Sense límits de gènere

L'any 2010 Emma Roca va ser campiona del món de raids d'aventura. Això vol dir que és la millor del món a l'hora de passar-se sis jornades seguides corrent de dia i de nit, remant, pedalant i escalant sense pràcticament dormir. És un esport extrem. Un tipus de prova que posa a examen la capacitat de patiment i la resistència física i mental. És ideal per conèixer millor l'ésser humà: "És tan dur que, quan t'hi trobes, cauen totes les màscares. Coneixes la gent de veritat. Dins del teu equip, surt qui és egoista, qui és masclista i qui és negatiu. Veus si un company comparteix la seva última barreta energètica i si, davant d'una situació difícil, algú treu les últimes forces o, en canvi, s'enfonsa". L'Emma és capaç de resumir la situació amb una òptica lúcidament femenina. "Fes un raid amb el teu home i sabràs si t'hi has de casar", sentencia. "Jo m'he trobat a la muntanya amb homes que, amb mal de panxa, no han deixat que els portés la motxilla per orgull: és ridícul", apunta.

Quan es corren raids normalment competeix una dona per equip, i no hi ha concessions de gènere: el temps el marca l'últim membre de l'equip. "El ritme és molt alt també per als homes, és a dir, que s'ha de ser molt dura mentalment per anar amb ells. Al principi els homes són més forts, però a partir del tercer dia, tot canvia, de vegades les dones fins i tot poden acabar millor que els homes. La dona és molt resistent i pot tirar més de greixos".

Però l'Emma no és només una esportista d'elit en un món d'homes. També és l'única dona de Catalunya que forma part del GRAE, el grup de rescat de muntanya dels Bombers de la Generalitat. Considera que, en aquest cos, no hi ha més dones pel mateix motiu que n'hi ha poques que facin esport a partir de certa edat i, encara menys, que practiquin esports de muntanya. Per entrar al GRAE has de fer les mateixes proves i amb idèntica exigència que els aspirants masculins: esquí de muntanya, tècniques de corda, orientació i escalada. "Encara que la gent pensi que això no és propi de dones, l'únic que he fet és no posar-me límits pel fet de ser dona. Què és propi de dones? Què és el normal? Jo no ho sé!"

Mare de tres nens

Actualment, Emma Roca és mare de tres fills. Entre la competició, els entrenaments, la feina de bombera i la maternitat, la feina se li acumula. Però no en té prou: també fa conferències, està acabant la tesi -és llicenciada en bioquímica- i acaba d'escriure un llibre sobre la seva trajectòria esportiva. I, doncs, com es fa això? És una superdona? Té poders? "Jo no em considero una superdona, he seguit un camí i m'han anat sorgint les coses amb naturalitat. Vaig començar el camí de bombera com a auxiliar forestal i he seguit evolucionant fins al GRAE. L'esport també em va anar bé i això em va donar ànim per continuar competint cada cop a més alt nivell. Després, la feina al GRAE m'ha donat uns horaris que m'han permès compaginar-ho tot. Treballem 24 h seguides i, a continuació, en descansem 72. L'horari de la feina és el pal de paller, perquè em permet disposar de dies sencers lliures entre setmana, anar a buscar els nens a l'escola i dedicar-m'hi de ple: anem a passejar, fem els deures, juguem...".

Però la veritat és que l'Emma, a banda d'això, té una altra cosa. Potser sí que té algun poder: el que et dóna haver-te matxucat el cos sense parar durant dies i nits, pujant i baixant muntanyes, i seguir endavant malgrat els mil senyals que et diuen que afluixis. És el poder d'una ment forta acostumada a l'adversitat i a esprémer la voluntat. Li demanem una batalleta especialment èpica: "Una vegada -cedeix- em vaig trencar el canell durant una competició. Em feia molt mal però vaig voler seguir; a la següent prova de bicicleta jo aguantava el manillar com podia i un company em canviava les marxes des de la seva bici".

Després d'un raid, esclar, hi ha altres reptes que semblen de joguina. "Jo ho noto després a la feina al GRAE. El meu bagatge em dóna serenitat, concentració i sentit de la responsabilitat. També en l'àmbit familiar, per pujar els fills sense transmetre por i sense protegir-los en excés. Estàs acostumada a lluitar i a tirar endavant".

Poders mentals a banda, tanmateix, ella del que més farda és d'una molt bona organització del temps. Un exemple extrem: "Quan els meus fills eren ben petits, em vaig trobar fent raids a la muntanya i traient-me llet dels pits mentre caminava, perquè em seguís pujant i no haver de renunciar a continuar alletant-los". I afegeix que el més important per a l'organització familiar és tenir una bona col·laboració amb la parella. "Jo tinc molta sort. El meu marit també competeix, en BTT, així que ens comprenem molt bé".

La moda ultra

A punt de fer els 40 anys, i després de molts anys en l'esport, ara veu amb perspectiva que hi ha un boom en la pràctica d'esports extrems. Ella ha viscut un abans i un després pel que fa al risc a partir de la maternitat. Ara les seves baixades esquiant o bé en bicicleta són més conservadores que abans i li és igual perdre uns segons i ser menys competitiva.

La societat, en canvi, segueix el camí invers: "Em fa por la gent que passa en només dos anys de no fer gens d'esport a fer la marató i disputar ultratrails". I no s'inventa res. En l'última marató de Barcelona, només 3.000 dels 19.000 participants eren esportistes federats. "Jo no he fet una ultramarató fins que he acumulat deu anys fent raids. Sembla que ara hi ha col·leccionisme de reptes, tothom exhibeix els números que controlen amb les noves tecnologies i miren poc a dintre seu". L'esport, diu, només és salut si es fa amb control i adequació a la preparació.

Amb aquest punt de vista prepara la seva tesi, que anomena Projecte Summit (Salut en les ultramaratons i els seus límits). Hi sosté que "és més dolent córrer 12 quilòmetres per a una persona desentrenada que fer una ultramarató per a una persona ben preparada". Gràcies a la seva formació en bioquímica, ha fet per a la tesi un estudi amb una mostra de 150 persones per analitzar les conseqüències sobre la salut de la pràctica d'ultramaratons. És el primer que es fa en aquest àmbit.

El mes de febrer publica amb Cossetània Non stop!, un llibre en què la podrem conèixer millor. Els que ja l'han llegit comenten que, a les seves pàgines, s'hi mostra molt sincera. "Però si la superwoman té sentiments! És com tothom!", diuen. L'han descobert.