Joana Raspall. La dama centenària dels haikus

Quan apareix en cadira de rodes per la porta del menjador, en aquesta casa històrica del centre de Sant Feliu de Llobregat, Joana Raspall exclama, amb veu fràgil però ferma, amb voluntat recitativa: "M'acabo de morir!" Amb el cabell tot blanc recollit i una manta sobre les cames, sembla sorgida d'una novel·la de Dickens. "M'acabo de morir", repeteix. La noia que en té cura explica que, fa cosa de mitja hora, la Raspall ha patit una baixada de sucre i que s'han pensat que...

-M'he mort -diu ella, tallant-la-. He tingut un desmai inesperat... una mica de divagació, i m'ha semblat que ja estava. En aquesta edat, què vol.

Quedem instal·lats davant per davant de la taula del menjador atapeït de prestatges i de llibres. Es tracta de la històrica casa comercial dels Raspall; el pare va obtenir un gran èxit enviant fruita a França, amb premis especials i presentacions en fires, com demostren les medalles commemoratives gravades a la façana de l'edifici. Però l'amor al català i als llibres de la noia, per aquest ordre, van portar la Raspall a estudiar a l'Escola de Bibliotecàries i, sobretot, a aprendre català de la mà d'un professor il·lustre, Carles Riba.

-Bescanviàvem batecs -diu, de forma inesperada-, sense adonar-nos que ens enriquíem.

És un dels haikus que llegeix a l'atzar del seu llibre Arpegis ; les mans nuoses i llargues han agafat el petit volum i s'ha posat a recitar.

-Ho vaig aprendre de Carles Riba, això dels haikus. Ens va dir que estava enamorat d'aquests versos japonesos tan curts, que només tenen onze síl·labes.

La Joana Raspall, com també feia Riba, assaboreix els mots quan parla, com si fossin caramels. Rere la imatge encantadora de la poeta, que l'u de juliol farà cent anys, s'hi amaga una història dura de decisions incontrovertibles i extraordinàriament fermes en favor del català, amb alguns episodis heroics. Durant la Guerra Civil, va salvar el fons de la Biblioteca de Vilafranca del Penedès, on treballava. Adonant-se que els llibres serien destruïts, juntament amb una altra bibliotecària van carregar-los en els camions republicans de retirada i van portar-los al doctor Rubió, a la Biblioteca de Catalunya (Barcelona); el van comprometre per salvar-los. Era l'inici d'una lluita personal innegociable, que la poeta i contista portaria a terme des de la consulta mèdica que el marit, el doctor Cauhé, va obrir el 1941 a la mateixa casa familiar on som ara. Sobretot perquè, acabada la guerra, la jove bibliotecària va negar-se en rodó a substituir el castellà pel català per donar classes.

Es va fer coneguda i popular per la frase que ara torna a repetir.

-Ells van decidir que el català, no -diu, amb to recitatiu-, però jo vaig triar el català, sí.

Se'm queda mirant dolça, encantadora, pètria i feliç com un gínjol.

-A una altra terra pretenen arrelar-me -recita, amb somriure murri-, les lleis dels altres.

Van tenir tres filles, un fill i, entremig de tot plegat, l'ossamenta encalmada d'aquestes mans que no paren mai va construir, en aquesta taula familiar de la consulta Cauhé, un edifici literari inclassificable, "per una qüestió -segons explica- de dignitat i respecte": Diccionari pràctic de sinònims , Diccionari de locucions i frases fetes (Premi Marià Aguiló de l'IEC, 1986) i Diccionari d'homònims i parònims . Quan va veure que els néts recitaven en castellà el mateix que a ella li havien fet aprendre de petita, la Raspall va pensar que "havia de donar-los contes", i sobretot també va sentir "la necessitat d'oferir al públic infantil català l'accés a la poesia".

El primer volum de poesia apareix el 1981, Petits poemes per a nois i noies , menció especial de poesia premi Crítica Serra d'Or, i tants altres, Bon dia, poesia (1996), Versos amics (1998) i Concert de poesia , el 2004. La dèria i la traça a l'hora de recitar li ve d'haver fet també força teatre. Algun llibre inclou un CD amb recitacions d'ella, tot i que, a vegades, incomprensiblement els volums són difícils d'aconseguir. Però el cop d'efecte literari va arribar quan, amb seixanta anys, es va posar a escriure poesia per a adults. Un devessall net, impressionat, fistonejat de petits grans llibres; una mena de tresor isolat.

-Aquests llibres [dos amb l'estil d'haikus i tankes, o també un altre de poesies on resumeix la seva vida, El jardí vivent ] els he fet tard -diu-, però hi he gaudit molt.

Es tracta de poesies amb poques síl·labes. Una feina de concisió i rigor important.

-Glops de silenci -declama-, fan de coixí les hores més doloroses -fa una pausa i explica-: Procuro que caigui en vers sense que es noti. En l'haiku, s'hi ha de comprimir una idea. -I llegeix-: Heu arribat on volíeu vosaltres, jo només aquí, a l'interrogant.

Raspall també és responsable del Premi de Poesia Martí Dot, dirigit a poetes joves, l'històric concurs que en el seu dia va descobrir figures com Feliu Formosa o Àlex Susanna.

-Escriure poesia -explica- no és com fer xurros, tal com pensa molta gent. Fer poesia, la que sigui, és una feina difícil, plena de complexitats tècniques.

-Hi ha patit gaire?

-Sóc serena, si no no hauria pogut fer tot això. Aquí hi ha la filtració de les meves idees. No són descriptius, aquests poemes. Jo no he descrit mai res... Només pensaments meus. M'ocupo de mi, del que em passa a mi. Però es tracta de sentiments sentits. No m'he distret.

Remena els llibres sobre la taula.

-Avui me n'he adonat, de tot això... com que he tingut aquesta caiguda de seny -diu, referint-se a la baixada de sucre-, com que fa una hora m'he mort, ara veig que sóc viva.

-I després, què serem? -pregunto, fent referència al que ha escrit algun cop-. Àngels?

-No necessàriament -reflexiona, entotsolada-: ens convertirem en coses útils a la natura. En un ratolí, no ho sé. Jo no crec en el final de l'home. L'home no té fi. Tot el que duri l'univers, durarà l'home. Després, serem uns éssers que viuran d'una altra manera. Si no fóssim res més, no valdria la pena viure. Nosaltres canviem. Ens transformem, no sabem en què. Però hem de tenir confiança que tot és anar endavant... mai enrere.

Se'm queda mirant. Els ulls li riuen.

-M'adormiria falsament -deixa anar-, si em pensava que estic desperta.

Fa una petita pausa. Diu:

-Vet aquí, [les paraules] són estranyes, oi?