Dima Khatib, la veu d'Al-Jazira a Llatinoamèrica
Nascuda a Damasc, és una de les tuitaires àrabs més influents i una periodista compromesa amb els canvis
Va escapar-se el 2005 a Llatinoamèrica fascinada per "una experiència revolucionària" i "un missatge de canvi" que volia transmetre al seu poble, callat i submís durant tants anys sota l'ombra de vells autòcrates. I es va trobar que el món àrab va obrir de sobte els ulls mentre ella era a Veneçuela. La distància, però, no l'ha allunyat de les "revoltes per la dignitat" que han fet caure les llargues dictadures de Tunísia, Egipte, Líbia i el Iemen. Casa seva a Caracas es va convertir en una base d'operacions per explicar què passava a la població tunisiana de Sidi Bouzid o a la plaça Tahrir del Caire. I tuitejar amb fluïdesa en quatre llengües -l'àrab, el castellà, l'anglès i el francès- li va permetre contextualitzar les notícies i catapultar-se com una important font d'informació per als mitjans internacionals.
Amb aquesta particular recepta, Dima Khatib (Damasc, 1971) s'ha convertit en una de les tuitaires més influents del món àrab. Ho assenyala un estudi del 2011 de l'International Journal of Communication que va rastrejar els hashtags més utilitzats en les revoltes de Tunísia i Egipte i ho avalen els prop de 140.000 seguidors que té a la xarxa social i la mitjana de gairebé 4.000 missatges de 140 caràcters que piula al mes. Khatib no té por de mullar-se i la distància li ha donat un marge infinit de llibertat que no hauria trobat al món àrab.
Les increïbles xifres camuflen, però, que Khatib va iniciar-se fa només un any i mig a Twitter. La primera història que va piular en directe va ser el rescat dels miners xilens l'octubre del 2010 i després ja no va poder deixar de seguir el caldo de cultiu que hi havia a Tunísia. De matinada, recollia i traduïa la informació dels blogaires àrabs per informar el món d'un "moment històric".
La condició d'activista pels drets del seu poble, però, la compagina amb la vocació de periodista. Forma part de la plantilla del canal qatarià Al-Jazira des de l'inici de les seves emissions el 1997 i actualment és la veu del mitjà a Llatinoamèrica. "Tinc llibertat per escriure al meu compte de Twitter, perquè ho faig en condició de periodista àrab i les opinions són només meves ", destaca.
Però la combinació explosiva no s'acaba només aquí. Nascuda a Damasc, Khatib solca el món amb un passaport de refugiada palestina. I carrega contra el president sirià, Baixar al-Assad, alhora que informa per a la cadena qatariana de les declaracions de suport del líder veneçolà, Hugo Chávez, al seu homòleg sirià. "L'experiència revolucionària de l'Amèrica Llatina ha estat inspiradora de les revoltes àrabs, però en aquest moment estem una mica mal entesos", afirmava durant una visita recent que va fer a Barcelona convidada per Amnistia Internacional. Titllada de chavista per una banda i d'imperialista per una altra per denunciar "la dictadura brutal i atroç dels Al-Assad", intenta fer entendre als veneçolans la lluita per la llibertat del poble àrab. "N'hi ha que comparen les dictadures del món àrab amb el govern de Veneçuela. Déu meu, com es pot dir això?! A Caracas la gent vota, té ràdios, partits de l'oposició..."
El model islamista
Khatib es mira amb tristesa el conflicte al seu país natal, Síria, i assegura que no es veu capaç de pronosticar-ne un desenllaç. La condició geoestratègica de Damasc ha permès a Al-Assad comprar temps per continuar reprimint la revolta, amb una oposició cada vegada més armada i desunida que perverteix l'esperit originari de l'aixecament. "Imagina't una revolució que fa caure el líder de l'oposició abans de fer caure el règim", explica en referència a Burhan Ghalioun, el primer president del Consell Nacional Sirià, l'oposició política a l'exili. "És una cosa extraordinària!"
Caiguts Ben Ali, Mubàrak i Gaddafi, arriba el moment d'escollir un model democràtic per al Pròxim Orient en plena crisi europea. "No podem comptar amb el referent que teníem sempre. Això ha creat un buit en què els islamistes han guanyat terreny perquè venen un model que no s'ha provat abans. Jo sempre dic que no els dono suport, però que si aquesta gent aconsegueix arreglar el carrer, el menjar, el sistema sanitari i la feina al ciutadà, benvinguts siguin".