El xiclet d’Adrien Brody
Diumenge passat vam veure com Adrien Brody es treia el xiclet que duia a la boca i el llançava a l’aire perquè la seva dona l’agafés. L’elegància de Hollywood és infinita. L’actor es va adonar, just en el moment que ja enfilava les escales de l’escenari, que haver de mastegar i fer un discurs per agrair l’Oscar no era una bona idea. Pobre home, desvalgut i mancat d’alternatives, l’única solució que va trobar va ser treure-se’l d’entre les dents i, com qui llança la moneda de la sort, tirar-l'hi a la seva estimada. Entregada a la causa, ella va reaccionar amb rapidesa intentant caçar al vol la boleta enganxifosa. Tot sigui dit, Georgina Chapman, exdona de Harvey Weinstein, feliçment divorciada del productor, ha hagut d’aguantar coses molt pitjors que tenir un xiclet mastegat a les mans.
No hi ha senyal d’amor més sincer que, en un moment ple de joia familiar, vestida de vint-i-un botó i amb sabates de taló d’agulla, actuar com el millor dels receptors de la lliga de futbol americà. La devota esposa va demostrar els seus bons reflexos i, a primera fila, ho va donar tot per entomar el projectil que el seu company acabava d’escopir. Les parelles hi són per ajudar-se en els moments difícils. S’ha de fer el que sigui si les habilitats previsores no són el punt fort del teu marit. Brody s’hauria pogut treure el xiclet de la boca quan va veure que arribava el moment de la nominació al millor actor. Escopir-lo dissimuladament, embolicar-lo en un paperet i guardar-se’l a la butxaca de la jaqueta. O enganxar-lo sota la butaca. O empassar-se’l mentre pujava a l’escenari. Però no. Ell va veure clar que qui s’havia de fer càrrec d’aquella emergència era la seva dona, amb filigrana aèria incorporada. Bé que ha de servir d’alguna cosa anar acompanyat a les gales. Però, a vegades, ni l’amor ni tota la il·lusió del món són suficients perquè es produeixi la màgia. Hauria sigut el súmmum de l’espectacle, un instant poètic, si Chapman, amb la seva elegància gràcil, com una nimfa dels boscos, hagués interceptat el petit bunyol ensalivat tan bon punt es completava la paràbola. Hauria sigut el moment viral d’una cerimònia més aviat ensopida. Però la perfecció és impossible. La trajectòria va ser erràtica perquè el llançament del flamant guanyador va ser atabalat. El xiclet va caure a terra i Chapman es va haver d’ajupir per recollir el xiclet de la moqueta. No hi ha dades sobre què en va fer ella després. Tant se val. Era el gran moment d’Adrien Brody i res ho podia esguerrar.
Brody va donar les gràcies pels valors familiars, per la bona educació rebuda dels seus pares, i va assegurar que ell es trobava en plena recerca de la grandesa: “Sé que la gent no acostuma a parlar així, però vull ser un dels grans. Em sento inspirat pels més grans”, va assegurar. Ho vam notar amb aquell xiclet. I en la manera com va exigir que s’aturés la música per fer el discurs més llarg. “Vull acabar, sisplau! Atureu la música! Ja ho he fet abans, això! No és la primera vegada!”, va exclamar, autoritari. La seva contundència ha merescut un altre rècord: el del discurs més llarg de la història dels Oscars.
El xiclet d’Adrien Brody es podria exposar al Hollywood Museum, just al costat del xiclet de Jennifer Lopez, aquell que la cantant va escopir a la mà de la seva assistent just abans de començar a rodar una escena. Un homenatge diferent de l'altra grandesa de Hollywood.