Quan la Núria Novell era petita s’aferrava a un pensament per sobreviure. Imaginava que era capaç d’arribar de puntetes a la balda que tancava per dins la porta del lavabo de casa seva. “La meva mare sempre em deia: «Passa tu primer i vés traient-te la roba». El dia que vaig aconseguir tocar la balda amb els dits em vaig sentir fantàsticament bé. Recordo com si fos ara el moment que vaig poder tancar la porta. Ella picava des de fora cridant que obrís però jo li deia que no”. Aquesta nena espantada i trista també tenia un altre somni: embarcar-se i salpar amb un dels vaixells que estaven atracats al port de Barcelona, i dels quals sentia a les sirenes, matí i nit, des de la seva habitació. En els dies més foscos pensava sortides més desesperades, com acabar amb tot i tirar-se per la finestra.

Han passat 53 anys i per fi ha aconseguit expressar en veu alta el secret que l’ha martiritzat tota la vida. Ara ho explica amb un torrent de veu i una claredat que commou: “Jo vaig ser víctima d’abusos de la meva mare. Mai ho havia dit a ningú en tota la meva vida perquè jo pensava que com que era la mare ningú em creuria”.

Per poder tirar endavant va decidir, sense saber com, “amagar els fantasmes perquè no molestessin gaire i així poder viure”, explica. Però un dia es va quedar sense feina. D’això fa tres anys i li va servir per dir prou: “Ara, ara és el moment de parlar amb algú perquè m’ajudi”, va pensar la Núria Novell.

Va trucar a la porta de la Fundació Vicki Bernadet, que des de fa 17 anys dedica cos i ànima a acompanyar i socórrer les víctimes d’abusos sexuals infantils. “El meu cor em deia: tu calla i no diguis res. Però per sort va guanyar el cervell”, explica la Núria, ja més refeta d’aquest malson. Necessitava desprendre’s de la llosa que portava a sobre: “Volia treure’m aquest pes perquè no podia controlar els records. Em venien al cap aquests pensaments i això em feia sentir molt malament”. Ara ho veu lluny, però recorda que abans d’anar-hi va passar “una setmana horrorosa” i que quan marxava després de parlar-ne per primera vegada tenia “moltes ganes d’anar cap a casa i plorar i plorar....”. “Sentia molta ràbia. Per sort, la psicòloga em va transmetre molta tranquil·litat”, afegeix.

Maltractaments constants

Els abusos van començar quan era molt petita. “No recordo quants anys tenia”, reconeix. Sí que té molt present que als 8 anys es va plantar: “Vaig dir-li a la meva mare que prou”. Però els maltractaments i altres tipus d’abusos van continuar fins als 20 anys. “Només em donaven arròs bullit, quan el meu pare s’estava menjant un bistec a la mateixa taula. Per esmorzar només bevia un got de llet amb pa i així havia de passar tot el matí”.

També li dol a l’ànima que la seva mare hagi malparlat d’ella contínuament. “Per fer-me quedar malament i que ningú em cregui ha anat dient que sóc prostituta i drogoaddicta. Així, si jo dic el que ella m’ha fet la gent pensarà que vaig drogada”, explica. La Núria mou el cap i les mans i repeteix: “És molt complicat, molt complicat”, conscient que és difícil pair tanta injustícia i mala fe. I afegeix, encara incrèdula: “Al mateix temps que ho feia m’ho negava. Em deia: «Si crides, et pego». I quan em pegava, després repetia: «Jo no t’he pegat»”.

Els dissabtes a la nit apareixia la bèstia negra. “Em tancava al lavabo i allà abusava de mi. No li importava que a fora hi hagués la meva àvia o el meu germà, que té tres anys més que jo. El meu pare passava molt temps fora de casa. Tot quedava en el cercle familiar”, diu. Recorda una vegada que la seva àvia va picar a la porta del lavabo: “Sentia els meus xiscles, i va dir: «Eh! Què passa aquí?»” La mare de la Núria la va engegar. La família ho va amagar i a l’escola ningú va detectar res. “I això que a les llibretes dels deures hi dibuixava taüts. No és normal. El mestre ho hauria d’haver vist”, diu la Núria.

Una vida més digna

També recorda que era una nena trista i que sempre estava malalta, que acostumen a ser símptomes de possibles abusos sexuals. “La meva mare em feia mal i això no era normal. Jo sabia que passava alguna cosa però no entenia què era exactament tot allò. Quan vaig ser més gran sí que li vaig plantar cara, però quan ets petit necessites que els altres et treguin d’aquí”, argumenta. La Núria encara necessita pastilles per poder dormir. “Això no se supera mai perquè et queda gravat a dins del cervell. Però sí que pots tenir una vida més digna i molt millor”. Les seqüeles d’aquells anys terribles es van traduir en problemes de gana, de son i també dificultats per mantenir relacions sexuals. Tampoc ha volgut ser mare, ni casar-se. “Segur que tot hi influeix”, sintetitza.

La seva mare encara és viva però no n’ha volgut saber mai més res. “El dia que van marxar de casa per anar a viure fora de Barcelona i em van deixar abandonada amb 20 anys no et pots imaginar l’alliberament que vaig sentir”, reconeix. No l’ha perdonat i ha arribat un punt que tampoc li interessa saber per què ho feia. “A mi què em pot dir? No hi ha cap motiu per agafar una nena i desfogar-s’hi. No hi trobo cap lògica”.

La Núria està animada i té ganes d’explicar-se per si pot ajudar algú altre. Veure les fotos de quan era petita li provoca tristesa: “Penso en el que hauria pogut ser i no va ser”. Però afegeix: “Quan era petita sempre estava trista i des que he après a riure ja no he parat”. I sempre l’ha acompanyat una determinació: “Ella em deia que tot era culpa meva però jo sempre vaig pensar que no, que jo no havia fet res”.