Dictadors i excèntrics
Són personatges cruels. Torturen, reprimeixen, espolien i s'aferren a un poder que creuen que els pertany. Són dèspotes ebris de capricis. La seva maldat és compatible amb el col·leccionisme, el luxe, el gust hortera i el culte a la personalitat. Els encanta prohibir des de l'oposició política fins a l'òpera o les barbes. Combinen el narcisisme, la paranoia i el sadisme. Són els Calígules del segle XXI.
Muammar al-Gaddafi va morir amagat en una claveguera, lluny del seu palau daurat, homenatge al kitsch , decorat amb quadres que reproduïen fantasies eròtiques i on guardava una col·lecció d'armes d'or i diamants. El coronel va ser l'últim gran dictador excèntric. Un dèspota embogit per la crueltat, l'escenografia i el mal gust. L'espectacle el precedia. Viatjava amb la seva haima, amb un camell que li proporcionava la llet fresca que bevia cada matí, amb una guàrdia personal formada per trenta verges esculturals entrenades per matar i un fons d'armari que desafiava els límits del mateix personatge.
La història de Gaddafi no és gaire diferent de la d'altres dictadors africans. El petroli transformava les seves atrocitats en malifetes d'un aliat incòmode de les potències occidentals. Un cop mort, quan l'autòcrata s'havia convertit en la imatge d'un boig espantat que acabaria linxat per la seva gent, al palau presidencial hi van trobar fotografies d'un amor platònic, l'antiga secretària d'Estat nord-americana Condoleezza Rice, a qui havia compost una cançó: Flor negra a la Casa Blanca .
Muammar al-Gaddafi va ser la inspiració perfecta per al tirà pallasso que Sacha Baron Cohen ha batejat com l'almirall general Aladín, El dictador barbut de la imaginària República de Wadiya que ha arribat als cinemes.
La fundació nord-americana Freedom House considera que en aquests moments hi ha més de 40 dictadors al món que controlen el destí de 1.900 milions de persones. Poders absoluts, construïts sobre la riquesa dels recursos naturals, o les aliances estratègiques, reforçats per la crueltat i la repressió, i exercits des del despotisme. Com més mediocre és el personatge, més gran s'erigeix la seva estàtua, més presents són les fotografies que el mantenen viu, eternament jove i vigilant sobre el poble temorós i empobrit.
Els cadells del règim
Moltes vegades, el país és un negoci familiar. Dictadors cruels amb fills capriciosos assedegats d'un poder que han vist exercir i defensar amb autoritat. Els cadells del règim a Guinea Equatorial o a l'Uzbekistan són personatges de la jet set a Califòrnia, París o Londres, controlen negocis internacionals, viuen malgastant una fortuna amassada sobre l'espoli. Són els reis de la festa en uns països amb les presons plenes.
Fins i tot a la dictadura hereditària de Corea del Nord, obligats a l'aïllament més absolut en el país més pobre del continent asiàtic, Kim Jong-il es feia portar cada dia en avió llagostes acabades de pescar. Si el poder corromp, la dictadura eleva els autòcrates a la categoria de monstres extravagants.