Talent prestat

Pedro Javier González: "En solitari surts a guanyar el partit", (Barcelona, 1962)

Fa anys que ha deixat de col·laborar-hi però és impossible desvincular-lo d'El Último de la Fila, el grup al qual es va unir l'any 1989 i amb què es va donar a conèixer. "Em sento part d'una part del fenomen, d'aquell estil, d'aquell so", admet. Té una llarga carrera en solitari i encara hi ha gent que a la seva web per haver estat el guitarrista d'una banda llegendària: "No em molesta. Forma part d'una realitat històrica. És bonic veure les fotos antigues, però estic entusiasmat amb la meva vida actual".

La llista de col·laboracions de González inclou Manolo García en solitari, Serrat, Llach i Bonet, entre molts d'altres, però a ell li agrada recordar un instant amb Victòria dels Àngels: "Una experiència fugaç però intensíssima que em va nodrir molt".

De fet, ara està centrat en la música clàssica després d'haver-se fet un nom com a guitarrista "aflamencat, no pas flamenc" en el terreny del pop-rock i del jazz. "Ara estic aprenent a tocar la guitarra!", exclama. Ha gravat a Moscou el Concierto de Aranjuez, de Joaquín Rodrigo, i prepara recitals amb orquestra simfònica per Europa, mentre treballa en tres discos nous a la vegada.

Mira els seus anys de col·laborador amb certa distància crítica. Diu que la majoria d'artistes busquen sumar però que alguns demanen músics grisos que es limitin a complir ordres. I bateja un tercer tipus d'aportació com a "col·laboració per fer bonic: omplir un espai en un concert de dues hores per donar un toc exòtic amb espurna que oxigeni l'espectacle".

González toca el punt feble: hi ha una música-producte que demana col·laboracions planes, que no sobresurtin. "Sí, et pots arribar a sentir mercenari", diu. Però va aprendre aviat la màxima dels músics col·laboradors: "Si et truquen és perquè necessiten alguna cosa que no poden resoldre sense tu. Has de tenir la picardia de descobrir-la".

Ara s'estima més estar tranquil, encara que cobri menys i hagi de sortir "a guanyar cada partit".

Si Manolo García tornés a xiular, té clar què li respondria: "¿Anem a la Barceloneta a fer una paella?"

Mario Mas: "Estic al servei de la música", (Barcelona, 1979)

Diu que el seu pare, Javier, el va enverinar: "Fixa't en aquest violinista del Mississipí, però no et dediquis mai a això", li deia de petit. Finalment, la força de la genètica es va unir a la de la música i Mario Mas, que anava per a biòleg, ha acabat sent guitarrista. Estima amb devoció el seu instrument i toca, entre d'altres, amb Sílvia Pérez Cruz, Toti Soler i Paco Ibáñez, del qual ha après un concepte fonamental: "Escoltar la nota. Les notes afegeixen alguna cosa o la treuen, mai no són prescindibles. Has de ser humil per distingir-ho". No es posa al servei dels artistes amb qui treballa, sinó "al servei de la música", per contribuir a crear el clima necessari.

Entén, per tant, que una persona amb ambició artística demani austeritat als que toquen amb ella perquè no tapin la lletra. "No és que el cantant tingui un ego desproporcionat, és que pensa en el seu art", considera. L'ambició extraartística, però, no li agrada gens: "S'està perdent el sentit comú, el motiu pel qual es fa música. Hi ha ambicions més enllà de l'art quan el principi de la música és compartir". I cita Manuel de Falla: "El més difícil en el món de la música és llimar la vanitat".

Ho entén encara més des que s'ha situat a l'altre costat. Ha enllestit el seu primer treball en solitari, Alazul, un disc instrumental en què converteix en música la seva fascinació pel color blau. "Fer concessions és perillós però cal donar llibertat perquè si et poses talibà no es creen sinergies", afirma. Tenir col·laboradors l'ha ajudat a revisar el seu rol quan el col·laborador és ell, un equilibri entre "demanar el que vols, acceptar el que et donen, donar tu i acceptar que et diguin que no".

Per Mario Mas combinar la col·laboració amb la veu pròpia és "emocionalment complicat", però admet que sense empeltar-se amb altres artistes no podria fer el seu projecte com el vol fer: "Paco Ibáñez està molt més present en esperit que si estigués allà amb la guitarra".

Javier Mas: "No sóc el guitarrista de ningú, com ningú és el meu cantant", (Saragossa, 1952)

Parlem amb Javier Mas en un parèntesi de la seva gira mundial amb Leonard Cohen, que es va interrompre per Nadal i s'ha reprès al febrer. Toca la bandúrria, el llaüt, l'arxillaüt, la guitarra de dotze cordes i la guitarra elèctrica amb el cantautor canadenc des del 2008, arran que aquest el va sentir en un homenatge que li van fer a l'Auditori de Sant Cugat l'any anterior. "Em va escriure i em va demanar que li enviés els arranjaments perquè li havien encantat. I em va preguntar si voldria acompanyar-lo si mai tornava de gira". La primera cançó que va tocar amb ell va ser Dancing to the end of love: "Una experiència impressionant perquè ell als assajos canta com si estigués en directe, no es reserva, no escatima".

El més internacional dels nostres músics acompanyants ha tancat un cercle. Admira l'autor de Suzanne des de sempre i de jove tocava cançons seves al carrer, al metro i a festes. "El meu primer sou va ser en un bar de Lloret amb repertori de Cohen, entre d'altres -rememora-. L'hi vaig dir un dia i es va posar content".

Javier Mas, que va tocar durant molts anys amb Maria del Mar Bonet, considera que qualsevol artista necessita gent competent al seu costat, músics que aportin des de la seva faceta particular: "Normalment, els artistes volen estar envoltats d'artistes". Per tant, el molesta que se'l consideri un pur complement. "No sóc el guitarrista de ningú com ningú és el meu cantant o el meu flautista, la possessió no es pot barrejar amb l'art", diu, vehement.

Amb Cohen, que el presenta com a "pastor de les cordes" i fórmules barroques similars, no ha de patir per sentir-se coartat. Al contrari, li va demanar que fos "virtuós, actiu i creatiu". Segons Mas, el canadenc té un pes impressionant. "No té cap por que li facis ombra", subratlla. El guitarrista se sent part del seu projecte actual, com durant molts anys es va sentir còmplice del so de Bonet.

Actua en públic des dels nou anys i, quan està de gira amb Cohen, toca gairebé cinc hores cada dia: tres i mitja de concert i la prova de so. En els períodes de descans, deixa els instruments ("estic saturat") i escolta música d'altres i compon ("coses que m'agraden i que no escolto"). Té una extensa obra que defensa en concerts en solitari. Reconeix que amb Cohen és més fàcil: "Veig les cares de la gent que ha pagat una pasta i sembla que els estiguis fent un regal".

Ignasi Terraza: "De vegades cal reivindicar la feina pròpia", (Barcelona, 1962)

Pertany a una generació diferent de la de Manel Camp però hi comparteix el prestigi, la docència a l'Escola de Música Superior de Catalunya (Esmuc, de piano i de conjunt) i el fet de combinar una carrera en solitari, una formació estable (l'Ignasi Terraza Trio) i un munt de col·laboracions amb els artistes més destacats del jazz internacional i autòcton. Forma part, per exemple, de la banda que ha contribuït al gran èxit de la cantant i multiinstrumentista Andrea Motis.

Va abandonar la informàtica per dedicar-se exclusivament al jazz, un terreny especialment procliu a la col·laboració i que li permet treballar, encara que sigui esporàdicament, amb gent que admira: "El fet que la improvisació sigui la base del jazz permet que no et coneguis de res, diguis «Un, dos, tres, quatre, un blues» i ja estiguem tocants junts". Una altra cosa són els projectes personals, sigui amb obra pròpia o versionada, que requereixen assajos i recerca constant de nous colors i sonoritats. "Un repte molt més compromès", afirma.

Potser el paper més ingrat d'un pianista de jazz és el d'acompanyant d'un cantant perquè, en general, l'atenció se'n va cap al solista. "Aquests equilibris són difícils de portar -reconeix-. De vegades, l'aportació del 50% queda desdibuixada i cal reivindicar la feina pròpia. És la situació habitual dels pianistes quan acompanyem".

Terraza ha intervingut en tota mena de formacions (orquestres, quartets, duets) fins a arribar al recital en solitari. "M'encanta, exigeix i cansa molt però dóna molta llibertat i gratifica", declara. Acaba de treure el seu primer disc per a piano sol, Sol-It, un recull de temes propis i estàndards gravats en directe que ha tingut molt bona acollida. Des del 2006 té el seu propi segell discogràfic, Swit Records, en què publica els seus treballs i en què s'ha iniciat com a productor amb l'àlbum de debut de la cantant Susana Sheiman. Lamenta que a Catalunya, on el jazz és "homologable amb el de qualsevol altre lloc", els músics tinguin tan poques oportunitats de tocar.

Manel Camp: "Hi ha col·laboracions que esdevenen part d'un duet", (Manresa, 1947)

És un dels pianistes de referència de la cançó i el jazz català. Des dels seus inicis als anys 60 fins al seu últim projecte, Miscel·lània, amb composicions pròpies, la carrera de Manel Camp ha passat per tots els estadis.

Va començar a tocar l'acordió als dotze anys a l'orquestra del seu pare i, quan va aterrar a Barcelona, es va incorporar a un projecte comú i ambiciós de música progressiva, vinculat a la Nova Cançó, que no va funcionar. "Vaig passar a tocar d'encàrrec i treballar de negre, fent arranjaments i composicions que signaven altres. Això sí que és frustrant", reconeix.

Però cantants com Llach, Raimon i sobretot Bonet, amb qui l'uneixen "llengua, política i generació", van detectar el seu talent i el van voler. En el cas de Maria del Mar Bonet la relació és tan intensa i extensa en el temps que "més que una col·laboració és un duet". Acaben d'editar un nou disc junts, Dalt de l'ànima , per a veu i piano. També en els projectes amb el pianista Josep Mas Kitflus o amb el saxofonista Llibert Fortuny, considera que l'aportació de cadascú és del 50%. En el cas de la seva formació estable, el Manel Camp Quartet, la quota de protagonisme se situa en el 25%.

Però quan hi ha cantants pel mig les proporcions varien perquè la veu humana arriba més al públic que la música instrumental, per una pura qüestió física. "La línia melòdica entra d'una manera primària, més directa, que no pas la rítmica o l'harmònica. I si no és la veu és l'instrument solista", argumenta Camp. Pot passar, per tant, que amb més de 30 discos i una obra sòlida que inclou bandes sonores, ballets i música de càmera, encara hi hagi qui conegui Manel Camp com "el pianista de…" "És un tema espinós -admet-. Abans em sabia greu ser considerat acompanyant quan aportava molt més que això. Em podia fer una mica de ràbia veure el meu nom minúscul en un racó de la contraportada. Però amb els anys, i amb les oportunitats que he tingut de fer sentir la meva veu, això m'ha deixat de preocupar".

Manel Camp, director de l'àrea de música moderna de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) i un home compromès amb la cultura del país, emet un diagnòstic demolidor sobre el moment actual: "Una crisi profunda i brutal com la d'ara no l'he viscuda mai i tinc 65 anys. Com sempre, la cultura és la branca més feble. Però estem acostumats a espavilar-nos: als músics de jazz no se'ns ha fet mai gaire cas".

Jordi Gaspar: "És un diàleg constant entre solista i acompanyant", (Barcelona, 1960)

D'adolescent tocava la guitarra, però era l'únic del seu grup que sabia fer la línia de baix dels temes d'Elvis Presley i es va anar decantant per aquest instrument. Mai va deixar de tocar però no es va dedicar exclusivament a la música fins als 45 anys, quan va abandonar Telefónica, després de comprovar que era incapaç de deixar la música.

Ha treballat amb molts artistes però la seva sòcia de més llarga durada és Maria del Mar Bonet, a qui acompanya des del 1993. "El projecte és seu i jo estic preparat per sumar quan calgui. Si he de fer un solo de deu minuts, endavant. Però si només cal que faci boom-boom, també ho faig", declara. No li cal ni mirar-la per saber quan ha d'entrar: "La sento respirar, hi ha moltíssima sincronia". Considera que la col·laboració s'ha de basar "en un diàleg constant entre solista i acompanyant" i afirma que ha vist músics boníssims fer-se petits a l'escenari "perquè no tenien una relació adequada amb els solistes".

Reconeix que viure en segon pla "és complicat al principi", perquè tot músic espera l'oportunitat de fer-se visible per aconseguir més feina. "I jo no sóc competitiu. Sóc corredor de fons. Crec que la vida s'assembla molt més a això que a una carrera de 100 metres", afegeix. A les seves classes incideix en el coneixement de l'ego i el treball emocional que ha de fer qualsevol que es vulgui dedicar a la música.

En el seu cas, fer col·laboracions és sostenible perquè ha trobat vies d'expressió pròpies: "Si no, podria ser frustrant. Sempre donar, sempre donar… no pot ser". Però alhora, tot el que aprèn o descobreix en solitari ho aboca quan col·labora. "Jo hi vaig amb tot el meu bagatge i, si resulta que he trobat un color que interessa, el comparteixo", declara.

Compon des que va veure que tenia coses a dir, ho veu "com un camí vital". Busca connexions amb gent que li interessa, però no l'èxit comercial. Té dos discos editats i un tercer que es pot trobar a internet. El nom del seu segell discogràfic, Juan Palomo, és una "declaració de principis".

Miquel Sospedra: "Em sento còmode en el segon pla", (Barcelona, 1974) / Xarim Aresté: "Necessito dir-hi la meva", (Flix, 1983)

Es veu a simple vista que Xarim Aresté i Miquel Sospedra s'aprecien i s'admiren mútuament. Han coincidit a Sanjosex i no descarten possibles noves col·laboracions. "Ja ens trobarem", diu Sospedra. A vegades és difícil saber qui fa l'entrevista per la quantitat de preguntes que es creuen entre ells i pels matisos que aporten a les respostes de l'altre.

Xarim Aresté, multiinstrumentista, és la veu del grup Very Pomelo. Té un carisma evident i "fusta de líder", segons Sospedra, però a ell sembla que aquesta afirmació el sorprèn: "No me'n sentia, però m'hi han fet sentir". Combina la feina amb la seva banda i una incipient carrera en solitari (a l'abril surt el seu primer disc, que ha gravat ell sol a casa seva) amb tasques de col·laboració amb altres cantants, com Paul Fuster i Maika Makovski. "Quan treballo amb algú necessito el seu reconeixement. I sobretot sentir-me lliure. Si no, és com si fingís", assegura. Tot i que practica l'autocensura en projectes aliens, admet que a vegades ha sentit que no és bo per treballar en equip: "Diuen que sóc massa abassegador. Necessito dir-hi la meva". Fins i tot ha aconseguit alçar la seva veu en projectes tan consolidats com el de Sopa de Cabra, als quals es va unir en el seu retorn.

Miquel Sospedra, fill del baixista Sebastià Sospedra, de Los Salvajes i Lone Star, imprescindible en bandes com Mazoni i un dels professionals més reclamats del moment (actualment està de gira al Perú amb Christina Rosenvinge), declara sense embuts que li encanta acompanyar. "Intento posar-me al costat del que ha fet la cançó, entendre-la, i aportar des del meu àmbit, que és el baix, com una mena de sideman ", diu. "Es converteix sempre en la mà dreta", apunta Aresté. També té un projecte propi, Mistu-Mistu, amb "cançons psicodèliques", que li funciona com a via d'escapament.

No li fa res que el seu instrument no brilli tant, ni necessita fer solos per reivindicar-se: "Em sento còmode en el segon pla. Posar els baixos en una cançó em flipa". El Xarim rebla: "Si el baixista no en sap, se'n va tot en orris".

A Sospedra el semianonimat no el preocupa gens, té molt clar que "aquest és el tracte". Encara que a vegades pugui no sentir-se prou reconegut, també hi troba avantatges: "No fas promocions, no et cremes i pots tocar amb qui vulguis".

Xarim Aresté és l'autor i l'intèrpret de M'agrada veure't per Nadal, la cançó amb què TV3 va felicitar les últimes festes. Però ni ell ni el seu grup, els Very Pomelo, han viscut cap pic de popularitat per aquest motiu: "Si hagués passat ho hauria trobat irònic. Vaig escriure la cançó en vint minuts pensant en alguna cosa senzilla que agradés als nens".

Olvido Lanza: "És un equilibri entre l'ego i l'ànima", (Barcelona, 1970)

Va començar a tocar el violí als 5 anys, com si fos un joc. "El meu esquelet s'ha format amb un violí als braços", il·lustra. Aquest talent precoç semblava predestinar-la a una carrera en solitari dins la música clàssica. Però a Olvido Lanza li agrada molt la música, però també la dansa i el cant, i, sobretot, la vida. Va decidir no limitar-se i explorar tots els terrenys que li permetessin expressar la bellesa, la força, la veritat i la poesia de la vida. "Això m'ha donat molta riquesa però potser m'ha dispersat", reconeix.

La seva carrera exhibeix, per tant, una sorprenent varietat de disciplines i estils. Ha treballat amb Mayte Martín (la col·laboració més llarga que ha fet), Miguel Poveda, Joan Manuel Serrat, Manolo García, Carles Santos i Sol Picó, entre d'altres. Sent "gratitud" per tota la gent amb qui ha treballat i que mai li ha fet sentir que la cridaven només per acompanyar: "Capto el que volen de mi i ho dono. Comparteixo la meva música a favor del projecte d'un altre. Em lliuro, però sóc jo".

És un procés llarg perquè al principi és inevitable buscar el reconeixement "fins que aprens que això és fals, tot és mort i dol, cicles que comencen, cicles que acaben". Després d'anys d'autoconeixement té clar que la música la va escollir i quina és la relació entre ella i el seu art: "He hagut d'examinar el meu ego i decidir si alimentar-lo o no, si servir-me de la música o que la música se serveixi de mi. És un equilibri entre l'ego i l'ànima".

Olvido Lanza és lleugera i profunda, etèria i terrenal. Des dels 14 anys viatja pel món. Ara ha necessitat un període de repòs: "Abans de tocar, necessito afinar-me a mi mateixa". Això li ha permès encarar el seu primer projecte en solitari, un espectacle de cançons de bressol que qualifica com "una experiència preciosa". Ara està immersa en el repertori d'Astor Piazzolla per a un concert com a solista que farà amb l'Orquestra de Girona el mes de maig: "És un repte, una cosa que potser sempre he frenat".