Noms que són més que carrers
El nom de molts carrers de Barcelona recull únicament el cognom dels personatges il·lustres a què ret homenatge. Aquest fet, unit a la falta d'una normativa clara que posi límits a la denominació d'establiments i botigues, genera confusió. A diferència del que passa en altres països, aquí la suma de desconeixement i banalització permet que grans prohoms s'associïn en l'imaginari col·lectiu a marques comercials
Villarroel és per a molts ciutadans de Barcelona el nom d'un carrer i prou. "¿Villarroel, un general d'origen castellà que va encapçalar la resistència militar a la Barcelona assetjada del 1714? I on ho diu, això?", podria preguntar-se el ciutadà. I l'única manera de convence'l seria adreçar-lo al naixement del carrer, on una placa explica qui era Antonio de Villaroel y Peláez. Potser en tota la resta d'aquesta llarga via no hi trobarà cap altra placa informativa que, tot sigui dit, va ser col·locada -com tantes d'altres- pel primer Ajuntament democràtic, constituït el 1979.
L'opacitat que afecta sobretot els carrers que van de mar a muntanya -i algun dels de Llobregat a Besòs- prové de quan va ser dissenyat i construït l'Eixample. I la confusió que s'ha anat escampant al llarg de dècades fa que no sigui cap garantia conèixer mínimament la història de la ciutat i del país. Puc passar cada dia pel carrer de Casp, sabent que es tracta d'una població aragonesa, però no adonar-me del fet que està dedicat al Compromís de Casp: el rei Martí l'Humà mor el 1410 sense descendència i els nobles de la Corona d'Aragó aposten per Ferran d'Antequera, de la nissaga castellana Trastàmara, i deixen sol l'aspirant de la dinastia catalana Jaume d'Urgell. Urgell, carrer dedicat al comte Jaume d'Urgell, i amb el qual el constructor Nuñez y Navarro batejaria un dels seus xamfrans del franquisme: "Edificio Núñez-Urgel".
Que aquella disputa dinàstica, la seva ubicació i els seus actors quedin reduïts als mots Casp i Urgell fa inevitable que la sospita plani damunt dels que van posar noms als carrers del que seria el nostre Midtown. ¿Potser es van refugiar en arguments de funcionalitat i de pragmatisme per no indisposar-se amb el poder? Així, ometre què va passar a Casp, o saber qui era Villarroel i la gesta que va encarnar, evitava una reafirmació cultural i històrica -i nacional- que podia ser contraproduent.
En el desplegament del nomenclàtor, que el 1863 l'Ajuntament havia encarregat a l'escriptor Víctor Balaguer, es detecta ambigüitat i una certa por. Balaguer seria pressionat perquè l'Eixample tingués noms espanyols com ara Manso o Marqués de Campo Sagrado. I els patricis barcelonins en van prendre nota: no anem massa de pressa, que podríem prendre mal. Així, plaques de carrer incompletes serien la metàfora d'un país a mig fer. O a mig acabar.
Quan es va produir la resurrecció de la ciutat, escenificada en l'Exposició del 1888, el bombardeig del general Espatero del 1842 encara era viu en la memòria, i les elits catalanes sabien que Espanya se la mirava de reüll.
Una "sauna Casanova"
Mentre els ciutadans de la vila d'Eivissa poden saber que el carrer de Ramon Muntaner està dedicat a un cronista medieval, aquí se'l coneix com a Muntaner, a seques. L'evidència diu que no hi ha cap normativa que protegeixi el nom de cronistes, polítics, artistes o poetes. I una barreja d'inèrcia i d'ignorància ha dut a situacions pintoresques, o directament penoses. Muntaner és el nom d'una empresa de material elèctric. Joan Maragall, el poeta? Doncs al passeig Maragall hi ha una botiga que es diu Magarall 015 Sports. Aribau dóna nom a uns multicines i, ben a prop, sobrenom al restaurant La Flauta, on ens podem cruspir unes bones esqueixades. Tothom que hi va en diu La Flauta d'Aribau. I qui era Bonaventura Carles Aribau? El poeta que va anunciar la Renaixença, diu…?
Poca gent a Moscou ignora que Puixkin és el poeta nacional rus. Al peu de l'estàtua de la plaça Puixkin sempre hi ha algun ram de flors i pels voltants no és possible trobar cap establiment amb el nom de Puixkin. Quan es va produir l'arribada del capitalisme salvatge als anys 90 del segle passat, temps de quioscos i venda ambulant, a ningú se li va acudir prendre debades el nom del poeta. I a Londres ningú no gosaria col·locar un nom tan potent com Cromwell -Oliver Cromwell, pare de la revolució anglesa- en el rètol d'una sauna gai -tot i que ben segur que tindria ressonàncies exitoses entre la comunitat LGTB.
A Barcelona la sauna gai de més renom és la Sauna Casanova. L'establiment porta el nom del carrer, que és el del conseller en cap -Rafael Casanova- que va dirigir la resistència civil l'11 de setembre del 1714. El nom es va salvar de la mort civil el 1939 gràcies al fet que els ocupants feixistes es van pensar que Casanova era l'italià conquistador de dones Giacomo Casanova. Va tenir més sort que Pau Claris, que seria proscrit i no va recuperar el seu espai urbà original fins al 1979. Pau Claris també va haver de suportar els capricis de la retolació comercial: fins no fa gaire va donar nom a l'Institut Claris, un centre de tractaments cosmètics i depilacions làser. Potser no és agosarat aventurar que la mestressa no sabia qui era Pau Claris -el president de la Generalitat que el 1641 va proclamar la Primera República Catalana-, però estava encantada que el nom del carrer on tenia el negoci transmetés ressonàncies de lluminositat. La claror de Claris era associable a la bellesa plàstica.
Picasso, Cambó, Companys
El nom de Picasso també ha viscut peripècies a la ciutat que el pintor considerava com a seva. L'odi que li professava Francisco Franco va impedir que el museu barceloní dedicat a la seva obra portés el seu nom. I l'aleshores alcalde, José María de Porcioles, va haver d'inaugurar-lo tirant mà d'un subterfugi: es diria Museo del Palacio Berenguer de Aguilar, prenent el nom del recinte noble del carrer Montcada on estava ubicat. Avui el problema no el posa el franquisme, sinó una certa deixadesa que permet que al carrer Princesa hi hagi un Supermercat Picasso.
Al polític i financer Francesc Cambó també li ha tocat el rebre. No pas lluny de l'emblemàtic edifici que es va fer construir a la Via Laietana -sempre conegut com la Casa d'en Cambó- una antiga botiga de tot a 100 llueix un rètol cridaner: Bazar Francesc Cambó. Ha pres, esclar, el nom del carrer, l'avinguda Francesc Cambó. Al carrer del Portal Nou, a tocar de l'Arc de Triomf, no resulta difícil localitzar una botiga de queviures que es diu com el gran passeig que té al davant: Supermercat Lluís Companys. Això passa a pocs metres de la seu del Síndic de Greuges i del memorial que recorda l'afusellament del president. ¿És imaginable a París una Boulangerie Charles De Gaulle o a Londres un Cellar Winston Churchill? Vist això, es pot dir que Antonio de Villarroel, que dóna nom a un teatre barceloní, la Sala Villarroel, és possiblement dels personatges del nomenclàtor de Barcelona que ha tingut més sort.