Quico Tur: "Si gràcies a l'accident em puc dedicar a l'esport... doncs que bé!"

Sempre s'ha considerat un noi molt esportista i, sobretot, un gran aficionat al futbol. De fet, de petit va jugar a les categories inferiors de futbol sala del Sant Andreu, l'equip del seu barri. I encara avui, en Quico Tur assegura que l'esport de la pilota de cuir el fa embogir.

Però el destí va voler que fos una raqueta de tenis l'objecte més important de la seva vida, perquè aquest barceloní pot presumir d'haver estat el número 1 del rànquing nacional de tenis en cadira de rodes entre els anys 2002 i 2012. Tot i això, una lesió a la zona dels isquiotibials l'ha allunyat de les pistes prop d'un any. Després d'haver perdut tots els punts al circuit, ara, als 36 anys, està enmig d'una gira que s'allargarà quatre mesos per terres sud-americanes i australianes, amb la qual pretén recuperar el lideratge del rànquing espanyol i millorar el seu registre internacional més alt, un dinovè lloc en la classificació mundial.

Viatja sovint, coneix món i és el millor d'Espanya en la seva disciplina, però, tot i així, en Quico considera que la seva història "no té res d'especial" perquè és una persona com qualsevol altra. "No era gaire bo en els estudis i vaig posar-me a treballar ben aviat. Vaig fer de forner, de repartidor de pizzes, de cambrer i fins i tot vaig començar a preparar-me les oposicions de bomber, que era el que realment volia ser. Però un dia vaig tenir un accident de trànsit que em va produir una lesió medul·lar i vaig quedar en cadira de rodes".

Amb 21 anys, la seva vida va fer un tomb radical. I el va portar cap a un món que l'apassiona: l'esport. "Sóc feliç i em sento un privilegiat perquè estic fent el què m'agrada. He pogut viatjar, he conegut un munt de gent, cultures i països i també el món de l'esport professional. I si gràcies a l'accident puc dedicar-me a l'esport... doncs que bé!", assegura.

Tot i això, reconeix que no ha estat fàcil arribar a ser el millor tenista discapacitat del país, perquè, en primer lloc, es va veure obligat a superar un cop psicològic traumàtic. "De l'accident me'n vaig sortir amb esforç i individualment. És cert que la família i els amics sempre van donar-me suport, però vaig haver de tirar endavant sol perquè sabia que ningú faria les coses per mi", assenyala orgullós. I per començar a recuperar-se d'aquest tràngol, en Quico va aprofitar les activitats esportives que li van proposar a l'hospital. Primer va provar amb el bàsquet, però tenia problemes per arribar a la cistella amb els seus llançaments. Va desistir ràpid. Aleshores va agafar una raqueta que, amb el pas del temps, es convertiria no només en la prolongació del seu braç, sinó també en la seva eina de treball. "M'ha costat molt, però estic content de tot el que he aconseguit des de la cadira", subratlla.

Discapacitat, però no minusvàlid

De tota manera, no es considera cap exemple de superació per haver-se refet d'una situació adversa. "Simplement vaig superar un entrebanc, però no sóc cap heroi perquè tinc els mateixos problemes que la resta de la gent: els refredats, les factures i la hipoteca", diu. I afegeix: "Fins i tot em pot fer ràbia que se'ns titlli d'herois perquè se segueix fent una separació; s'ha d'intentar apropar aquest col·lectiu perquè es normalitzi la situació i perquè no se'ns tracti com a herois sinó com a professionals que som". Alhora, es refereix a ell mateix com a "discapacitat, però no com a minusvàlid, ja que no sóc menys vàlid que ningú".

Dins la pista es defineix com un jugador "impacient, precipitat, atacant i esquerrà, una cosa que sol emprenyar els rivals", mentre que, com a persona, es descriu com un home "generós, nerviós, despistat i realista". D'altra banda, al seu currículum esportiu hi pot afegir tres participacions als Jocs Paralímpics (Atenes 2004, Pequín 2008 i Londres 2012) i en nou Copes del Món, l'equivalent a la Copa Davis del tenis convencional. I al seu palmarès hi té cinc Campionats d'Espanya, cinc Masters nacionals i altres tornejos d'arreu del món.

Un esport poc remunerat

Tot i això, recorda que va plantejar-se la retirada poc després d'Atenes 2004 per la falta de recursos econòmics. "Vaig estar a punt de deixar-ho, perquè la diferència de premis entre el tenis convencional i el tenis en cadira de rodes és massa gran. Es pot viure mínimament bé si estàs entre els cinc primers del món, però, tot i així, és necessària la figura dels patrocinadors". Per sort, ell en va trobar un que va seguir finançant la seva passió i ara no pensa en res que no sigui el seu retorn a l'elit mundial de la seva disciplina. Assegura que ara veu lluny el seu adéu, perquè el tenis en cadira de rodes no és un esport que tingui una edat de jubilació definida.

"Tot depèn de la la discapacitat, però un pot jugar fins que el cos aguanti. De tota manera, l'edat és relativa, perquè hi ha un exmilitar de Polònia [Tadeusz Kruszelnicki] que té 48 anys i no només està fort com un roure, sinó que està entre els 25 millors del món". Tot i això, en Quico no es posa cap límit i assegura que se seguirà dedicant al tenis mentre les lesions el respectin i mentre els patrocinadors el segueixin ajudant.

Sap, malgrat tot, que un dia acabarà la seva carrera professional, però no es veu fora de les pistes. "M'agradaria poder seguir vinculat al tenis en cadira de rodes com a entrenador; ja m'he tret el curs i només em queda fer les pràctiques". No ho hauria dit quinze anys enrere, quan s'avorria mirant l'esport al qual es dedica actualment. De fet, "el futbol segueix sent ben bé el meu primer esport", reconeix. I es declara aficionat del Barça i, especialment, del Sant Andreu.