Paviments amb molta història i més creativitat

A l'últim quart del segle XIX i fins a mitjans del segle XX, el terra era un element que rebia una atenció especial a l'hora de decorar l'interior d'una casa. Els paviments més luxosos eren els mosaics romans-venencians, formats per petites tessel·les de marbre. "Eren d'un nivell alt i només es trobaven a les cases realment bones de famílies benestants", diu la historiadora i professora de la UPC Teresa Navas. "Els arquitectes o el seu equip de col·laboradors o decordadors -afegeix- dissenyaven l'ornamentació de cadascuna de les cases". A més d'aquest tipus de mosaic, la fusta, amb treballs de marqueteria, i la pedra natural eren els materials més utilitzats per decorar els terres. "És ara quan hem donat prioritat a l'element funcional del paviment", insisteix l'experta.

El 1876, però, l'italià Giovanni Orsola va obrir les portes a un nou univers creatiu important a Catalunya: la tècnica del paviment hidràulic. Orsola havia après la tècnica a Marsella i va fundar la companyia Orsola Solà, pionera en la fabricació d'aquestes rajoles de ciment tenyit. En comparació amb els paviments de marbre o de fusta, aquestes rajoles es podien produir industrialment, eren més fàcils de col·locar i admetien nombroses possibilitats d'ornamentació. Orsola va arribar a tenir prop de 450 treballadors a la seva fàbrica del carrer Calàbria de Barcelona.

El geni de Gaudí en una rajola

El mosaic hidràulic que ha fet més fortuna el va produir Escofet, l'altra casa més emblemàtica del sector. Fundada el 1886, encara està en actiu, tot i que des de fa dècades està especializada en llambordes d'exteriors i mobiliari urbà. L'estrella del catàleg d'Escofet és la rajola hexagonal amb relleus marins que Antoni Gaudí va dissenyar per a la Casa Batlló, on no es va arribar a col·locar mai. Gaudí la va aprofitar a la Pedrera i des de fa dècades està instal·lada al passeig de Gràcia. A banda del cas extraordinari de Gaudí, Orsola Solà i Escofet "van buscar professionals que, amb el seu nom, donessin prestigi i qualitat a la seva producció industrial", subratlla Navas. La llista d'arquitectes que hi van col·laborar és extensa i inclou Josep Font i Gumà, Adolf Florensa, Bonaventura Bassegoda i Amigó, Enric Sagnier, Joan Rubió i Bellver i Josep Puig i Cadafalch, Lluis Domènech i Montaner i, més endavant, dins el Noucentisme, Rafael Masó. Domènech i Montaner va dissenyar alguns dels paviments més complexos d'Escofet, un dels quals, amb els laterals decorats amb la figura d'un llangardaix, requeria un motlle amb més de 20 peces diferents.

En l'actualitat, també els arquitectes van a buscar les empreses especialitzades perquè produeixin mosaics, tant per a restauracions com per a obres noves. L'any passat, el britànic David Kohn va ser guardonat amb el premi al millor interior de l'any al festival mundial d'interiorisme que es va celebrar a Singapur per la reforma d'un apartament al carrer d'Avinyó de Barcelona. Per al terra, Kohn va dissenyar un paviment hidràulic, que va produir la centenària firma manresana Mosaics Martí. "El terra que hi havia tenia colors i dissenys diferents en cada habitació", recorda Saya Hakamata, l'arquitecta de l'estudi de Kohn que es va fer càrrec de la materialització del projecte. "Vam aprendre com es produeixen aquestes rajoles a Espanya i vam descobrir que els colors d'una rajola es van abocant a mà un per un -afegeix Hakamata-. Sempre ens agrada treballar amb tècniques tradicionals i fer alguna cosa nova". Albert Martí, codirector de Mosaics Martí, juntament amb el seu germà Pere (responsable del taller), reconeix que no va ser fàcil culminar l'encàrrec dels arquitectes. "Abans de la reforma, al pis hi havia un paviment de tessel·les de marbre que estava en molt mal estat -afegeix-. Els propietaris, dos germans anglesos que com el mateix David Kohn havien viscut a Barcelona de petits, volien mantenir la sensació que els produïa, però amb un paviment que fes un degradat del verd al vermell. Kohn va dissenyar uns triangles molt particulars perquè s'adapten a la geometria de l'edifici".

Albert i Pere Martí són els néts del fundador de la casa, Bernat Martí i Arlandí, un valencià que va emigrar a Barcelona i que va treballar a la casa Escofet. "Era molt emprenedor, es va casar amb una manresana i va decidir obrir un taller propi a Manresa". Com altres firmes, la producció de Mosaics Martí pràcticament es va aturar des de finals dels anys 50 fins a finals dels 80 arran de l'aparició del terratzo. Mentrestant, el pare i l'oncle de l'Albert i el Pere van reorientar el negoci cap a la venda de materials de construcció i els prefabricats de formigó. La firma, que va participar en les restauracions del Teatre Metropol de Tarragona, la casa natal de Pau Casals al Vendrell, el Palau Güell i el Museu Episcopal de Solsona, es va tornar a dedicar exclusivament a la fabricació de mosaics hidràulics després dels Jocs Olímpics de Barcelona. "El meu pare i el meu oncle havien format el meu germà Pere, que és mestre mosaïcista", explica Albert Martí. Així que el més difícil no va ser recuperar la tècnica, sinó la indústria auxiliar, "com els fabricants de motlles o de trepes, que sí que s'havia perdut". Actualment, els germans Martí segueixen en contacte amb David Kohn amb vista a crear nous dissenys i ajudar el mosaic a trobar el seu lloc en la decoració contemporània. Albert Martí destaca que el seu procés de producció, molt artesanal, el fa un paviment únic.