A la pel·lícula Reservoir dogs hi ha una discussió sobre el significat de la cançó Like a virgin de Madonna. Els Manel potser no arribarien a l'agressivitat dels personatges creats per Quentin Tarantino, però no és difícil trobar-los contrastant amb certa vehemència punts de vista sobre la discografia de Bob Dylan. "A mi m'agrada molt Time out of mind", diu Guillem Gisbert. "A mi no gaire", rebla Martí Maymó. No és tant que no hi estiguin d'acord com que els agrada el combat retòric. Si la conversa es decanta cap al futbol, Maymó i Roger Padilla, dues ànimes molt blaugranes, fan cara de resignació quan Gisbert, més apassionat quan parla de ciclisme que de futbol, diu que recorda el 4-0 del Barça contra el Milan "a Atenes". Manel, al cap i a la fi, és el resultat de la bona gestió de la dialèctica entre quatre amics que han triat una feina que els obliga a passar moltes hores plegats.
Diu Gisbert que fa cinc anys els Manel eren "quatre sensibilitats diferents" que es van posar d'acord per fer un disc "amb ukelele i vents". Després d' Els millors professors europeus (2008) van doblar l'aposta fent un exercici barroc: 10 milles per veure una bona armadura (2011). Ara han trobat la manera de fer justament el contrari: tretze cançons que prescindeixen de "molts elements" amb què s'havien posat d'acord abans. El resultat és Atletes, baixin de l'escenari!, l'àlbum que es publicarà el 16 d'abril. Són els Manel 3.0, la tercera versió d'un grup que canvia sense perdre identitat.
Arnau Vallvé, Roger Padilla, Martí Maymó i Guillem Gisbert estan entaulats en el reservat del bar Gelida, al carrer Urgell de Barcelona. El reservat és un rebost endreçat per anys d'anades i tornades des de la cuina. Hi aporta una mena de confortabilitat casolana que els ajuda a contestar preguntes i impertinències sense gaire tensió, tot i que estan fent el que menys els apassiona de la seva feina. Maymó no se n'amaga: "Ens sentim més còmodes dalt d'un escenari o al local preparant cançons".
"Tenim ganes de començar a tocar", diu Vallvé, que sembla que estigui comptant els dies que falten per al primer concert, el 23 de maig al festival Primavera Sound. També vol saber què pensarà la gent d'un nou disc del qual només s'ha pogut sentir Teresa Rampell, una cançó que tots quatre coincideixen a considerar "poc representativa" de l'àlbum. "És de les més animades del disc", informa Maymó. "De tota manera, ¿n'hi hauria hagut alguna que fos representativa?, pregunta Gisbert, que defensa que "les cançons fan la guerra elles soles". És una manera de dir que no fan discos conceptuals. Així doncs, per què van convertir Teresa Rampell en la carta de presentació del disc? "És una decisió que has de prendre", diu Maymó, que reconeix que si ho haguessin decidit un dia després potser n'haurien triat una altra. "Hi ha gent que ja ha escoltat el disc i que ha preguntat per què aquesta, perquè no la consideren la millor -continua-. O per què en el disc anterior vam ensenyar primer el videoclip Aniversarique el de Boomerang".
En l'impacte de les cançons intervenen factors que van més enllà de les intencions dels músics. "Diverses persones que han escoltat el disc diuen que la millor és Mort d'un heroi romàntic. Tu treballes totes les cançons de la mateixa manera, i sempre n'hi ha una que sorprèn perquè la reacció de la gent és més positiva", explica Vallvé. Diu Padilla que al seu germà també li agrada més Mort d'un heroi romàntic , un monument narratiu vestit de conte gòtic. "I li vaig preguntar si no li agradaven les altres".
Un disc més fosc i aspre
Els Manel estan a l'expectativa. "Aquestes entrevistes que estem fem són producte de com va anar el disc anterior, no de com anirà el nou. Sempre hi ha aquest element de risc, però entenem que va amb la feina i és bo que sigui d'aquesta manera. Si no hi hagués risc...", diu Gisbert abans que Padilla introdueixi el tema de "la incertesa" positiva i de la "curiositat" per saber com serà rebut el disc. De moment ja saben què en pensen els amics i familiars que han pogut escoltar sencer Atletes, baixin de l'escenari! . "Diuen que és un disc més fosc i més aspre. Crec que no hem fet mai cançons que fossin molt alegres, el que passa és que moltes vegades l'arranjament les portava cap a aquesta alegria o, si més no, hi havia tensió entre l'arranjament i la lletra. En aquest cas potser hem arranjat més acompanyant la lletra, que no vol dir que sigui ni millor ni pitjor. Però no tinc la sensació que les lletres siguin molt més dures, molt més greus, molt més tristes, ni que estigui congelant dos anys espantosos", explica Gisbert.
Té raó quan diu que no han fet mai cançons molt alegres. Fins i tot Al mar , la peça més eufòrica del primer àlbum, transmetia una mena de melancolia. I Benvolgut no era una cançó d'amor romàntic, sinó sobre l'amor com a matèria convulsa, plena d'ombres, el tema manelià per excel·lència. Ho torna a ser en el nou disc, en què les lletres de Gisbert continuen jugant amb el punt de vista. Per exemple, a la cançó Deixar-te un dia , el protagonista explica com va descobrir que l'amor s'havia acabat. No ho fa des del penya-segat de l'abandonat, sinó des de la roca del que abandona. Sense retrets ni excuses de mal pagador. "Quan hem fet cançons relacionades amb el tema de l'amor he anat a buscar un punt de vista diferent -diu Gisbert-. En aquesta cançó és el tio qui diu: «Era jo qui et volia deixar, era jo qui dubtava». No és el punt de vista de l'enamorat que no rep, que és un tema més habitual, sinó la crueltat d'aquest sentiment que en realitat és tan habitual com l'altre".
Conversa amb un psicoanalista
"Fa gràcia", diu Gisbert per desdramatitzar. Al cap i a la fi, només són cançons i ell és categòric quan se li demana si les seves lletres tenen elements autobiogràfics: "No". Provem-ho d'una altra manera. La Dolors, la Vanessa i la Teresa són el mateix ideal de dona? "Jo crec que no", contesta Gisbert. Padilla s'ho rumia: "Això és bastant de conversa amb un psicoanalista, però en principi no. Potser descobrim que és la nostra mare comuna". "Déu meu, espero que no!", exclama Gisbert.
Potser no ho pretenen, però els Manel conviden a la sobreanàlisi. Per contrarestar aquesta conducta, tiren de literalitat. Per exemple, per explicar el títol del disc no fan servir codis cabalístics. "La frase és un record estrany i simpàtic. L'Estadi Olímpic aquell dia [la cerimònia de clausura de Barcelona 92], amb aquella cosa mig orgiàstica, amb els atletes borratxos a l'escenari, una cosa una mica descontrolada. I de sobte apareix la veu greu del Constantino Romero que diu: «Atletes, baixin de l'escenari». Fa gràcia. I com que hi ha el concepte escenari, vam pensar que d'alguna manera podia funcionar com a títol per a un disc. Simplement és això. Si en comptes de dir «Atletes, baixin de l'escenari» hagués dit «Atletes, cordin-se les sabates» no hauria funcionat, però «baixin de l'escenari» té sentit per a un disc".
I si en comptes d' atletes haguessin posat Manel, baixin de l'escenari ? "No tindria tanta gràcia", diu Vallvé. "Canviaria molt el significat, segur, i seria una mica preocupant", afegeix Maymó. "El títol no té més transcendència", conclou Maymó. Sí que és rellevant que per primera vegada un disc de Manel inclogui reflexions sobre el grup. "Sí que hem tingut la conversa aquesta -diu Gisbert-. Ens han sortit un parell o tres de cançons més metalingüístisques, per dir-ho d'alguna manera. Una cançó com Quin dia feia, amics... , que diu allò d'"estic escrivint una cançó", en el primer disc no hauria tingut cap mena de sentit".
L'èxit de Manel no és fàcil d'explicar, i alhora és una gran notícia. Les seves cançons són construccions relativament complexes, en aquest disc amb molta sintaxi dylaniana, i amb diversos nivells de lectura. El dia que van publicar Teresa Rampell , al compte de Twitter de Modernet de Merda es podia llegir: "No em digueu res durant les pròximes 4 o 5 hores. Estic escoltant el nou single de Manel successivament fins que m'agradi". Tot i la mala llet, la piulada de Modernet de Merda captura una sensació familiar: les cançons de Manel creixen a mesura que s'escolten. No tots els artistes gaudeixen d'aquest privilegi, sobretot en temps d'escoltes ràpides. La notorietat aconseguida pel quartet barceloní pot permetre que el públic dediqui a les cançons de Manel un temps que no invertiria en altres grups.
Tot i que la lectura de tot plegat sembla positiva, Padilla fa cara de pomes agres. "Si passa això, és un fracàs per a la persona que fa la cançó. Hi ha dos tipus de gent: una que si no li agrada a la primera renuncia a escoltar-ho més, i una altra que potser dóna més oportunitats a les cançons". "Ens ho diuen molt això: «Amb les vostres cançons al principi no, però després sí». Jo sempre em quedo amb el principi, no si al cap de les hores ho aconsegueixes o no a cop d'hòsties", diu Gisbert.