L'antiquari de la frontera

Peralada no és només el poble del castell, el casino i els festivals de música. És també el feu d'Enric Serra i Planas, un antiquari amb més quaranta anys d'experiència en la recerca, la compra i la venda de mobles i objectes de més de cent anys d'antiguitat, amb especial predilecció per l'estil Imperi. "El meu centre d'interès fonamental acaba el 1850", declara. És una institució en el sector i un dels grans noms propis del municipi empordanès: també hi regenta un restaurant i encapçala l'oposició a l'Ajuntament, en què ja ha aconseguit aturar un polèmic nou pla d'ordenació urbanística.

Costa moure's per la seva botiga amb aspecte de magatzem, on s'amunteguen mobles, objectes i talles en aparent caos però en rigorós inventari mental. Viu en un palauet adjunt, acabat el 1685, ple d'antiguitats. Però no és un museu, sinó un espai viscut i acollidor. No es prodiga en actes socials i no l'apassiona que l'entrevistin, però la conversa s'allarga al voltant d'una taula en què hi ha un tapet de feltre verd preparat per a la pròxima partida de botifarra.

Serra i Planas va néixer a pagès, en una casa decorada amb mobles isabelins procedents de la casa de Barcelona dels avis paterns, arruïnats durant la Primera Guerra Mundial. La mare, vídua des que ell tenia tres anys, li va ensenyar a apreciar la bellesa que els envoltava. Objectes amb història incorporada que, segons ell, cadascú valora en funció de la seva sensibilitat. "L'educació hi pot fer molt, però depèn sobretot de la manera de ser: hi ha molta gent sense formació que s'emociona", considera.

No va decidir mai ser antiquari: "M'hi vaig anar trobant. Als 16 anys vaig començar a col·leccionar ceràmica popular, i la família Aguilera, tots antiquaris, em va ajudar molt". Als 20 ja voltava pel món, especialment per les fires de França. Està convençut que viure-hi a prop ha afavorit el seu negoci: "Sóc un antiquari de poble, allunyat de la gran ciutat, que he tingut la immensa sort de viure a prop de la frontera". Distingeix entre l'antiquari comerciant, que es limita a comprar i vendre, i l'antiquari antiquari, que s'apassiona pel gènere que té entre mans: "A mi m'agrada l'antiguitat, la gaudeixo. Prefereixo comprar que vendre. I tinc olfacte".

Però al marge de sensibilitat i instint, cal una bona dosi de decisió i pragmatisme per sobreviure en aquest ofici. Aquest és el modus operandi d'Enric Serra i Planas: "Compro les coses que m'agraden, sense pensar en si les puc vendre o no. No m'hi obsessiono perquè no dubto, ja que l'endemà poden no ser-hi. I no m'hi aferro: estic programat per desfer-me'n".

Mobles amb caràcter

Serra i Planas no valora els mobles per la utilitat ni per qualitat de la fusta, sinó per la seva "força, puresa i harmonia". Li agrada especialment el moble del segle XVIII no palatí, sinó de poble, rústic però fi i elegant, "com més gros i difícil de vendre, millor". Compra sobretot en famílies de classe mitjana-alta de l'Aragó, Navarra, la Rioja i Burgos que tenen cases on posar-los però que han sofert una gran transformació: "Els néts d'aquestes famílies benestants ja no en volen saber res, perquè moblar una segona residència implica una certa obligació d'anar-hi, i ara l'oci ha canviat molt. S'estimen més agafar un vol barat i marxar el cap de setmana. El jovent no es gasta diners en la casa com feien els seus pares", reflexiona.

Una altra de les seves obsessions són les portes, els terres i els enderrocs en general. "M'encanta treballar amb arquitectes, però ara ja quasi no es fan cases", lamenta. Tampoc el moble clàssic travessa un bon moment. Des del seu taller de restauració es dediquen sobretot a fer el que el client demana: "Si s'ha de pintar una calaixera caoba de blanc, es fa. No m'il·lusiona, però cal adaptar-se als temps".