Entrenar-se, competir... i estudiar

La recepta per arribar a ser un esportista d’elit és tan coneguda com difícil de seguir. Cal esforç, disciplina, talent, moltes hores d’entrenament -entre quinze i vint setmanals- i competicions quasi cada cap de setmana. Però la cosa es complica durant l’etapa de formació, ja que a tot això cal afegir-hi les hores de classe, els deures, els treballs i els exàmens. És aquí on entren en joc les escoles que adapten les classes a les necessitats d’aquests alumnes especials i, sobretot, la força de voluntat d’uns adolescents que amb prou feines tenen temps lliure en comparació amb la resta de companys.

“I tant que és difícil fer les dues coses. Sobretot quan tornes de l’entrenament i estàs esgotat”, explica el Conrad Guerra, un practicant de tir amb arc que tot just acaba de fer divuit anys i està estudiant segon de batxillerat a l’Institut Ferran Tallada de Barcelona. El seu exemple és similar al de la Sílvia Puig, companya de classe al centre i que practica gimnàstica artística. I així fins a una quarantena d’alumnes que compaginen les classes amb l’esport en aquest institut barceloní, que s’ha especialitzat en l’educació adaptada a les necessitats d’aquests escolars d’elit.

La història es remunta al 2001, quan la Federació Catalana de Tenis es va posar en contacte amb el centre per demanar si podien fer classes de secundària i batxillerat a la tarda, ja que els tenistes s’entrenaven habitualment al matí. L’institut hi va accedir i Laura Flaqué va passar a ser la coordinadora d’esports, una tasca que encara avui porta a terme. “El nostre objectiu era agafar nanos que tenen una dedicació setmanal a l’esport de com a mínim vuit hores i, a partir d’una modificació curricular, aconseguir que aquesta activitat esportiva els permeti convalidar dues assignatures: educació física i una de les optatives”. Gràcies a això l’alumne pot estalviar-se sis hores lectives al centre i invertir-les en l’entrenament.

“No tothom pot entrar al CAR [Centre d’Alt Rendiment esportiu de Sant Cugat]. Allò és un centre d’elit esportiu. Però hi ha grans esportistes que sense tenir-hi accés poden despuntar igualment en l’esport. És aquí quan entrem nosaltres”, diu Flaqué, que va ser nedadora olímpica i que posa d’exemples noms com el jugador de tenis Marcel Granollers i els bessons Oriol i Gilbert Escalé, que han participat en l’última edició del Dakar.

El torn de tarda va desaparèixer el 2008, quan la Federació de Tenis va deixar de recórrer al centre i va començar a portar els estudiants a un institut internacional. Així que la rutina dels estudiants-esportistes va passar a ser la següent: al matí classe, a la tarda toca fer els entrenaments, al vespre els deures o treballs i els caps de setmana participar en les competicions respectives.

Però en el món de la competició alguns alumnes també han de marxar entre setmana. I què passa, llavors? Doncs que hi intervé Laura Flaqué. “Moltes vegades arriba un esportista i em comenta que va acabar molt tard l’entrenament i que no ha pogut preparar bé l’examen de torn. Llavors em poso en contacte amb el professor perquè l’hi deixin fer l’endemà”.

Els límits del model

“Jo no falto gaire per competicions, ja que generalment són els caps de setmana, però quan més noto l’ajuda és els dies que plego una hora abans i arribo més aviat a casa. Així puc fer els deures abans d’anar a l’entrenament i quan arribo cansada a la nit no me n’he de preocupar”, comenta la Sílvia Puig, campiona de Catalunya i d’Espanya de gimnàstica. “En el meu cas, quan competeixo he de marxar el divendres -explica la Celeste Guerrero, nedadora, que estudia quart d’ESO- i és freqüent que em coincideixi amb algun examen o treball”. “Combinar les dues coses no és fàcil, però ja hi estem acostumats. Gràcies a aquest model ho portem millor”, diu el waterpolista Robert González, de quinze anys i alumne de quart d’ESO, i que segueix els mateixos passos que el seu germà Ricard, que també va passar pel Ferran Tallada.

“Molts pares tenen la mentalitat que els seus fills o bé estudien o bé s’entrenen. Nosaltres hem demostrat que es poden fer les dues coses a la vegada”, explica Laura Flaqué, que també s’ha trobat amb algunes situacions compromeses al centre. “Aquest model educatiu funciona i hem demostrat que l’alumne com menys temps lliure té més rendiment escolar aconsegueix, ja que s’organitza millor. Però és evident que aquí només hi pot venir l’esportista que també vol estudiar. El sistema té uns límits i en alguns casos hem hagut de convidar a marxar algun estudiant de batxillerat”.

Encaix legal

“Fa poc vaig haver d’estar una setmana a Londres, competint. Vaig perdre’m classes i exàmens i ho he pogut recuperar. Tots els professors m’han entès”, diu el Conrad, campió català de tir amb arc i cinquè classificat al torneig espanyol la temporada passada. El seu currículum demostra que tot és compatible, però ha calgut molt de temps perquè Flaqué pogués convèncer tots els professors. “No tothom ho va entendre a la primera. Alguns reclamaven que l’examen l’havien de fer tots els alumnes a la vegada, i jo els responia que aquell esportista era fora, competint, i que per tant era impossible. Aquest fet va provocar certa fricció, però després es va acabar solucionant”.

En els estudis de secundària no hi ha tants problemes de calendari, ja que és poc habitual que els alumnes estiguin convocats per competir o, si passa, que sigui a l’estranger. Tanmateix, sí que és relativament freqüent al batxillerat, en què les assignatures són semipresencials. “L’alumne no està obligat a recuperar aquesta assignatura, tot i que s’ha de posar al dia pel seu compte. En alguns casos és factible, ja que simplement es tracta d’aprendre’s els apunts. En altres, com matemàtiques, ja és més complicat i algunes famílies recorren a professors particulars”, apunta la coordinadora.

La fricció amb el professorat no va ser l’únic escull per a les pretensions del Ferran Tallada, ja que també van haver de convèncer del model els inspectors d’ensenyament de la Generalitat. “El van acabar acceptant, però a canvi d’una justificació”, diu Flaqué. Com que les matèries que se li convaliden a l’alumne es fan fora del centre, la coordinadora s’havia d’encarregar personalment de comprovar que no hi hagués cap tipus de trampa. Faltava només la nota final, que sortia del diàleg entre l’escola i els entrenadors dels alumnes, a més d’un treball sobre l’esport que han de lliurar cada trimestre.

Lluny del centre

L’últim handicap, i el més difícil de solucionar de cara als alumnes, és la ubicació del centre educatiu, que en la majoria dels casos resulta llunyà per a l’esportista. “Ara mateix tenim una quarantena d’alumnes i ens agradaria arribar al centenar, però el fet d’estar allunyats del centre de la ciutat no ens afavoreix”, reconeix Flaqué. L’Institut Ferran Tallada està situat al carrer Gran Vista, a dalt de tot del barri del Carmel. Les vistes són exquisides, ja que la ciutat de Barcelona els queda als peus. Però el peatge per aquest paisatge de postal és haver d’arribar a l’escola en bus o en transport particular. “Si fóssim a plaça Catalunya no hi cabríem!”

La Sílvia Puig, que viu a Gràcia, arriba a l’escola en “uns vint minuts”, però el Conrad, veí del Poblenou, necessita gairebé una hora. “Ja tinc el carnet i algun cop he vingut amb cotxe, però evidentment no és el més habitual”. Ells dos abandonaran el centre aquest estiu, però a la Celeste, que s’entrena al Club Natació Barceloneta, i al Robert, que fa waterpolo al CN Catalunya, encara els queden dos anys més de secundària. Qui sap si seguiran pujant al Carmel diàriament o si buscaran algun centre a la vora de casa seva que també s’aculli a un projecte formatiu que els permeti entrenar-se, competir i estudiar.