan va donar ordres expresses a les seves tropes de respectar-lo. A més de complir les funcions destinades a tot minaret, la seva llum era un far per orientar les caravanes quan els sorprenia una tempesta de sorra o estaven viatjant de nit. El minaret és part de la mesquita Kalom, un temple que s'alça en el lloc on hi havia l'antiga mesquita que va destruir el conquistador mongol. Té cabuda per a més de 10.000 fidels i destaca el treball d'enrajolat en els murs del gran pati central. Durant l'època soviètica va ser un magatzem i no va tornar a ser dedicada al culte fins al 1991. Davant seu hi ha la madrassa Mir-i-Arab, una construcció de dues plantes, presidida per un iwan colossal amb una recarregada ornamentació que està rematada per dues cúpules revestides de taulers blaus que flanquegen la madrassa. Juntament amb el minaret Kalom i la seva mesquita, configuren una plaça majestuosa.

Fins fa un segle, Bukhara era una ciutat plena de canals que omplien amb 200 basses en el seu entramat urbà. La gent es reunia al voltant per parlar i debatre sobre els últims xafardejos de la ciutat, ja que eren llocs de socialització. Però com que l'aigua no fluïa amb gaire intensitat, Bukhara era famosa per les malalties dels seus ciutadans, transmeses per la insalubritat d'una aigua estancada que sovint es convertia en focus infecciosos. Quan van arribar els bolxevics van modernitzar aquestes canalitzacions d'aigua i van drenar la majoria de les basses. Algunes han sobreviscut, com la que hi ha a la plaça de Liabi-Hauz, que des que va ser construïda el 1620 no ha deixat de ser un centre de trobada social i d'esbarjo.

Interessa arribar-hi al capvespre, quan les terrasses de les txaikhanes (cases tradicionals de te) que circumden la bassa adquireixen el seu moment àlgid: els homes juguen al dòmino, les parelles flirtegen davant d'una tassa de te i famílies senceres gaudeixen de la frescor de la tarda. A les txaikhanes és possible menjar o, fins i tot, demanar una cervesa o un vodka. Malgrat ser un país musulmà, el passat soviètic de l'Uzbekistan també es nota.

Samarcanada

La nostra última parada seguint l'empremta de la Ruta de la Seda és Samarcanda. No hi ha nom més evocador a la Ruta que la d'aquesta mítica ciutat, on tots els camins del centre d'Àsia conflueixen. Des del segle VI fins al XIII, la ciutat va passar per múltiples mans, en un període que va ser molt convuls. Turcs, àrabs, perses, samànides i mongols van governar la ciutat durant aquesta època. Fins que el 1220 va ser arrasada per les tropes de Genguis Khan, que la va ocupar. El 1370 Tamerlà (o Timur) va decidir envair-la per convertir-la en la capital del seu imperi i la va transformar en l'epicentre cultural i econòmic d'aquesta part del món. El cabdill no va renunciar a engrandir el seu imperi fins a la seva mort, el 1405 a l'actual Kazakhstan, on va morir a causa d'una pneumònia quan als seus 69 anys es disposava a conquerir la Xina de la dinastia Ming. Avui jeu en el mausoleu Gur Emir, a Samarcanda, al costat de dos fills i dos nets. L'intricat enrajolat exterior, sobretot el de la porta d'accés, i la cúpula que corona l'edifici doten al lloc d'un aire místic. L'interior és fastuós, desborda opulència i bellesa, té una refinada ornamentació de formes geomètriques que, al costat de versos de l'Alcorà, cobreixen els paraments del mausoleu que acull les restes de l'home que va forjar un imperi llegendari, que incloïa capitals com Delhi, Bagdad, Damasc, Ankara i Esmirna. Avui encara se'l considera un heroi nacional i el pare de la pàtria uzbeka.

La ciutat actual és moderna i endreçada gràcies a la petjada que hi van deixar els russos. No obstant això, queden grans exemples d'un passat gloriós, amb unes construccions faraòniques. Com tot imperi, va utilitzar l'arquitectura per a la seva propaganda. "Si dubtes del nostre poder, mira els nostres edificis", deia Tamerlà. Un bon exemple és la mesquita Bibi Khanim, un edifici de dimensions colossals que va ser pres com a model constructiu per a les mesquites timúrides. A pocs passos, després de passar el mercat, hi trobareu la necròpoli de Xah-i-Zinda. Al costat del mausoleu de Qsam Ibn Abbas, que era cosí del profeta, personatges de l'elit de l'imperi de Tamerlà van aixecar sumptuosos panteons. Curiosament, la icona de la ciutat, el Registan, és una obra posterior a la mort de Tamerlà.

Durant l'època que va viure el cabdill el lloc era un gran basar, des d'on radialment sortien sis grans avingudes que conduïen fins a les portes de les muralles. L'actual Registan, flanquejat per tres meravelloses madrasses que segueixen els cànons monumentals de l'imperi timúrida, no deixa ningú indiferent. Una va ser erigida al segle XV per Ulug Beg, el net de Tamerlà. I les altres dues pel governador Ialangtuix al segle XVII. Convé arribar aquí al capvespre, quan les famílies i grups d'amics passegen distesos, per aconseguir unes fotos úniques quan la posta de sol tenyeix d'ambre els taulers del Registan, per després gaudir amb l'arribada de l'ocàs de la fantàstica il·luminació d'aquest fascinant complex monumental.