Xavi Sarrià: "Ens han erigit en representants de tota la gent amb ganes de canviar les coses"

___Per què plegueu?

___Portem molts anys a l’escenari, perquè vam començar quan érem adolescents. Anàvem a classe junts, han passat 20 anys i hem viscut coses increïbles que no pensàvem viure, però tenim ganes de descansar, de desconnectar. I també pleguem per estima al grup. No hem anunciat que el grup es desfà, sinó que parem una temporada sense saber quan tornarem. Hi ha la possibilitat de tornar, també de no fer-ho... En tot cas viurem altres coses, ens enriquirem d’altres experiències i creixerem també com a persones. S’acaba un cicle vital, i ara en comença un altre que no sabem cap on ens portarà.

___Tu quines coses vols fer?

___Ara publico una novel·la. M’agradaria dedicar més temps a escriure, a aprendre, a aquesta altra passió meva. També estic acabant el doctorat en filologia.

___Costa aturar-te en ple èxit.

___Sempre hem dit que hem fet amb el grup el que més ens motivava. I va arribar un punt en què, després del disc Coratge, vam dir: “Ostres, ara realment no ens ve de gust fer un altre disc”. No ens vèiem treballant al 100% en unes altres cançons.

___Què us diuen els fans?

___La seva reacció ha sigut molt emocionant, la veritat. Sobretot arreu dels Països Catalans. També ho ha estat la resposta dels amics de sempre. Que et diguin: “Hem crescut junts...” Els estem molt agraïts. És increïble veure tanta gent que ens segueix arreu d’altres països, gent que està al dia del grup.

"És sorprenent veure que grups com nosaltres, amb una llengua minoritzada, hem aconseguit trencar fronteres i prejudicis i arribar a llocs que semblaven impossibles"

___Quin és el lloc on teniu més èxit en aquests moments?

___Sembla com un tòpic, però a tot arreu ens hem sentit com a casa. Evidentment tocar al País Valencià és sempre molt especial, hi ha un plus afegit. I si parlem de fora, al País Basc. Al principi era un territori una mica complicat, perquè allà hi tenien molta música i era difícil entrar-hi. Però també arreu de l’Estat hem intentat trencar aquests prejudicis de cantar en català, i ens escolta gent. Pel que fa a Europa, trobem molt caliu a Alemanya. I també en llocs com Croàcia, on hem actuat moltes vegades. Al Japó hi hem anat dues vegades i encara ens envien correus i mails. A Mèxic ha estat increïble veure quanta gent coneix la història del grup, gent que t’explica que han après a parlar en català, que coneixen la problemàtica d’aquí... És sorprenent veure que grups com nosaltres, amb una llengua minoritzada, hem aconseguit trencar fronteres i prejudicis i arribar a llocs que semblaven impossibles.

___Del fenomen Obrint Pas, quina part és musical, quina és sociològica, què és polític, què és reivindicatiu, què és normalitzador?

___Som un grup d’amics que vam fer un grup de música. El que passa és que tots estàvem implicats en diverses causes. I a més vam començar a principis dels anys 90, quan hi havia tota una sèrie de canvis que afectaven el país. Se’ns va rebre com un exponent d’una generació que per primera vegada a la història al País Valencià podia estudiar català. En el cas del País Valencià, se’ns ha erigit en representants de tota aquella gent que tenia ganes de canviar les coses, que ja no havia crescut amb el franquisme i que volia trencar també amb l’Estatut. Aquella gent que anava més enllà en les seves reivindicacions. I hem viscut tot el creixement de l’independentisme.

___Però al País Valencià ho heu fet molt a contracorrent, no és cert?

___Sí, de fet vam fer el grup quan va arribar el PP. Però també hem viscut el creixement d’aquesta xarxa de resistència que ha mantingut viu el País Valencià, aquest teixit cultural que d’alguna manera el PP volia desmantellar. I, en comptes d’això, el teixit ha anat creixent i avui en dia és molt potent, especialment si tenim en compte que no tenim suport institucional, que patim boicot mediàtic... La força d’aquest teixit s’ha posat de manifest amb el tancament de la Radiotelevisió Valenciana: precisament qui més l’ha ajudat és a qui més censurava.

___En un context que no acompanyava, d’on va sortir el vostre optimisme?

___Sempre hem intentat llançar missatges optimistes. De fet, una de les primeres maquetes que vam fer va ser Recuperant el somni, que s’obria amb el tema Continuant avançant. És un model contraposat al que ens han imposat, basat en l’autoodi, en el sucursalisme, en els prejudicis. M’agrada tenir aquest optimisme crònic perquè no ens queda altre remei.

___Com és que encara guanya el PP?

___Per respondre a aquesta pregunta s’ha d’entendre el País Valencià, que és un país i un territori divers i complex. S’ha d’entendre la complexitat que existeix en la població, a causa d’una llei electoral completament injusta que va dividir els territoris en unes províncies que no responen a la realitat. I també s’ha de tenir en compte que el PP ha acaparat tot l’espai del centredreta polític del País Valencià. Es va menjar el regionalisme i el va estafar, perquè van prometre que ells defensarien el valencià i, com s’està veient, no estan defensant res del País Valencià. I d’altra banda han sabut teixir un entramat clientelista i han basat totes les seves polítiques en els grans esdeveniments. Durant la bombolla econòmica van dilapidar tots els diners que anàvem generant.

___Això explicaria el passat. Però i el futur?

___El futur és que ja es veu que hi haurà un canvi. La gent s’està adonant de tota l’estafa que ha suposat el PP a nivell econòmic, cultural i social. I al País Valencià el model que defensava, aquest model basat en l’autoodi i en els grans fastos, ha estat un desastre.

___¿“No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”?

___No, no podran: no contradiré el gran Estellés.

___Què veus més: unió, alegria o combat?

___La gent cada dia està més combativa. Està baixant al carrer i posant en evidència aquesta estafa que és la crisi que estem vivint.

___Com vius el procés independentista de Catalunya?

___Hi ha gent molt il·lusionada. Això és positiu i ho serà per a la resta dels Països Catalans per l’efecte que pot tenir un estat sobirà. També sabem que l’espanyolisme centrarà tots els seus atacs en la resta dels territoris, i per tant les campanyes recentralitzadors que ja s’estan vivint a València, per desgràcia, s’accentuaran, com ho farà també la criminalització del nostre discurs. Ens tocarà seguir com ara, treballant cada dia, combatent els petits canvis que van transformant la societat i que ens portaran a defensar la llengua, la cultura i els drets socials.

___Què creus que es pot fer des del Principat i des del País Valencià per entendre’ns millor?

___Hi ha molta desconeixença, s’ha trencat molt la comunicació. I no s’entén la realitat del País Valencià. Cal continuar treballant, pensant que hi ha un país que va més enllà del Sénia, dels Pirineus, i mar enllà. Hi ha milers de persones arreu del territori que estan construint aquest dia a dia des del voluntariat i l’anonimat.

___En què heu obert pas?

___Al País Valencià hi ha una escena molt forta de música, estan batallant en unes condicions complicades i ho estan fent molt bé. Des del hip-hop fins a la música electrònica, rock i tradicional.

___Vols dir noms?

___És que al País Valencià tots som com família. Moltes vegades es fa la típica pregunta de si cantar en català és un fet compromès o no. Mentre visquem aquesta minorització tan bèstia, i que es continuarà vivint també aquí al Principat, cantar en català tindrà aquest component. El més emocionant és veure aquesta quantitat de gent jove, de 13, 14, 15, 16 anys, que escolta la música i que ho viu amb tanta passió. S’ha aconseguit prestigi, una de les eines més importants per enganxar la gent jove.

___Cada cop hi ha més estelades.

___S’ha normalitzat aquest independentisme que no estava gaire ben vist no fa tants anys aquí a Catalunya, al Principat. Se n’ha anat eixamplant la base social, i es debat amb una naturalitat que abans no existia. Nosaltres sempre hem dit que la independència ens ha de servir per canviar les coses, per construir un país millor.

___¿El lipdub de Vic que es va fer amb La flama va ser una fita per a vosaltres?

___No ens esperàvem que hi anés tanta gent, ni imaginàvem que superaria àmpliament el milió de visites.

___Quin pes té la dolçaina en el vostre èxit?

___És un instrument que, com tota la cultura popular al País Valencià, s’havia intentat arraconar. Des dels anys seixanta o setanta tot el moviment de recuperació cultural va reivindicar la dolçaina, entre altres instruments. En van reivindicar l’ús més enllà de les músiques de festes. Miquel Gironès, que és el que la toca, ho fa des de ben petit. Ens interessava barrejar la música d’arrel anglosaxona o negra amb la música més d’arrel tradicional, popular i mediterrània que representa la dolçaina.

___Dóna personalitat.

___En primer lloc ens va donar un lligam amb tota la nostra gent, que sentia la nostra música com a pròpia gràcies a aquest instrument: li tocava la fibra. I a fora la dolçaina dóna personalitat pròpia a la nostra música. Diuen: “És un grup de ska, però no és com qualsevol altre perquè porta un instrument tradicional de la seva terra”. Vam anar al Japó i hi havia un tio que tocava la dolçaina. Ens havia vist tocar a València i se n’havia comprat una.

___La Dharma i Al Tall són dos referents que heu reivindicat clarament.

___Sí, sobretot Al Tall, perquè és el grup amb qui sentimentalment més hem estat relacionats. És el grup de la generació dels nostres pares, i hem après moltíssim d’ells. Partim d’un mateix concepte: barrejar la música del moment, en el seu cas el folk, amb la música popular. I la Dharma, quan jo començava a escoltar música en català, eren un referent, ja portaven anys i feien una música diferent que no acabava de comprendre però que em va captivar. També ha estat un referent l’Ovidi Montllor, l’escoltàvem a casa i ens ha anat impregnant.

___Faré un joc bastant senzill. Et demanaré que em diguis què et suggereixen 4 paraules. La primera és coratge.

___Em suggereix que malgrat totes les adversitats sempre hem tingut coratge per tirar endavant. El coratge que ens ha fet avançar és el mateix coratge que hem de reunir avui per afrontar la situació tan dura que s’està vivint i encarar el futur.

___ Moviment.

___Era el disc en directe i volia reflectir la vitalitat que sentíem l’any 2005. Ens censuraven a tot arreu, no ens deixaven cap espai públic per tocar a València ciutat... Vam aconseguir la universitat, i hi vam reunir 10.000 persones. Sobretot gent jove que sortia al carrer. La crida era aquesta: “Som un poble en moviment. No només a València, sinó que arreu dels Països Catalans hi ha molta gent amb nosaltres”.

___ Flama.

___És l’homenatge a les generacions predecessores que han mantingut viva la flama a través d’aquesta metàfora que és el correllengua. És el relleu continu, aquest foc que portem dins i que ens permet resistir.

___Acabem amb revolta.

___És el primer disc, eren unes quantes cançons que vam gravar quan encara estàvem aprenent a tocar i no sabíem què volíem fer. Era la revolta d’uns adolescents de València que, quan tothom els deia que era impossible, volien dir: “Per què no? Per què no podem fer un grup amb la nostra llengua, les nostres idees i la música que volem fer i tirar endavant?” Érem adolescents, no teníem ni carnet de conduir, i teníem molts impediments de tot tipus. Era una època en què no hi havia internet ni telèfons mòbils. Però vam dir: “Aquesta és la nostra revolta, la revolta de l’ànima. Així estem i així volem seguir”.

___Amb quina de les quatre paraules et quedes?

___Amb coratge.

___Has tingut por física alguna vegada?

___Quan vam començar, a València es respirava un clima complicat. Hi havia un grup neonazi molt actiu, Acción Radical, que de fet va ser el que va assassinar Guillem Agulló, l’any 1993, poc abans que féssim el grup. Érem tots molt joves, però ens movíem en el mateix cercle. Ens va fer pensar: “Tot això que estem defensant té unes conseqüències, i han matat un amic nostre, un noi que coneixíem, un dels nostres”. I ens vam dir: “Si perdem la por, podem guanyar moltes coses. I a més som moltíssima gent. Per molt que et vulguin fer mal, sempre tindrem moltíssima gent al voltant”.

___¿En la vostra decisió de parar hi ha també motius personals? Busqueu més intimitat?

___Sí, això també pesa. Personalment em cansa una mica la responsabilitat de ser tan conegut, d’estar a primera línia. Tenim ganes de fer un pas enrere a nivell musical, que passi gent nova, i nosaltres dedicar-nos a altres coses. Ara bé, continuarem implicats en les lluites.

___¿Podria ser que musicalment facis coses al marge, a l’espera de veure si Obrint Pas torna?

___Bé, no ho descarto, perquè, com va dir Fermín Muguruza, quan portes tants anys fent cançons estàs fet una mica de cançons. La música forma part de tu. I, de fet, el que sempre he fet són cançons.

___I ara arriben els concerts finals.

___Cada vegada veus més aquest abisme. Em fa por el 2015-2016, tenir mono de tocar i que no hi hagi el grup.

___On et veus d’aquí deu anys?

___Em veig vivint a València, però tampoc no descarto anar a algun altre lloc. Possiblement seré en un escenari.

___Creus que hi podria haver Obrint Pas 2?

___Hi podria haver algun concert de retrobada o alguna cosa així. Però com ja et dic, tampoc hem descartat que el grup torni, o sigui que està tot obert. Jo tampoc descarto fer cançons, i no descartem fer un altre grup.

___¿I els mitjans públics creus que es podran recuperar?

___Jo crec que hi haurà una batalla dels mitjans públics en general. No només a Radiotelevisió Valenciana, perquè no hem d’oblidar que el cas del País Valencià és un exemple de les polítiques que imposen el neoliberalisme i l’austeritat. Depèn de la implicació que tinguem i de com lluitem ara.

___¿Haurem aconseguit recuperar l’estat del benestar?

___Bé, jo crec que, per desgràcia, la crisi del capitalisme anirà a més, sobretot aquí al sud d’Europa. I que patirem les conseqüències d’això que estem dient, d’aquestes polítiques neoliberals que ja han patit per exemple a Sud-amèrica, i que tenen com a objectiu privatitzar, retallar, uniformitzar i prendre-li poder a la població sense cap escrúpol. Avui en dia hem d’estar preparats per plantar cara en tots els fronts i per demostrar que, igual que un altre model de Països Catalans és possible, un altre model social i un altre model econòmic també són possibles i també són necessaris.

El perfil

Xavier Sarrià (Barcelona, 1977) és la veu del grup musical Obrint Pas. Amb una explosiva barreja de hardcore, reggae, ska, folk i compromís social, la banda, creada el 1993, s'ha consolidat com una de les més rellevants del panorama musical valencià.

El grup ha actuat en escenaris de tot el món i ha posat el fil musical al lipdub amb més participants de la història: el que es va fer a Vic l'any 2010 per reivindicar el dret a independència al compàs de la cançó La flama. Enguany, més de 20 anys després del seu debut, Obrint Pas s'acomiada amb concerts a Barcelona, Palma i València.

Però la veu creativa del seu solista, el Xavi, no s'apaga. El cantant canvia els acords per la ploma i publica aquest mes la seva primera novel·la, ambientada a la València de principis dels 90.