"Sabia que encara no era prou madura per viure sola i que necessitava ajuda"

Celeste Serra avisa, abans de començar, que la seva és una història dura. "De petita pensava que era normal que el teu pare et pegués i mai vaig dir res a ningú", explica gairebé sense immutar-se. La causa, afegeix, van ser els seus problemes d'aprenentatge, arran d'un trastorn de dèficit d'atenció. "El meu pare sempre s'ha avergonyit de la seva filla perquè parlava malament, canviant les paraules", argumenta. Les seves dificultats a l'hora de fer els deures desencadenaven les agressions: "Hi havia coses que em costaven molt d'entendre, i ell considerava que això era portar-se malament. Llavors, en comptes de concentrar-me en els deures, només pensava en el temps que faltava perquè em pegués". La situació no era gaire millor a l'escola, on diu que els companys la marginaven i la insultaven i els professors no l'ajudaven: "Em van fer bullying , i La Salle Bonanova no em va escoltar".

Amb 15 anys, va arribar un dia en què va dir prou. "Un matí, em vaig discutir amb el meu pare, i em va amenaçar amb un ganivet", recorda. Quan va arribar a l'escola, l'hi va explicar a una amiga, "plorant com una desesperada", i l'amiga ho va explicar a un professor, que va trucar als serveis socials. "Una dona em va preguntar què havia passat, vaig anar a l'hospital, i després als Mossos per presentar la denúncia", explica. Llavors li van donar l'opció d'anar amb algun familiar, cosa que va rebutjar, i va marxar de casa per anar a un centre d'acollida de menors tutelats per la Generalitat. En aquell moment, també va canviar d'escola, i va trencar tots els vincles amb els companys i els professors. "Em van escriure cartes, però les vaig llençar sense llegir-les", diu entre renecs, queixant-se de la hipocresia.

"El centre d'acollida va representar un alliberament dels meus pares, però estava allà tancada i tampoc tenia aquella persona que et pot escoltar", explica la Celeste, que va trobar molt a faltar la llibertat de moviments, en plena adolescència. "Hi havia molts embolics, amb noies que volien manar sobre les altres i que es barallaven entre elles, i vaig haver d'aprendre a fer-me la tonta i ser amiga de totes per no rebre", afegeix. També va tenir problemes amb la persona que gestionava el seu cas, que la va empènyer a tornar amb els seus pares contra la seva voluntat. "Jo sabia que no volia tornar, però era el seu primer cas i ella volia arreglar-lo tant sí com no", es queixa. "Vaig firmar, per arreglar-ho i fer feliços els meus pares, però, com ja m'esperava, va anar malament", afegeix. Poc després ja tornava a ser al centre d'acollida, i la relació amb els seus pares havia quedat encara pitjor del que estava abans.

Aprenent a espavilar-se, amb suport

Quan es va convertir en major d'edat, la Celeste va deixar d'estar tutelada per la Generalitat i va sortir del centre d'acollida. "Primer estava acollonida i no sabia què faria, però al cap de poc vaig aprendre a espavilar-me", recorda. Va poder anar a un pis de suport d'una entitat social, en què paga un lloguer reduït i té un seguiment d'educadors. Altres noies ho van rebutjar, però ella era conscient que ho necessitava: "Sabia que encara no era prou madura per viure sola i que necessitava ajuda". Una decisió de què no es penedeix. "Al pis de suport hi estic bé, perquè necessito tenir el meu espai, però si estic massa sola és massa desorganitzat", explica. Ara té 22 anys i fa un any que està en un pis on l'educador només hi va un cop al mes: "Estàs molt independitzat, però si tens un problema o vols consultar qualsevol cosa tens l'educador al darrere".

Ambiciosa però molt prudent

Els educadors del pis de suport la van animar a fer un cicle formatiu, després de repetir més d'un cop a batxillerat, tot i que no n'hi agradava cap. Finalment, en va fer un de tècnica de laboratori, sense estar-ne gaire convençuda. Va arribar a fer pràctiques en una empresa, però li va semblar avorrit. Mentrestant, treballava en un restaurant, i ara és dependenta en una botiga de roba Stradivarius gràcies a un programa d'una entitat social. El sou no és gaire alt, i el contracte és per un any, però li permet pagar el lloguer. Les seves ambicions per al futur van molt més enllà: "Vull ser maquilladora i marxar a Seül, ja que sempre he llegit manga i quan tothom parlava del Japó jo em vaig interessar per Corea". Ho diu, però, amb molta prudència, avisant que veu molt difícil que aquest somni es faci realitat. Aprendre coreà i, sobretot, fer un bon curs de maquilladora costa molts diners. "És una fantasia".