D'heroi nacional a ogre fiscal

En una època no gaire llunyana, el seu nom era sinònim d'autoria i qualitat. Era una garantia d'un cinema interessant que no renunciava al gran públic. Però la gran personalitat del cinema francès ha cedit el seu lloc, en els últims temps, a una mena de caricatura de si mateix. Gérard Depardieu ja no és aquell intèrpret escollit per encarnar tots els herois nacionals, de Balzac a Rodin, de Jean Valjean al comte de Montecristo i de Danton al mateix Obèlix. La seva nova imatge pública s'assimila a la d'una mena d'ogre mediàtic i evasor d'impostos.

A França la polèmica ha adoptat proporcions desmesurades, amb una sobredosi informativa que fregava el ridícul -enviats especials a Mordòvia per seguir la cerimònia en què li van entregar la nacionalitat russa- i certa saturació entre l'opinió pública.

També han aparegut portades tan impactants com la del prestigiós setmanari cultural Les Inrockuptibles, fa només uns dies. S'hi llegia: "Depardieu 1948-2013". Decretant la seva mort com a icona cinematogràfica, la revista denunciava que preferís defensar règims semidemocràtics que pagar la nova taxa del 75% per als milionaris aprovada pel president François Hollande en nom de la solidaritat ciutadana. "Podríem riure si, darrere de la façana jovial de Depardieu, de les seves botifarres als socialistes i als serveis fiscals francesos, no percebéssim un malestar, una pèrdua del nord, una forma de suïcidi inconscient que ens entristeix", sostenia el setmanari, que recordava els grans moments de la carrera de Depardieu.

Un repàs a la seva filmografia demostra que no n'han faltat. L'actor va ser descobert per Agnès Varda i Marguerite Duras, i revelat al gran públic per Bertrand Blier i Bernardo Bertolucci. Més tard seria coronat per François Truffaut i Alain Resnais, i fins i tot exportat a Hollywood com a encarnació de l'home francès per antonomàsia, barroer però encantador.

La seva encarnació de Cyrano de Bergerac li va reportar el premi d'interpretació a Canes, un Cèsar al millor actor i, fins i tot, una nominació a l'Oscar, que diuen que se li va escapar per falses acusacions de violació. Amb tot, l'èxit internacional de l'adaptació del clàssic de Rostand -i, en menor mesura, la delicada Tots els matins del món, en què interpretava el músic Marin Marais, mestre de la viola de gamba- li va suposar un passaport al cinema internacional, a través de projectes com la comèdia romàntica Matrimoni de conveniència, que el director Peter Weir va escriure expressament per a ell, i 1492: la conquesta del paradís, després que Ridley Scott l'escollís per interpretar Cristòfor Colom.

Cinema comercial

Des d'aleshores, fa prop de dues dècades, Depardieu ha anat abandonant progressivament el cinema d'autor i ha preferit un cinema d'esperit més comercial, com la saga d'Astèrix i les produccions televisives d'envergadura però qualitat dubtosa. Mentre el seu prestigi perdia brillantor, Depardieu preferia invertir en negocis tan improbables com concessionaris de motos, vinyes de la Borgonya, restaurants de luxe i carnisseries de barri. Només alguns directors de prestigi, com André Téchiné a Els temps canvien, el van aconseguir recuperar en projectes interessants. Claude Chabrol també li va oferir un gran paper a la crepuscular Bellamy, en què interpretava un detectiu inspirat en les novel·les de Simenon. Rodada poc abans de la seva mort, Chabrol li va demanar que s'aprimés. "Si no, hauré de rodar-la en scope!", deia sense ironia aparent.

En canvi, les noves generacions de directors francesos no han sabut aprofitar el seu talent, malgrat algunes excepcions comptades, com ara el tàndem format per Benoit Delépine i Gustave de Kevern a Mammuth, en què interpretava un motorista proletari i embogit, o bé François Ozon, que el va convertir en un fogós sindicalista a Potiche, adaptació d'una exitosa comèdia francesa de bulevard dels anys setanta al costat de la seva íntima amiga Catherine Deneuve, amb qui es fa petons a la boca cada vegada que es creuen.

Deneuve és una de les poques figures públiques que s'han atrevit a defensar-lo, a través d'una tribuna apareguda al diari Le Monde. La resta de la professió, en canvi, ha preferit mantenir un silenci prudencial. Un símptoma de la seva imatge sulfurosa, que divideix com pocs altres grans noms del cinema francès.

Suport a Sarkozy

Fa uns mesos, durant la campanya electoral francesa de la primavera del 2012, Depardieu va desconcertar en expressar el seu suport a Nicolas Sarkozy. Tothom donava la victòria de François Hollande per segura i els artistes que havien donat suport a Sarkozy en l'anterior batalla electoral preferien adoptar un perfil baix. Tots, excepte Depardieu, que va aparèixer per sorpresa en un míting per fer una encesa defensa de l'expresident. Era el seu primer gest en direcció a l'exili, que ha acabat adoptant després d'un llarg mes de polèmiques encadenades.

L'escàndol va començar a mitjans de desembre, quan Depardieu va expressar la seva voluntat d'instal·lar-se a Bèlgica per deixar de pagar impostos a França, perquè considerava abusiva la nova legislació sobre la fiscalitat, que segons l'actor penalitza els francesos que han tingut èxit a la vida. El primer ministre, Jean-Marc Ayrault, habitualment d'expressió moderada, el va tractar de "minable", una paraula de difícil traducció, més agressiva que lamentable i una mica menys que patètic. Depardieu, ofès per les paraules del cap de govern, va decidir renunciar a la nacionalitat francesa a través d'una carta oberta apareguda a la premsa. Així començava un vodevil públic que va acabar amb la concessió del passaport rus per part de Vladímir Putin, així com del seu suposat nomenament com a futur ministre de Cultura de la regió de Mordòvia. "El meu pare era comunista i escoltava Ràdio Moscou. La vostra també és la meva cultura. A Rússia s'hi viu bé", va expressar en una altra missiva publicada per la televisió d'estat.

Les repercussions de la seva excomunió voluntària encara duren. La dreta francesa, alineada amb l'actor per denunciar la política fiscal dels socialistes, va assegurar que França havia esdevingut "la riota del món", com va dir l'exministra Valérie Pécresse.

Un editorial del diari britànic The Times comparava l'afer amb l'escàndol DSK del 2011 i el qualificava com "una nova farsa francesa". "Depardieu és el nou Strauss-Kahn, un home de qui [els francesos] no volen tornar a sentir parlar", va sostenir el diari. No per casualitat, el seu nou paper hauria de ser el mateix DSK, a les ordres d'Abel Ferrara i amb Isabelle Adjani, una altra estrella caiguda del cinema francès, interpretant Anne Sinclair. "Hollande ha fracassat a l'hora d'entendre la importància d'aquest afer. Sarkozy no l'hauria deixat marxar i Mitterrand l'hauria convocat a l'Elisi", afegia. L'actual president es va limitar a trucar-li, però sense aconseguir convèncer-lo perquè no marxés. El New York Times i el Financial Times, que va col·locar Depardieu a la portada, també van elevar la polèmica a la magnitud de crisi política que posava en dubte la política fiscal del govern. Per si no fos prou, només uns dies després el Consell Constitucional francès va tombar la nova llei fiscal perquè la considerava injusta i desproporcionada. Però ja era massa tard: Depardieu ja havia fet les maletes.

Hiperemotivitat patològica

Els més optimistes esperen que l'actor reaparegui en un tercer acte imprevist que posi un punt final lleugerament més gloriós a una existència iniciada a la perifèria proletària de Chateauroux, una petita ciutat de la França profunda. De pare obrer a la metal·lúrgia i mare mestressa de casa, Depardieu va temptejar amb la il·legalitat encadenant feines tan poc gratificants com el contraban de tabac i alcohol i la protecció de les prostitutes que freqüentaven la base militar nord-americana als afores de la ciutat. Havia de ser futbolista, fins que va descobrir el teatre. La seva vida haurà estat marcada per la tragèdia: de la mort del seu millor amic en un accident de cotxe el 1968 a la del seu fill Guillaume, quaranta anys més tard, per complicacions derivades d'una pneumònia.

L'actor es va lliurar del servei militar per "hiperemotivitat patològica". Explicaven que no era capaç de reaccionar seguint el dictat de la raó, sinó que expressava una animalitat que es percep en pantalla i seguia el seu instint irracional fins a les últimes conseqüències. El mateix mal que li diagnostiquen els amics per disculpar-lo del xou mediàtic que ha protagonitzat en els últims temps.