L'Antònia Font real: "Quan em van dir que posarien el meu nom al grup em vaig sentir afalagada"

Té el nom de dona més singular i més ple del pop de les dues últimes dècades. És mestra, i també recita. Ja té nebodes a la universitat, la càtedra des d'on el seu nom, ara fa setze anys, va quedar marcat per sempre com l'insigne del pop. El primer any de filologia catalana compartia cotxe, per anar al campus, amb els també llucmajorers Jaume Manresa i Sebastià Alzamora, l'escriptor. Va substituir Joan Miquel Oliver a la llibreria Quart Creixent.

___¿Recordes el moment en què et van dir que es dirien Antònia Font?

___Disset anys és molt de temps, han passat moltíssimes coses en tots els aspectes i la meva manera d'ordenar els records potser no sembla del tot coherent. He volgut fer aquest incís perquè, realment, la imatge que tenc d'aquest moment és d'en Pere Debon i jo al bar del Ramon Llull (l'edifici de la universitat on anàvem a classe), en una taula de marbre, en un racó, entrant a la dreta. Me'n record perquè normalment érem quatre o cinc i aquell dia no sé per què no hi havia ningú més. El grup ja estava embastat i no sé si ja assajaven o no. Li vaig demanar a en Pere si ja sabien quin nom es posarien. En Pere em va començar a dir que sí, que havien pensat un nom, però no m'acabava de dir quin era: "És que és un nom una mica especial". I jo insistia: "Bé, però quin nom és? No entenc per què no m'ho dius". "Mira, que t'ho diguin en Joan Miquel i en Jaume quan vinguin". Em va sorprendre tant aquesta conversa que no record quan m'ho varen dir realment, és curiós.

___Quina explicació te'n van donar?

___No hi havia un sol motiu clar: que estava bé tenir un nom de dona sense que n'hi hagués cap, que havia de ser un nom mallorquí, que sonàs bé, que no fos gaire llarg... i que havien pensat en el meu perquè complia aquests requisits i perquè, a més, m'ho mereixia de sobres.

___I com vas reaccionar?

___Les seves explicacions em van sonar del tot raonables. S'ha de tenir en compte que a certes edats tot sembla possible si no normal i, al mateix temps, evidentment, em vaig sentir bellíssimament afalagada perquè què més vols, no?

___I ja els coneixies a tots?

___No me'n record de si coneixia en Pau, supòs que l'havia vist qualque vegada però jo som un poc despistada. Era el germà petit d'en Pere i estudiava en un altre edifici i tenia els seus amics. En Jaume i jo som del mateix poble, de Llucmajor, i ens coneixíem de l'institut i del seu germà, havíem anat junts a classe a COU i vàrem començar plegats a filologia catalana. A primer, ens vàrem apuntar a una assignatura optativa que en realitat formava part del pla d'estudis de primer de filosofia i en aquesta classe vàrem conèixer en Joan Miquel, en Pere i en Pere Estarelles, el primer baixista. Des d'aquest moment, la nostra colla va quedar definida i, sens dubte, això és el millor que me'n vaig dur de la universitat, a més d'Antoni Artigues -professor de magisteri.

___Com recordes el primer concert d'ells que vares veure? Supòs que va ser el seu debut als quintos de Bunyola, el 1997.

___Molt divertit i emocionant! Jo havia començat a fer classes de repàs a dos germans que estudiaven magisteri i amb el primer sou em vaig comprar un vestit vermell per anar a l'estrena del grup. Abans d'entrar discutíem si em voldrien fer pagar entrada o no i deien: "Tu mostra el carnet i se pensaran que has de tocar". Ens ho vàrem passar pipa i varen triomfar.

___¿Podies imaginar mai que arribarien a ser no només el grup mallorquí de pop més universal de la història, sinó els referents que capgirarien el pop en català de les dues darreres dècades?

___Crec que no ho vaig pensar fins que ja va estar fet. Però això no significa que no n'haguéssim pogut parlar fent broma, tot imaginant "la vida de l'artista". En tot cas, una cosa era segura: el que fessin naixeria amb la voluntat de ser bo. És un grup de persones que creuen que les coses o es fan ben fetes o no es fan i que si es fan és perquè tenen un sentit. Amb aquesta filosofia, no et pots equivocar. I, a més, tenien el més important, una sensibilitat especial.

___17 anys després, han esdevingut tot un paradigma. Tu que hi has mantingut la relació des del principi, ¿creus que són les mateixes persones amb poques pretensions que quan es van ajuntar per fer places de pobles?

___Els canvis que hi hagi pogut haver pràcticament només són físics. En la resta estam exactament igual.

___¿El fet d'haver de compartir el teu nom, que per sempre més ja serà d'una col·lectivitat, ha suposat una càrrega?

___No, en cap cas, només faltaria! Ha estat una gran experiència i n'he après molt. He après coses que probablement no hauria conegut si no fos per aquest fet, sobretot a nivell personal. He estat més conscient del nom i els llinatges que em varen posar quan vaig néixer i que mai havien estat només meus. Cada nom és el que és perquè abans hi ha una història que va molt més enllà del simple individu que el porta. En aquest aspecte, tots els noms formen part d'una col·lectivitat.

___¿El més a prop que has estat de cantar o participar amb ells ha estat en el disc poemari Odissea trenta mil (Blau, 2002), firmat com a Drogueria Esperança, amb els companys de Magisteri Teatre, on hi havia en Joan Miquel?

___Així amb públic, sí, supòs que sí. Però jo sempre he sentit que participava amb ells, no hi ha hagut la necessitat de fer-ho d'una manera explícita.

___¿Recordes haver actuat amb ells o alguna col·laboració, fins i tot compositiva?

___He fet prou cafès, hamburgueses, panets, gintònics, roms amb coca-cola, cerveses i altres amb ells per haver participat en el debat creatiu tantes vegades com cafès, hamburgueses, panets, gintònics, roms amb coca-cola o altres hàgim pogut fer.

___A més del nom, amb què creus que els has estat decisiva?

___Crec que no he estat més decisiva que cap altre amic o persona amb qui hagin pogut compartir camí vital. En tot cas, quants altres deuen haver estat molt més decisius que jo?

___Tria alguna imatge o record representatius del teu vincle amb el grup.

___Un dia havia quedat amb en Joan Miquel i n'Artigues per anar a Lórien -un bar del centre de Palma-. En Joan Miquel em va venir a recollir. Quan sortíem de la plaça Major, baixant les escales del Teatre Principal, em va passar els auriculars de l'MP3 per escoltar una cançó nova que havia fet. Era un divendres al vespre, feia fred, no hi havia ningú... la cançó era tan guapa que em vaig posar a plorar i ens vàrem haver d'asseure a la parada del bus a esperar que em passàs una mica. En Joan Miquel va ser molt considerat i no va fer cap comentari.

___Quin dels seus discos i cançons prefereixes?

___M'agraden especialment Taxi i la cançó del robot. De tota la resta, seria incapaç de descartar res, tot és especial i amb tot m'hi identific. Aquesta pregunta és massa difícil.

___¿Tu te n'assabentares abans que tothom, t'ho digueren, o la dissolució t'arribà a través del comunicat que varen fer?

___Jo sempre solia saber amb antelació les coses importants que havien d'anar sortint, simplement perquè, quan parles amb els amics, et contes el que fas o el que voldries fer. Però el fet que el grup deixi de circular és una cosa que un dia o altre havia de passar, ja diuen que no hi ha res que duri per sempre i no és bo aparcar-se en cap situació simplement perquè aquesta situació funciona. A més, la producció dels components no s'atura. ¿Saps quantes coses ens han de donar encara i que potser no serien si el grup continuàs? No es pot tenir tot.

___Aniràs a algun dels concerts de comiat? __Esclar! I disfrutaré molt, com tothom, serà fantàstic.