Jordi Molas: "Et veuen en una cadira de rodes i no s'ho creuen, però sempre dic que sóc feliç"

El 30 gener del 1994 era un dia fred. Vic es va despertar amb boira, com tants altres dies d'hivern a la comarca d'Osona, però el cel es va anar aclarint. Hi havia partit de l'equip de rugbi dels Crancs contra un rival de Badalona. Jordi Molas, que tornava a l'equip després d'un període d'inactivitat, conduïa la pilota i va rebre un placatge, una acció que es repeteix desenes de vegades en cada enfrontament. La caiguda ja no va ser tan normal. El seu pes el va suportar el coll. La revinclada va ser lletja. Estirat a terra, amb tot de rivals al damunt, Molas va imaginar-se el pitjor, una lesió medul·lar. Quan va recobrar el coneixement, el cos no li responia de pit cap avall. "Mentre esperàvem l'ambulància em van passar moltes coses pel cap", recorda gairebé 20 anys després, ara que n'acaba de fer 40. L'angoixa de Molas i dels seus companys la va immortalitzar el fotògraf esportiu Pere Puntí, que en aquella època cobria el partit per a El 9 Nou. "Aquell dolor físic no té res a veure amb el dolor emocional", afegeix.

Abans d'iniciar el trajecte d'urgència cap a Barcelona, consumit per la incertesa d'un diagnòstic que s'endevinava greu, Molas va tenir temps per minimitzar el patiment a la família: va demanar que amaguessin la lesió a la seva germana petita i li va suplicar a la seva mare que no plorés. A la unitat de lesionats medul·lars de l'Hospital de la Vall d'Hebron s'hi va passar els següents set mesos i mig, després d'una operació que el va mantenir al llit els tres primers mesos de la recuperació. "Tornar a casa va ser un dels moments més durs, perquè suposava afrontar altre cop la vida que tenies. A l'hospital hi construeixes el teu castell, on et sents protegit", explica aquest vigatà, que va fer un esforç -amb l'ajuda de la família i els amics- per recuperar la normalitat. "Vaig pensar que no començava una nova vida sinó que reprenia la que tenia, però conscient de les meves limitacions", raona Molas. Va passar alts i baixos, una muntanya russa d'actes de valentia i por que va negociar amb èxit. El documental Els anys guanyats, estrenat diumenge passat, retrata aquesta lluita contra les adversitats. "El meu entorn em va donar oxigen per tirar endavant", subratlla Molas.

De l'hospital a la universitat

La tetraplegia no li va impedir completar els estudis de delineant, però va pensar que no estava fet per tancar-se en un despatx. De la seva inquietud en va sorgir l'interès per estudiar la carrera de magisteri i treballar de tècnic a l'Associació de Disminuïts Físics d'Osona (ADFO), on es va estar nou anys. Ara compagina les classes com a professor col·laborador a la Universitat de Vic amb la coordinació del voluntariat de l'Associació Sant Tomàs, una entitat dedicada a l'atenció a discapacitats intel·lectuals. No ha deixat de fer xerrades en instituts, on transmet als adolescents l'experiència vital associada a una lesió medul·lar, ara a petició del Servei Català de Trànsit. "M'ho passo bé i aprenc molt de gent que tenen tota la vida al davant", reflexiona. Durant tot aquest temps tampoc ha abandonat l'esport, actiu com és, incapaç de resignar-se. Per això, continua fent piscines i també s'ha posat el banyador quan es convoca la travessa a Sau. "És una manera de dir als amics que continuo aquí", explica Molas, que havia fet de socorrista i d'entrenador de natació a Vic. A la colla d'amics hi ha Marc Capdevila, nedador olímpic als Jocs d'Atlanta, que sempre li ha fet de fisioterapeuta.

Sempre s'ha volgut sentir autònom. Per això, va empènyer fins que va poder per tornar a conduir -el cotxe el fa ser una mica més lliure- i fa tres anys va decidir anar a viure sol a Gurb, un pas de gegant, per molt que els pares resideixin a tocar del seu nou domicili. A Molas li continua faltant temps per fer tot el que voldria. Treballa, tant com pot, i gaudeix. Dies enrere encara havia provat el submarinisme i també ha tastat l'esquí. "Et veuen en una cadira de rodes i no s'ho creuen, però sóc feliç. Evidentment, hi ha moments molt durs, però he d'estar agraït", comenta. Ha decidit viure sense fer plans a mitjà i llarg termini, i admet que també té un record dolç de l'accident, d'aquell malaguanyat placatge que el va apartar del rugbi. "La lesió em va fer redescobrir els meus amics i un entorn familiar que sempre m'ha ajudat", detalla. Amb el mateix somriure amb què viu, va agrair l'exercici d'amistat que evoca Els anys guanyats .