En ruta pel país dels bolets

Ja fa anys que insisteixo en la mateixa idea: com més coneguem el territori, més l'apreciarem i el respectarem. Aquest pretext, adaptat a l'univers del bolet, significa divulgar boscos, racons, paisatges i secrets que fomentin acostar-se a la natura amb una bona base informativa. Sortir a pasturar pel territori sempre esdevé la millor excusa per descobrir-ne les intimitats més màgiques, més encara si se'ns desvelen en forma de llenegues negres, fredolics, pimpinelles morades i altres acolorides gormanderies boscanes. Si sumem el pur plaer de la descoberta micològica, sempre engrescadora i emocionant, a la riquesa dels paisatges vegetals del nostre país, tenim l'aventura assegurada.

Traçar un full de ruta sobre el mapa, tenint en compte que la massa forestal que ens envolta és abundant -cada cop més- i molt diversa, resulta un exercici de difícil execució en un text d'extensió tan modesta. No dic cap mentida si afirmo que gairebé tot el territori és fantàstic des del punt de vista micològic, exceptuant les terres interiors més esquerpes i desforestades. Sovint vinculem l'èxit de la jornada de recerca a un lloc, i si per algun motiu gaudeixo explicant llocs concrets en els meus llibres de bolets és precisament per desmitificar aquesta associació. Amb desenes, centenars de rutes i mapes publicats, penso que si una cosa ha quedat ben clara és que els bons bolets afloren per tot arreu, des dels relleus amables del Maresme fins als boscos subalpins de pins negres i avets que tantes muntanyes encatifen a la Cerdanya, l'Alt Urgell i el Pallars Sobirà. Per tant, no es tracta d'un indret, sinó d'un hàbitat, sigui on sigui, sigui més o menys feréstec, més o menys impactant. I amb l'afició ben repartida pels boscos del país promovem l'allunyament del temut fantasma de la massificació, que tants debats genera tardor rere tardor.

És cert que les concorregudes pinedes de pi roig dels Rasos de Peguera, de les Llosses, del Moianès i del Lluçanès són riques en pinetells i rovellons, però també ho són les de pi blanc del massís del Garraf, les de pinastre del sector est de les Gavarres o les de pi pinyoner de la serra del Corredor, entre el Maresme i el Vallès. Tanmateix, si gaudim amb les espècies més exquisides, sempre ens resultarà més profitosa una passejada per un bosc d'arbres planifolis, sobre sòls més aviat àcids, uns hàbitats que trobem en paratges encara poc explorats al vessant nord del Montseny, entre Arbúcies, Viladrau i Seva, o bé a les Guilleries, entre Sant Sadurní d'Osormort, Sant Hilari Sacalm i Osor, i també a l'humit i salvatge Collsacabra, entre el coll de Condreu i la Salut. Són només alguns exemples dels incomptables llocs on la presència de faigs, roures, sureres, alzines i castanyers ens permeten la troballa de ceps, surenys, rossinyols, delicioses llores o cualbres de diverses menes, reigs i trompetes, entre d'altres.

Bolets a prop de casa

Una bona idea per planificar les sortides boletaires és observar el nostre entorn més proper amb ganes d'endinsar-nos-hi i revaloritzar-lo. Ben entrats al segle de la sostenibilitat, tant ambiental com econòmica, paga la pena aprofitar la vessant positiva de l'assumpte. Per fer una síntesi i comprovar que això és possible, em centraré en les quatre capitals del país.

Si vivim a Barcelona, les serres properes de Collserola, Ordal i la Marina ens ofereixen un extens ventall d'opcions: boscos mediterranis de pi blanc, pi pinyoner, alzina i roure que reposen sobre pissarres i saulons, essencialment, rics en espècies d'alt valor com el rovelló vinader, el carlet, la trompeta o l'apagallums, que hi creixen fins als volts de Nadal gràcies a la suavitat tèrmica que proporciona la proximitat de la Mediterrània. Si som de Tarragona, ben a prop del brogit urbà hi trobem les pinedes calcàries del bosc de la Marquesa i la punta de la Móra, o els relleus emboscats del turó de Sant Simplici, unes zones interessants per gaudir mentre busquem la silueta de rovellons de sang, llenegues negres, llengües de bou blanques i fredolics. La gent de Girona, tot sigui dit, és la més afortunada: encerclats per boscos de planifolis i coníferes, els sectors de la vall de Llémena i les Gavarres són un veritable tresor per a aficionats amb ganes d'aventura i diversitat fúngica, i podem recol·lectar-hi bona part del catàleg de bolets comestibles que trobem arreu del país, des d'espècies calcícoles com els rovellons de sang o les llenegues a les proximitats de Canet d'Adri fins a les de tendència acidòfila com els surenys, els reigs, les trompetes i els rossinyols sota les sureres, els roures i les alzines de Sant Gregori i Sant Mateu de Montnegre. Finalment, a Lleida, potser no en tindrem prou amb la bicicleta per anar al bosc, i ens caldrà el cotxe en tots els casos, però tot i així els boscos interessants són més a prop del que pot semblar a primer cop d'ull: pinedes, alzinars i rouredes de diverses menes encatifen el vessant sud del Montsec, d'Os de Balaguer en amunt, i converteixen els contraforts de la veïna Noguera en l'alternativa més propera i sorprenent, carregada de matisos i bons bolets.

Entre la teoria i la pràctica

Sovint, cal recordar que els bolets no són mai una ciència exacta, sobretot quan ens referim a calendari i producció. De manera genèrica, podem afirmar que la temporada boletaire de final d'estiu i tardor té una lògica recurrent: s'inicia en cotes elevades del Pirineu i Prepirineu, superiors als 2.000 metres, per anar baixant d'altitud de mica en mica i situar-se entorn els 800-1.500 metres durant els primers dies d'octubre, i acabar de baixar fins al nivell del mar a partir de novembre. Pel que fa a espècies, també hi ha unes pautes força repetitives any rere any: tot comença amb espècies de tarannà primerenc, com els mollerics i els apagallums, després arriben rovellons, ceps i trompetes, entre d'altres, i la campanya finalitza amb bolets tardans com els fredolics i els camagrocs.

Ja sabem, però, que les normes hi són per trencar-les, i d'això els bolets en saben molt perquè en realitat no es guien per cap agenda, sinó per una complexa equació que combina les temperatures, la humitat rebuda durant mesos i l'absència o presència de vent. En el cas d'aquesta temporada, les nits fresques dels últims dies d'agost i l'inici de setembre, sumades a les abundants precipitacions acumulades durant la primavera i la primera meitat de l'estiu a bona part del Pirineu i Prepirineu, han afavorit un inici de temporada ufanós i peculiar, amb la fructificació conjunta de bolets primerencs i tardans, com els mollerics, les cualbres, els rovellons, les trompetes, els fredolics i els camagrocs, en una franja altitudinal molt àmplia.

A partir d'ara, ningú pot saber com continuarà tot plegat. El més probable és que si l'octubre i el novembre se'ns mostren amb cara de tardor -bones condicions d'humitat i temperatures en descens- la florada seguirà generosa, anirà baixant de cota progressivament i se situarà aviat al voltant dels 500 metres d'altitud. Ara bé, la recomanació més assenyada és viure el present i aprofitar els bolets que aquests dies engalanen el sotabosc. Les previsions a llarg termini, com en meteorologia, mai són fiables. I si estem instal·lats a Mallorca, tampoc ens cal creuar el toll mediterrani que separa les Illes del continent si el que volem és il·lusionar-nos amb una collita d'alt valor gastronòmic. Sense anar més lluny, ben a prop de Palma, a les rodalies de Calvià o de Bunyola hi reposen masses forestals de pi blanc i alzines sobre terrenys calcaris, productores de gustosos esclata-sangs, carlets i llengües de bou, entre d'altres.