21/07/2022

Xuclets al coll

3 min
Xuclets al coll

Només han calgut un parell de sopars d’estiu perquè els pares d’uns quants adolescents coincideixin en expressar la seva perplexitat per un fenomen que han observat en els seus fills: la freqüència amb què els seus plançons arriben a casa amb xuclets al coll. Els xuclets, coneguts popularment com a xupetons, són un tipus de morat que es provoca xarrupant-li la pell del coll a un ésser desitjat.

Per descomptat, els xuclets no són nous. Fa dècades que existeix aquest estrany costum. Segurament, anys enrere hi havia una preocupació més gran per tapar-los i els presumptes agraciats amb aquest pseudopetó de ventosa es lligaven un mocador, es posaven jerseis de coll alt o s’aplicaven maquillatge per dissimular la marca de la xarrupada. Aquesta última opció no feia més que empitjorar el nyap.

La tradició es perpetua sobretot entre menors d’edat, perquè a partir d’una determinada maduresa s’hi deixa de trobar la gràcia. Bàsicament perquè en realitat el xuclet és una lesió i no pas un gaudi. L’acte de xuclar la pell del coll d’algú amb la finalitat de provocar el morat no és especialment plaent, ni per al qui xucla ni per al xuclat. És més agradable un petó, una carícia o fins i tot unes llepades. Però això no deixa senyal.

L’èxit d’aquest morat, que pot perllongar-se entre quatre i quinze dies depenent del furor emprat en la succió, rau en la constància pública d’un acte vinculat a la sexualitat. És una manera de donar a conèixer el nou estatus de persona que intercanvia saliva amb els seus congèneres. La persona xuclada fa saber a pares i amics que ja ha passat de pantalla, que té una nova manera de relacionar-se i que, per si en tenien algun dubte, ja és adult. Com més xuclets acumulats, més prestigi social. Té també una connotació de provocació. Una manera de dir que fa el que li dona la gana.

El xuclet té una altra intenció més sibil·lina. És una manera de marcar terreny, demostrant l’ascendència que es té sobre el cos d’una altra persona. Tenir la potestat de deixar hematomes (en aquest cas –esperem– des del consentiment i sense infligir dolor) és interpretat com un vincle. Els xucladors deixen constància de la seva existència en la pell d’un altre. El xuclet és una prolongació d’ells mateixos. Quan no estan amb la persona succionada, el morat els representa. És l’aval del vincle, tot i que aquest vincle pot ser tan temporal com el mateix hematoma.

Una dona sàvia, però, explica de quina manera va aconseguir que els xuclets deixessin d’aparèixer en el coll del seu fill. Va abordar l’assumpte amb naturalitat i bon humor però parlant amb propietat. Li va donar la informació no amb voluntat censuradora sinó estrictament divulgativa. Del popularíssim xupetó se n’hauria de dir equimosi. I va aclarir: l’efecte de ventosa que s’exerceix amb els llavis provoca un grumoll de sang que s’acumula sota la pell. I durant uns dies, la mare va valorar-li l’evolució dels, d’ara en endavant, grumolls del coll. “Al grumoll de la dreta sembla que li costa marxar”, “¿Vols que pregunti a la farmàcia si et pots posar Thrombocid per als grumolls del coll?”, “Sembla que els grumolls ja van de baixa”, “El grumoll de la dreta està agafant un to verdós...”. I des d’aleshores, l’assortit d’hematomes o xuclets ha anat a la baixa fins a desaparèixer. 