Arquitectura amb vocació emocional

L’arquitectura del segle XXI encara és una gran pàgina en blanc. Els experts apunten que la paraula clau en la creació d’edificis aquest segle serà llibertat. Llibertat de formes, de materials i a l’hora de buscar noves fórmules.

Al despatx d’arquitectes RCR, fundat a Olot per Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Villalta, fa 27 anys que conceptualitzen construccions sota el prisma d’aquesta llibertat. Les seves creacions arquitectòniques, innovadores en molts aspectes, els han valgut nombrosos premis internacionals. Les dues últimes obres amb segell RCR són un exemple perfecte d’aquesta llibertat creativa. Es tracta de l’Espai Públic Teatre la Lira, a Ripoll, i la carpa del restaurant Les Cols, a Olot. La primera es proposa instaurar un ordre nou en una ciutat antiga i utilitza l’acer patinable, un material innovador que protegeix els edificis de l’oxidació provocada per la corrosió atmosfèrica. A Olot, en canvi, la carpa del restaurant Les Cols pretén connectar arquitectura i natura i, per aconseguir-ho, utilitza unes làmines de PVC flexibles i, en certa manera, transparents. Els dos projectes van causar sensació en l’última edició dels premis FAD, els Oscars catalans de l’arquitectura: l’Espai Teatre la Lira va ser guardonat en la categoria de ciutat i paisatge, i la carpa va quedar finalista en la d’arquitectura i interiorisme.

Un teatre buit que atreu molt públic

Prop dels Pirineus, la ciutat de Ripoll presumeix d’un nucli urbà antic molt ben conservat i situat sobre la riba del Ter. Al lloc que abans ocupava el Teatre la Lira -un punt d’oci clau del casc antic que va ser demolit fa uns anys-, entre dues mitgeres i un carrer, s’alça avui una nova plaça que interactua amb el Ter a través d’una passarel·la que el travessa i fa de punt d’unió amb l’altra riba.

L’esperit de l’antic teatre continua inspirant l’indret. La plaça, que ocupa uns 600 m, és una balconada insòlita cap al Ter i cap al barri que ha prosperat a l’altre costat del riu. Una vegada oberta, s’ha convertit en l’escenari d’una intensa vida pública, inimaginable abans. Una persiana metàl·lica de dimensions monumentals cobreix la plaça a gran altura i baixa revestint-ne els costats per crear una separació subtil amb el casc antic: l’entramat metàl·lic vertical permet conservar el contacte visual amb les construccions limítrofes i atorga al mateix temps una certa intimitat.

El material usat al paviment, a les bandes i al sostre perforat ha estat només un: l’acer patinable. L’entramat horitzontal -una gelosia gegantina- està resguardat per una doble membrana transparent que té la funció de protegir la plaça de la intempèrie i filtrar els raigs del sol. D’aquesta manera, la llum arriba tamisada i es genera un agradable joc d’ombres en tot l’espai. El fet que la passarel·la estigui construïda amb el mateix acer reforça la sensació d’unitat entre els components d’aquesta atrevida intervenció. És una passarel·la a dues velocitats, i el seu disseny facilita aquesta lectura: una part llisa destinada a una marxa més ràpida i una de perforada dedicada a un passeig més descansat, per a la contemplació de la natura. Obert cap al sud, aquest segon recorregut està realitzat en capes metàl·liques verticals que deixen entreveure el riu que passa plàcidament sota els peus dels vianants. D’altra banda, el passeig ha estat singularitzat amb diverses cadires, també d’acer patinable, ben integrades en el disseny. La transició conviu aquí amb una vocació de lloc de repòs: asseure’s sobre el curs del riu convida a una reflexió -conscient o no- sobre el temps.

Preguntat sobre l’Espai Teatre la Lira, Rafael Aranda, de RCR Arquitectes, insisteix en la importància que té el volum buit, i també en l’efecte òptic de marc, perceptible quan es travessa la passarel·la cap al centre: el nou umbracle emmarca un tros de l’antiga ciutat. Pel que fa a l’acer patinable, el seu ús es veu legitimat, segons Aranda, perquè homenatja la tradició metal·lúrgica que s’havia desenvolupat aquí, en la confluència del Ter amb el Fluvià.

D’altra banda, a Olot els arquitectes RCR hi han realitzat una carpa vinculada a un restaurant que havien dissenyat uns anys enrere, Les Cols, on hi ha els fogons de Fina Puigdevall, dues estrelles Michelin. Com puntualitza Rafael Aranda, aquí el despatx d’arquitectes s’ha llançat a la recerca d’una sensació difícil de definir avui dia: “L’atmosfera de les reunions a l’exterior, dels àpats familiars al camp sota l’ombra d’una arbreda o d’un tendal”.

Per aconseguir-ho, el generós jardí del restaurant ha estat modificat en la seva morfologia. La idea era obtenir una superfície plana més extensa al fons d’una petita vall; la terra i les pedres de l’excavació han estat utilitzades per definir els murs, els talussos i el paviment. Els tubs d’acer es recolzen sobre talussos enfrontats: la inflexió provocada pel seu propi pes genera la corba que dóna la forma de catenària a aquest singular umbracle. Una doble membrana -d’ETFE (una varietat de plàstic densa i transparent), amb la cara superior serigrafiada, subjectada sobre els tubs- protegeix l’espai del sol i de la pluja.

Totes les divisions verticals estan articulades a través de làmines de PVC flexibles (sempre del mateix ample de 30 cm, variant en altura), suspeses dels tubs. El PVC, normalment associat a activitats industrials, aquí es veu ennoblit d’una manera inesperada. La partició dota de flexibilitat l’espai, de més de 1.400 m: dins d’aquest perímetre s’ha creat un ritme d’àrees estretes que faciliten diverses distribucions. Aquests petits espais, una espècie de patis boscosos, recullen l’aigua de la pluja i exalten la presència dels arbres dins del mateix recinte.

El mobiliari és completament transparent, sobri i funcional. Ha estat realitzat en metacrilat, i aquest material neutre, que passa gairebé desapercebut, ressalta els colors i les textures dels plats que se serveixen. Un homenatge a l’art culinari, la discreció absoluta de les taules i de les cadires té també el mèrit de no interferir en la percepció etèria del conjunt.

El més sorprenent de tota aquesta gesta és l’aspiració a plasmar una al·legoria de la natura: l’essència del que seria un prat ideal amb arbres i clarianes. Com en el Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare, el llenguatge utilitzat aquí és metafòric: hi ha uns elements reals -arbres, pedres- i uns elements ficticis -làmines de PVC, tubs de metall i altres materials convencionals-. Els uns suggereixen les parts absents (rius, llacs, muntanyes més llunyanes) i els altres s’insinuen com a mostres tangibles del món mineral i vegetal, unes mostres que la imaginació engrandeix de manera subliminar.

‘Un déjeuner sur l’herbe’

Reunits en un conjunt coherent, aquests trossos componen la imatge d’un paisatge ideal tal com està gravat en la nostra memòria. Una composició poètica que harmonitza amb el concepte, personal però també estandarditzat, de natura. Una proesa de disseny que barreja amb habilitat arquitectura, enginyeria, interiorisme i paisatgisme, aquesta carpa té alguna cosa de màgica. És un lloc pensat per a celebracions. Entre les impressions duradores que provoca, hi figuren la levitat i la intemporalitat. L’arquitectura no s’arrisca sovint per les terres de l’al·legoria, ja que aquest procediment és més propi de les altres arts. En pintura és cèlebre el Concert campestre de Giorgione i Ticià, que agrupa dos mons: un de real, integrat per uns músics que assagen en un prat, i un de somnis, que situa en companyia dels músics dues dones nues movent-se amb gràcia: òbviament, les muses. Una harmonia similar va buscar Édouard Manet, uns segles després, amb el seu llenç Esmorzar sobre l’herba. En aquesta gran composició pictòrica, que passa en una clariana de bosc, diversos personatges es reuneixen per esmorzar sota l’ombra d’un arbrat. Pertanyen a moments i mons diferents, però tot reflecteix que gaudeixen d’un agradable moment plegats. Avui dia podrien reunir-se a la carpa de Les Cols. Amb un èxit comparable.