Cara a cara entre Xavier Bru de Sala i Joan Lluís Bozzo

Il·lustració: DANIDEXavier Bru de Sala entrevista Joan Lluís Bozzo

És curiós que al teatre català hi tinguem tants cognoms italians. Quan i per què va anar a parar la teva família a Catalunya?

Mai m’havia aturat a pensar això dels cognoms italians... A casa meva el rastre italià està completament perdut en el temps. Tenim un document de compravenda d’una casa a Monistrol a començaments del segle XVIII a nom de Bozzo, de manera que -tristament- el record italià s’ha esvaït a la nostra família, tot i que el fet de mantenir -al llarg de 300 anys- la doble z del cognom dóna la idea que tots els Bozzo hem volgut que es respecti la nostra particular procedència.

Recordo encara la màgia d’ Antaviana a La Villarroel. ¿En què ha canviat Dagoll Dagom al llarg de la seva trajectòria?

Aquest any celebrem els nostres 40 anys d’existència... o potser hauria de dir de supervivència! Amb 40 anys seria molt estrany -i fins i tot una mica patètic- no canviar. Hem anat adaptant-nos a la realitat del país i sempre hem mantingut fidelitat al compromís inicial de treballar per fer un teatre popular de qualitat.

Que va representar Mar i cel per a tu, per a Dagoll Dagom i per al teatre català?

La nostra consagració definitiva a nivell de gran públic. Estem parlant d’un espectacle que, en les seves més de mil representacions, ha congregat un milió d’espectadors. Crec que, tenint en compte les dimensions i la població de Catalunya, és un fet insòlit que si traslladéssim a una altra cultura ens donaria unes xifres de vertigen.

Com t’expliques que perduri aquest èxit?

Crec que Mar i cel parteix d’un text i d’una trama magnífics que són els originals de Guimerà. Sense ell, res no hauria estat possible. La tria del lloc i el moment de la història, l’expulsió dels moriscos i el consegüent increment de la pirateria a la Mediterrània, és d’una gosadia genial. Darrere d’això, tots els que hem fet la feina de convertir l’obra original en un musical -i tu hi tens un paper més que rellevant- hem sabut ampliar el ventall de possibilitats de l’espectacle en posar-hi més elements infantils, personatges femenins, escenaris de somni, ressons aventurers, que li donen possibilitats d’interessar a públics molt diversos.

Sempre t’ha agradat escriure. Per quan el pròxim llibre? Sobre teatre?

Acabo d’enllestir dos llibres que estan a punt per a la publicació. El primer és L’ofici del comediant i és el resultat de tot el que he après al llarg de 43 anys d’ofici teatral. El segon forma part d’una trilogia que explica la meva vivència de Dagoll Dagom. Es titula Memòries trobades en una furgoneta (Dagoll Dagom 1977-1985) i parla dels nostres primers espectacles.

Joan Lluís Bozzo entrevista Xavier Bru de Sala

Eres independentista a començaments dels anys 70, quan gairebé ningú no ho era. ¿I ara, què?

A les primeres eleccions em vaig adonar que la societat preferia de llarg l’autonomia, així que m’hi vaig apuntar, sobretot per no ser un marginal, que no en tinc vocació. El fet de sentir-me profundament iberista em va facilitar el trànsit. Ara, com abans i com sempre, penso que l’associació des de la igualtat i la independència és el millor per a Catalunya i també per salvar Espanya del centralisme de Madrid.

Com t’expliques que després de 300 anys de marginació i prohibició, seguim, tu escrivint, i jo, fent teatre, en català?

Primer, per la potència política i cultural de l’Edat Mitjana, que ens empeny des del passat. S’hi afegeix una notable, persistent i sembla que creixent incompatibilitat amb la manera de fer i de ser castellana.

Quina creus que és la prioritat número u de la cultura catalana actualment?

Recuperar el paper, perdut durant el pujolisme, de mirall crític i vertebrador de la societat. En tots els països que van bé la cultura és fonamental i un dels ingredients bàsics de la seva textura. Durant l’etapa autonomista els poders públics, i en bona part els mèdia, han procurat que no fos així i en bona part ho han aconseguit.

Quina és la raó que Mar i cel segueixi omplint els teatres?

De vegades es produeixen conjuncions que converteixen aportacions artesanes en obres d’art. En termes més prosaics, hi ha sumes que multipliquen. Potser és el cas. M’agrada destacar, com saps, el tema dels valors: Mar i cel és una crida a la tolerància, a la comprensió de l’altre i a l’equanimitat que explica tant l’èxit a Catalunya com les reticències en altres països.

¿A partir de quin altre gran clàssic català t’agradaria fer un gran musical?

Com saps, estic molt capficat amb Verdaguer, amb la personalitat i el drama de Verdaguer. M’agradaria contribuir a fer que els catalans el coneguessin i a través d’ell miressin de comprendre’s millor. Penso d’entrada en formats audiovisuals, però somio en d’altres... Un musical? Per què no. L’any vinent en farà 150 del triomf de la Renaixença, que li devem, i gràcies al qual encara som aquí.

Tu has tingut diversos càrrecs polítics. T’interessa la política com a professió?

De cap manera! Hauria pogut ser una passió, però vaig comprovar encara jove que tot el que fa olor de poder se’t menja viu. El poder, per poc que se’n tingui, genera una mena d’endorfines que tornen addicte al que es descuida. El millor antídot és deixar-ho abans que s’apoderi de tu.