El Camerun o la màquina del temps

Vespreja. Un cercle imperfecte d’arbres delimita la zona de celebració. Al centre s’hi agrupen els músics: un toca els timbals; un altre una espècie de xilòfon al qual ha afegit unes banyes de vaca per projectar el so; els altres, menys professionals, colpegen pals, campanes i trossos de metall. El resultat és una harmonia sorprenent i repetitiva que es va ficant a poc a poc al cos fins a fer que sigui impossible no acompanyar-la amb el peu o picant de mans.

Al seu voltant, la resta d’adults del poble fan voltes. Els homes, descalços, abillats amb tapalls i concentrats en la música. Les dones, pràcticament nues, a excepció d’una faldilla elaborada amb fulles d’arbre que amb prou feines cobreix les parts més intimes. Davant de tots, quiet, seriós però amb cara amable, el cap dels dowayo, un ancià del qual no es podria endevinar l’edat amb certesa. Porta una túnica blanca i una llança d’uns dos metres de llarg, i contempla orgullós la cerimònia.

Finalment, apartat de tots els altres en una zona més fosca, mantenint un ritme espectacular amb els peus i amb tot el cos, hi ha el personatge més misteriós de tots. Es tracta d’algú que ben podria ser definit com a home arbre. Té la cintura envoltada per una faldilla de fulles, les mans cobertes de fulles i la cara, juntament amb la resta del cap, tapada per més fulles.

Aquesta escena descriu la festa que els dowayo, una tribu establerta al nord-oest del Camerun, celebren cada any en honor als seus ancestres. L’escriptor anglès Nigel Barley va llançar a la fama aquest poble arran de la publicació del bestseller L’antropòleg innocent, un assaig que detallava, no sense certes dosis de sornegueria britànica, la interacció de l’autor amb els membres de la tribu.

Un món al marge de la modernitat

Els dowayo i la seva sorprenent celebració són només un exemple de les realitats fascinants que ofereix al visitant el Camerun, un país situat al cor de l’Àfrica, lleugerament per sobre de l’equador però al sud del desert del Sàhara. Els portuguesos van ser els primers europeus a visitar el país. La gran quantitat de gambetes que van trobar-hi va fer que el bategessin com a Rio dos Camaroes. Amb el temps, el nom va derivar a Camerun.En aquest país les tribus ancestrals com els dowayo conviuen amb els pigmeus, que cacen a la selva, uns centenars de quilòmetres més al sud. També hi trobem muntanyes de 4.000 metres d’altitud i platges paradisíaques repletes de cocoters. Els ximpanzés i els goril·les, que es poden observar en llibertat, s’encarreguen de recordar als visitants que tot en aquest lloc està revestit d’una aura especial.

Entrar en contacte amb un món no embrutit per la modernitat no és fàcil: planificar un viatge al Camerun requereix tenacitat i certes dosis de paciència. Per començar, és necessari un visat de turisme que cal sol·licitar a l’ambaixada de Madrid. A més, abans de marxar hi ha diverses vacunes que estan recomanades, i una, la de la febre groga, que és obligatòria. A diferència d’altres països africans on mai no es comprova aquest requisit tret que el funcionari en qüestió necessiti diners en aquell moment i vegi possibilitat d’aconseguir-ne demanant la cartilla de vacunació, aquí s’exigeix sistemàticament mostrar-la a l’arribada a l’aeroport.

A banda, un vol directe des de Barcelona no trigaria més de sis hores a aterrar al Camerun, però actualment no existeix i és necessari fer alguna escala que ho allarga un mínim de quatre hores més. La bona notícia, almenys, és que el fus horari no canvia: és el mateix que a Catalunya.

Al Camerun es parlen més de 200 llengües diferents. La més estesa és el francès, que, juntament amb l’anglès, utilitzat solament al nord-oest del país, són les oficials del país. L’aeroport principal d’entrada està situat a Douala, la ciutat natal del futbolista Samuel Eto’o i la segona més important del país. Després d’unes quatre hores per carretera, no sempre asfaltada, s’arriba a la capital, Yaoundé, una metròpoli amb gairebé dos milions i mig d’habitants des d’on es pot agafar un tren per desplaçar-se al nord. La durada oficial d’aquest trajecte és de catorze hores. La real no sol baixar de les divuit.

Els vagons són còmodes i, aparentment, hi ha prou seguretat. Un cop s’arriba a Ngaoundéré, la ruta es torna a complicar. Queden encara un mínim de cinc hores en vehicles de dubtosa fiabilitat per camins de terra fins a arribar a la sorprenent i remota ciutat de Poli.

Tribus en estat pur

Poli és el lloc ideal per comprar provisions, aigua, calçar-se les botes i posar-se la motxilla a l’esquena. Des d’aquí, amb un guia que faci també les funcions de traductor, es pot arribar caminant, en unes quantes hores més, a contemplar algunes de les tribus més interessants i fascinants de tota l’Àfrica i, segurament, del món sencer.

Al nord del Camerun, i també als països que l’envolten (Nigèria, el Txad i República Centreafricana), s’hi han donat cita, al llarg de la història, diverses races, pobles i religions. Alguns s’han barrejat. D’altres romanen inalterables en el temps.

Els bororo són ramaders, seminòmades i tenen per costum fer-se talls a la cara, similars als tatuatges però més cridaners i, certament, més dolorosos. Els dupa viuen encara més aïllats, a la muntanya, en barraques de tova. Són camperols, encara que també utilitzen uns rudimentaris arcs i fletxes per caçar. La seva dieta no és gaire variada: esmorzen, dinen i sopen plats elaborats amb mill. També són capaços de fermentar-lo i elaborar una cervesa amb aspecte de fang però amb bon gust per a qui aconsegueix acostumar-s’hi. Durant la temporada seca en consumeixen diàriament. Els dowayo, als quals fèiem referència al principi de l’article, també mantenen les seves tradicions: els remeis naturals, la beguda local, la música i el ball, a més d’una acollidora benvinguda, sovint desinteressada, al desconegut.

Amb tot, el Camerun és un país que no deixa indiferent a ningú. De vegades és dur, però hi ha grans recompenses esperant. Les seves ciutats caòtiques amb embussos impossibles conviuen amb remots llogarets oblidats per la història. I un malentès amb un policia corrupte pot quedar enterrat en la memòria al minut següent gràcies a un nen que vol compartir la seva joguina de fang.

Independent, almenys políticament, des del 1960, el Camerun és, al capdavall, l’Àfrica en estat pur.